Fa trenta anys que, fruit de l’entesa entre Edicions Badalonines, S.L. i Hermes Comunicacions, S.A., Badalona obria els braços al diari El Punt del Barcelonès Nord. El primer diari badaloní després de la guerra civil. Les empreses, però, varen ser simples directors d’una voluntat que es materialitza únicament amb l’esforç d’unes desenes de professionals que fan seu un projecte que, en el cas d’El Punt del Barcelonès Nord, potser fora una bogeria.

Només podia tirar endavant si tots i cadascun dels que van formar part de la seva posada en marxa, feien seva la possibilitat del projecte també tenien un punt de guillats i il·lusionats, a parts iguales, amb el denominador comú de voler informar diàriament de tot el que passava al Barcelonès Nord,  que se seguiria des de la seu del diari a Badalona. L’alta missió que tots van compartir va ser el corpus del periodisme: informar.

La missió d’informar requereix habilitats particulars i disponibilitat permanent que prohibeixen al periodista qualsevol amateurisme o diletantisme. Certament, el periodisme s’aprèn a la feina, però els que el practiquen a les redaccions tenen el sentiment de pertànyer a un mateix univers. Es forja una identitat al voltant de pràctiques comunes compartides. La lliçó pràctica d’aquesta manera de treballar la van donar els homes i dones (joventut entusiasta, quasi tota) que es van instal·lar a la redacció del badaloní carrer de la Conquista.

Tots (periodistes, tècnics, comercials, administratius i direcció) van fer pinya. La manera més humana de tirar endavant un projecte que podia semblar foll. I la pinya es convertí en tribu. Ho explica meravellosament bé la periodista d’El Punt Sara Muñoz en l’article “Els companys de feina, la nostra tribu”, publicat al diari El Punt Avui el passat 17 de novembre.

Em permeto reproduir-lo:

D’inici són desconeguts que es creuen en el teu camí i amb els quals saps que hauràs de conviure, tant si t’hi avens com si no. Acostumen a ser relacions que es couen a foc lent perquè allà no has arribat a prioritzar el contacte humà, però en algunes ocasions, potser més del que esperaves, deriven en amistats duradores i fins i tot en amors de pel·lícula. Són els companys de feina, la gent que, com a bona tribu que formeu, dus tatuada al teu historial vital fins al darrer alè. Són els que no només et fan més fàcil la jornada, també acostumen a fer-te més amable l’existència. Els que no som nòmades de les feines –conec poques empreses com la d’El Punt Avui on la gent acumuli tants anys d’arrelament– molts necessitem desplegar dos o tres cops els dits de les mans per calcular els anys que apilonem treballant plegats. Tant si s’integren com no en el teu cercle més íntim, cadascun d’ells i elles formen part de la teva tribu, ja per sempre, i això no és qualsevol cosa. Quan la relació laboral amb algú d’ells es trenca, el contacte pot anar a menys, o ser fins i tot proper a la inexistència. Es pot limitar a l’alegria espontània dels retrobaments inesperats i a aquelles frases típiques, però no per això poc sentides de “hem de quedar i fer un cafè”, però el sentiment de pertànyer a la mateixa tribu roman sense data de caducitat. Passa amb els que canvien de feina, passa amb els que es jubilen i deixaràs de veure’ls cada dia, i passa amb els que desgraciadament ens deixen i en l’aire queda per sempre aquell cafè pendent. I en aquesta casa, la d’El Punt Avui, hi ha diversos cafès ajornats que ja no es podran consumar. El destí ens ha robat massa aviat alguns membres de la nostra tribu i ara, els que hi romanem, només podem trobar-los a faltar.- SARA MUÑOZ

La “tribu” es va reunir -i en alguns casos retrobar- aquest divendres, dia 22, en una vetllada màgica. El grup social de periodistes que va fer el miracle de treure un diari al Barcelonès Nord es manté unit, no per concepte, sinó per uns vincles assertius i irrompibles.- ESTANIS ALCOVER i MARTÍ (BeMediàtic/Àmbit d’Estratègia) (Il·lustració: La Tribu)