El Consell d’Europa ha tornat a posar el focus sobre la protecció de les llengües regionals i minoritàries, un terreny on Catalunya, Euskadi, Galícia o el País Valencià fa dècades que juguen una partida complexa, amb pocs avenços i moltes contradiccions. Aquesta vegada ho ha fet amb la publicació d’un nou estudi elaborat pel Comitè Director sobre Antidiscriminació, Diversitat i Inclusió (CDADI), centrat en els problemes recurrents i les bones pràctiques en la promoció de les llengües regionals i minoritàries a Europa.

No es tracta d’un document menor ni purament acadèmic. El mateix Consell d’Europa el presenta com una eina perquè els governs europeus puguin detectar mancances, revisar polítiques i reforçar la protecció de les llengües minoritàries en àmbits especialment sensibles com l’educació, els mitjans digitals, les plataformes socials o la transmissió cultural. En un moment en què el debat sobre el futur del català, l’eusquera o el gallec torna a ser viu —tant per la pressió demogràfica com per la força de les grans plataformes globals—, l’informe arriba en un context especialment significatiu.

De fet, el document assumeix una idea que fa anys que lingüistes i experts repeteixen: avui la supervivència d’una llengua no depèn només de l’escola o de l’administració. També es juga a internet, a TikTok, a YouTube, als sistemes d’intel·ligència artificial, als videojocs i a les plataformes audiovisuals. I és aquí on moltes llengües europees continuen jugant en clara inferioritat.

El català, entre les llengües europees més fortes… però també vulnerables

Una de les qüestions més interessants del nou estudi és que evita presentar totes les llengües minoritàries europees com una realitat homogènia. El document diferencia clarament entre llengües amb una presència institucional consolidada i d’altres que es troben en risc molt més sever.

Entre els exemples de llengües amb una forta implantació en els nous entorns digitals, l’estudi cita explícitament el basc, el gal·lès o el frisó. El català no apareix mencionat en els fragments divulgatius més difosos, però resulta difícil imaginar que en el conjunt de l’anàlisi no sigui considerat un dels casos europeus més avançats pel que fa a ecosistema comunicatiu, producció cultural i estructura institucional.

I això és rellevant. Perquè, sovint, des de Catalunya es tendeix a observar la situació lingüística només en clau interna o estatal, mentre que a escala europea el català és percebut com una llengua amb una capacitat de resistència i de producció cultural molt superior a la de moltes altres llengües protegides per la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

Ara bé, aquesta fortalesa relativa no elimina les vulnerabilitats. El mateix Consell d’Europa insisteix que les llengües minoritàries necessiten suport públic continuat si volen sobreviure en entorns dominats per llengües globals. El mercat, per si sol, tendeix a concentrar audiències i recursos en els idiomes majoritaris.

Aquest és, probablement, un dels grans missatges de fons del document: protegir una llengua no és només conservar patrimoni cultural, sinó garantir drets, pluralisme i diversitat democràtica.

La Carta Europea: un marc sovint desconegut

Per entendre la importància política d’aquest nou estudi cal recordar que Europa ja disposa, des de 1992, d’un instrument específic de protecció lingüística: la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

Es tracta d’un tractat del Consell d’Europa signat i ratificat per Espanya, que va entrar en vigor el 2001. La Carta estableix compromisos perquè els estats protegeixin i promoguin les llengües minoritàries en àmbits com l’ensenyament, la justícia, l’administració pública, els mitjans de comunicació o la vida cultural.

En el cas espanyol, la declaració oficial de ratificació inclou les llengües reconegudes als estatuts d’autonomia, entre elles el català, l’eusquera i el gallec. Això és important perquè situa aquestes llengües dins d’un marc europeu de drets i protecció que va més enllà del debat polític espanyol.

La Carta, a més, no és un simple text simbòlic. Els estats han de presentar informes periòdics sobre el seu grau de compliment i són avaluats per experts independents del Consell d’Europa. Aquest mecanisme ha generat, al llarg dels anys, diverses recomanacions dirigides a Espanya. I aquí apareix una qüestió especialment interessant per al cas català.

Europa i el model lingüístic català

Durant els darrers anys, el Consell d’Europa ha mantingut una mirada relativament favorable cap al model lingüístic català, especialment en l’àmbit educatiu. Diversos informes dels experts encarregats de supervisar el compliment de la Carta han defensat la necessitat de protegir el català com a llengua vehicular i han expressat preocupació davant decisions judicials que podien limitar aquesta funció.

Juristes i investigadors com Anna Maria Pla Boix, de la Universitat de Girona, han estudiat precisament com el Consell d’Europa ha avaluat el model d’immersió lingüística català en els diferents cicles de seguiment de la Carta.

Això no significa que Europa avali sense matisos tota la política lingüística catalana. Però sí que existeix una idea recurrent en els informes europeus: les llengües minoritàries i minoritzades necessiten mesures específiques de protecció per garantir la seva continuïtat en contextos on conviuen amb llengües molt més fortes demogràficament i mediàticament.

En aquest sentit, el nou estudi del CDADI pot reforçar indirectament arguments que des de Catalunya fa anys que es posen damunt la taula: la necessitat de tenir presència digital pròpia, producció audiovisual suficient, eines tecnològiques adaptades i polítiques públiques actives.

Els governs autonòmics hi tenen alguna cosa a dir?

La resposta és clarament sí. Formalment, els compromisos internacionals davant el Consell d’Europa els assumeix l’Estat espanyol. Però en matèria lingüística bona part de les competències estan transferides a les comunitats autònomes.

Això fa que executius com la Generalitat de Catalunya, el Govern Basc o la Xunta de Galícia siguin actors directament implicats en l’aplicació pràctica de moltes de les mesures que analitza el Consell d’Europa.

Educació, política cultural, mitjans públics, promoció lingüística o part de les polítiques digitals depenen en gran mesura de les institucions autonòmiques. De fet, quan Espanya presenta els seus informes periòdics sobre el compliment de la Carta Europea, una part important de la informació prové precisament dels governs autonòmics.

En conseqüència, encara que aquest nou estudi no tingui caràcter jurídicament vinculant, sí que pot convertir-se en una eina política i argumental per reforçar determinades polítiques lingüístiques.

Per exemple, pot servir per justificar més inversió pública en continguts digitals en català, en projectes d’intel·ligència artificial entrenats en llengües minoritàries, en presència audiovisual o en programes educatius específics.

I també pot reforçar el discurs segons el qual la protecció lingüística no és una anomalia local, sinó una política plenament homologable dins dels estàndards europeus.

El gran repte: el món digital

Possiblement, la gran aportació del nou estudi del CDADI és la seva mirada contemporània. Durant dècades, la protecció lingüística europea es va centrar sobretot en l’escola, l’administració i els mitjans tradicionals. Però avui el terreny de joc ha canviat radicalment.

Les llengües competeixen en ecosistemes digitals dominats per grans plataformes globals que funcionen amb lògiques comercials i algoritmes sovint poc sensibles a la diversitat lingüística.

En aquest context, tenir milions de parlants no sempre garanteix visibilitat. El català n’és un bon exemple. Tot i disposar d’una comunitat lingüística considerable, continua trobant limitacions importants en àmbits com les interfícies digitals, els assistents de veu, les plataformes audiovisuals o alguns sistemes d’intel·ligència artificial.

El Consell d’Europa apunta precisament aquí: les noves tecnologies poden esdevenir una amenaça per a les llengües minoritàries i minoritzades, però també una oportunitat extraordinària si existeixen polítiques públiques adequades. Les barreres d’entrada més baixes a internet permeten crear comunitats lingüístiques actives, generar continguts propis i connectar noves generacions de parlants. Però això requereix suport institucional, recursos i estratègia.

Una mirada europea que pot tenir recorregut

El debat lingüístic a Espanya acostuma a quedar atrapat en la confrontació partidista interna. Per això sovint passa desapercebut que bona part de les polítiques de protecció del català, l’eusquera o el gallec encaixen perfectament dins de la doctrina del Consell d’Europa sobre diversitat cultural i lingüística. Aquest nou estudi no canviarà per si sol la realitat de les llengües minoritàries europees. Però sí que reforça una idea de fons que probablement anirà guanyant pes durant els pròxims anys: la diversitat lingüística forma part de la qualitat democràtica europea. I això té conseqüències polítiques, culturals i tecnològiques.

En un continent cada vegada més globalitzat, on les grans plataformes tendeixen a uniformitzar llengües i continguts, Europa sembla començar a assumir que la protecció lingüística no és només una qüestió identitària o sentimental. També és una qüestió de pluralisme, accés cultural i drets ciutadans, com be explicita el nou document.

Per a la delicada situació del català en aquests moments, aquesta mirada europea pot ser especialment rellevant. No perquè resolgui automàticament els debats interns, evidentment, sinó perquè situa la llengua dins d’un marc més ampli, on la protecció de la diversitat lingüística és vista com un valor europeu compartit.

I probablement aquest pot ser el missatge més important que deixa entreveure el nou estudi del CDADI: les llengües minoritàries i minoritzades no són una excepció incòmoda dins d’Europa, sinó una part essencial del seu patrimoni democràtic i cultural.- EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: EURAC)