En l’era de l’abundància informativa, on tenim accés a un flux ininterromput de dades i actualitat, paradoxalment, cada vegada més persones decideixen «apagar el soroll» mediàtic. La professora Ruth Palmer, experta en la relació entre ciutadania i mitjans i professora associada del Departament de Comunicació i Mitjans de Comunicació de la Universitat IE (Segovia), ha posat el focus sobre una tendència global que no podem ignorar: l’augment sistemàtic de l’evitació de les notícies. Aquest fenomen, lluny de ser una simple apatia passatgera, respon a factors estructurals profunds que tenen conseqüències directes sobre com els ciutadans interactuen amb la política i, en darrer terme, sobre el futur de la democràcia.
El pes de l’esgotament emocional
Un dels factors determinants darrere d’aquesta desconnexió és l’impacte psicològic del consum informatiu. Molts ciutadans perceben l’actualitat com un seguit interminable de notícies negatives, catastròfiques o profundament angoixants. La psicologia ens diu que, com a humans, tenim un biaix innat cap a la negativitat, però el cicle de notícies 24/7 ha institucionalitzat aquest tret, convertint-lo en una estratègia de mercat.
La sensació de ser «bombardejats» genera una fatiga informativa que porta el receptor a desconnectar per protegir la seva pròpia salut mental. Per a moltes persones, l’actualitat ha passat de ser un servei indispensable a ser una «tasca emocionalment esgotadora» que interfereix en el benestar quotidià.
La bretxa social i la crisi de representació
Palmer assenyala un aspecte crucial: l’evitació de les notícies no és un fenomen democràticament repartit. És especialment prevalent entre els grups més marginats, les persones joves i aquelles que pertanyen a estrats socioeconòmics més baixos. Aquí rau un risc sistèmic per a la cohesió social: si una part significativa de la població deixa de consumir notícies, els mitjans —centrats en la rendibilitat i l’atenció de les seves audiències tradicionals— deixen d’esforçar-se per atendre les necessitats d’aquests grups.
Es crea així un cercle viciós on els anomenats «desinformats» queden encara més al marge del debat públic. Aquesta desvinculació no només redueix la seva capacitat d’advocacia personal en l’arena política, sinó que alimenta una desigualtat d’informació on els rics en coneixement són cada vegada més rics, i els pobres en informació, més pobres.
«No és per a mi»: La crisi de la rellevància
Un dels punts més reveladors de l’anàlisi de Palmer és que el problema no és sempre el contingut en si, sinó la falta de connexió. Molts usuaris senten que el periodisme tradicional no els interpel·la, que és llunyà, elitista o simplement un mirall d’una realitat que no reconeixen com a pròpia. En un entorn polaritzat, on l’emoció («polarització afectiva») sovint guanya la partida a la raó, el consum de notícies es torna un acte de validació identitària més que de formació cívica.
Quan la gent busca informació, vol que tingui rellevància per a la seva vida quotidiana. Si el missatge transmès no encaixa amb la seva realitat —o pitjor encara, si perceben el mitjà com un actor ideològicament hostil—, la desconnexió és la via més lògica i directa per evitar el conflicte.
Cap a un periodisme empàtic
La solució per revertir aquesta tendència no passa simplement per «simplificar» els continguts o fer-los més digeribles, sinó per entendre amb empatia els contextos dels ciutadans. Per preservar la democràcia, els mitjans han de recuperar la capacitat d’escoltar.
El repte actual no és la disponibilitat de la informació, sinó la voluntat de consumir-la. El futur del debat públic dependrà, en gran mesura, d’una premsa capaç de sortir de les seves bombolles, d’adaptar-se a les realitats diverses de la població i de demostrar, amb fets, que el periodisme encara té un valor inqüestionable per a la vida de les persones. La supervivència de la nostra conversa col·lectiva depèn d’aquells que han decidit, silenciosament, deixar d’escoltar-nos.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: IE University)
