La transformació digital ha fet que el debat sobre la convivència i competència entre mitjans de servei públic i mitjans privats torni a ocupar un espai central en les discussions sobre el futur del periodisme. En un moment en què la crisi dels models de negoci tradicionals —en especial els ingressos publicitaris i les subscripcions— obliga a repensar estratègies i rols, la pregunta clàssica es torna a formular: els mitjans de servei públic desplacen els mitjans privats, o, al contrari, contribueixen a l’ecosistema informatiu?

Aquest interrogant és el cor de l’article acadèmic “Who is Crowding Out Whom? The Impact of Public Service Media in the Swiss German Online News Market”, de Lukas Erbrich, Manuel Puppis, Sina Blassnig, Christian Zabel i Frank Lobigs, publicat a l’International Journal on Media Management (2026). L’estudi analitza, amb dades i simulacions, com l’oferta de notícies en línia de mitjans públics —en concret SRF News, el servei de notícies en línia de la radiotelevisió pública suïssa per a la regió de parla alemanya— interactua amb l’oferta de mitjans privats en aquest mercat específic.

El concepte de crowding out (desplaçament o substitució) en economia s’utilitza sovint per descriure situacions en què la intervenció pública —per exemple, determinats serveis o proveïdors— pot reduir l’espai o la rendibilitat del sector privat. Aplicat als mitjans de comunicació, aquesta teoria suggeriria que quan un servei públic produeix contingut noticiós (especialment gratuït i amb recursos estables), podria “robar” audiència i ingressos als proveïdors privats, debilitant així la seva viabilitat.

En context europeu, aquesta crítica no és nova. Diversos actors del sector privat han expressat preocupacions similars, justificant que la presència de notícies de serveis públics en línia podria reduir la voluntat de pagar per notícies privades o disminuir l’abast de mitjans tradicionals. Aquest argument ha estat present fins i tot en informes econòmics impulsats per entitats com l’European Broadcasting Union (EBU).

El que troba l’estudi suís-alemany

L’estudi que comentem utilitza una combinació de enquestes representatives i anàlisis d’elecció basada en conjunts de dades (CBC) per estudiar —al mercat de parla alemanya de Suïssa— si l’oferta informativa dels mitjans de servei públic substitueix o redueix el paper dels mitjans privats privats o si, en canvi, compleix un rol diferent. Els resultats —contràriament a l’idea simplista de crowding out— indiquen que els mitjans gratuïts o públics no desplacen els privats de pagament de forma clara, i que la seva eliminació hipotètica no trauria audiència als mitjans privats sinó que, fins i tot, reduiria l’abast informatiu global, especialment entre segments de la població amb menys ingressos o menor nivell educatiu.

Això apunta a una dinàmica més complexa i menys binària que l’oposició “servei públic vs. privat”: part de l’evidència mostra que l’oferta noticiosa pública pot actuar com a complement i no simplement com a substitut en l’ecosistema digital. Aquesta conclusió es veu reforçada per altres estudis independents que no troben proves sòlides que els continguts noticiosos publics redueixin ni ingressos ni abast dels mitjans comercials; de fet, alguns arriben a detectar associacions positives entre presència de mitjans públics i ingressos o abast globals del sector de les notícies.

Què pot significar això per al debat mediàtic català?

Catalunya és un territori amb un entramat comunicatiu farcit de serveis públics i semi-públics: quasi tots els ajuntaments disposen de serveis de premsa i comunicació; existeix una ampla xarxa de ràdios i televisions públiques, tant a nivell nacional (com ara Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals —CCMA i RTVE Catalunya) com local i comarcal. A més, conviuen nombrosos mitjans privats —digitals i tradicionals— que competeixen per l’atenció i els pocs ingressos publicitaris disponibles. Aquest escenari planteja preguntes similars a les de l’estudi suís: els mitjans públics catalans desplacen o reforcen la premsa privada i la seva sostenibilitat? Preguntes que, en el cas català venen de lluny, només cal citar l’estudi “L’impacte de les publicacions municipals en el sector privat de premsa local i comarcal. Estudi per a la Secretaria de Mitjans de Comunicació Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Generalitat de Catalunya. Destinatari: Premsa Comarcal/ACPC, gener del 2009”. L’estudi de fa 20 anys arribava a aquesta conclusió: “es produeix una situació de competència deslleial entre mitjans impresos públics i privats, perquè els primers laminen el mercat publicitari”.

El treball suís va per aquí i ens diu que els arguments simplistes tendeixen a veure el finançament públic com un problema per a la iniciativa privada —una percepció que arriba sovint dels propis mitjans comercials i, en alguns discursos polítics, de sectors de l’Administració—. Però si aquest 2026 portem l’enfocament metodològic de l’estudi suís a Catalunya, apareixen altres possibilitats. Per exemple:

Rol complementari i format diversificat: Gran part de la població catalana accedeix a notícies a través de diversos canals (televisió pública, ràdio, premsa local en línia, mitjans nadius digitals). Un servei públic digital potent podria, com en el cas suís, amplificar l’interès per notícies i, per tant, actuar com a porta d’entrada cap a mitjans privats, especialment entre grups amb menys accés o pagament.

Audiència fragmentada i qualitat informativa: En un context de fragmentació informativa —on les xarxes socials i les plataformes globals absorbeixen una part creixent de l’atenció— els mitjans de servei públic poden oferir contingut de qualitat i rigor contrastat que ajudi a retenir i educar audiències que, d’altra manera, s’allunyen del periodisme professional.

Cooperació vs. competència: L’evidència emergent, tant de Suïssa com d’altres estudis europeus, apunta a la necessitat de cooperació entre actors públics i privats per fer front a gegants tecnològics externs (plataformes globals que capturen publicitat i atenció). La competència estricta en un mercat tan petit com el català pot ser menys pertinent que estratègies conjuntes que defensin qualitat, pluralitat i fiabilitat.

Cap a una reflexió més sòlida i menys polaritzada

Aquest debat és fonamental perquè no només afecta la viabilitat de models de negoci, sinó també la pluralitat informativa i la salut de la democràcia catalana. L’afirmació que els mitjans públics “desplacen” els privats és atractiva en discursos simplificats, però manca de suport empíric consistent quan s’analitza amb dades i mètodes rigorosos, com fa l’estudi suís.

A Catalunya, el repte podria consistir no tant en delimitar qui guanya o perd, sinó en repensar com els diversos actors —públics, privats, locals i nacionals— es poden complementar per servir millor la ciutadania. Això inclou estratègies de cooperació, enfocaments híbrids de finançament, i una major consciència sobre com es consumeixen i valoren les notícies en l’era digital. En un panorama plural i fragmentat, els mitjans públics tenien i tenen encara un paper central, però la seva contribució hauria de ser analitzada amb dades i no amb mites o fòbies competitives.

Un aspecte que no podem obviar quan traslladem aquesta reflexió al context català és la sensibilitat que existeix en alguns sectors de la premsa privada local i comarcal envers els mitjans de comunicació impulsats per ajuntaments i altres administracions públiques. Com hem vist més amunt, des de finals dels anys 2000 diversos editors i representants del sector han denunciat que la proliferació de publicacions municipals —sobretot quan adopten formats semblants als d’un mitjà convencional i inclouen publicitat— crea una situació que perceben com a competència deslleial en el mercat local de publicitat i audiència. Segons l’estudi encarregat per l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, en diverses comarques —com el Baix Empordà, el Baix Llobregat, el Garraf o el Vallès— aquesta competència ha suposat tensions perquè els mitjans municipals “laminen” el mercat publicitari que tradicionalment tenen els mitjans privats de proximitat, en un entorn econòmic ja de per si fràgil per a aquests últims.

Aquesta percepció de competència desigual —que en alguns casos coincideix amb demandes d’una millor identificació editorial de les publicacions institucionals— posa de manifest que, més enllà de les dades sobre audiències o consum informatiu en línia, la convivència entre mitjans públics i privats té un fort component de percepció professional i econòmica. Això no invalida el debat acadèmic sobre si els serveis públics desplacen o complementen l’activitat privada (com analitza Erbrich en el treball que es comenta en aquest article), però sí evidencia que els actors locals volen garanties clares perquè l’accés a la informació de la ciutadania i la sostenibilitat dels negocis periodístics privats puguin coexistir sense perjudicis injustos per a cap banda. Aquest equilibri —entre servei públic, pluralitat i viabilitat econòmica— és, precisament, un dels grans reptes del periodisme de proximitat en l’era digital catalana.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: ACPC)