La crisi de confiança en els mitjans, la creixent fatiga informativa i la competència dels nous canals digitals han obligat el periodisme a replantejar-se algunes de les seves pràctiques. En aquest context, el periodisme constructiu ha deixat de ser una proposta gairebé experimental per convertir-se en una línia de treball cada vegada més present en redaccions, universitats i organitzacions periodístiques d’arreu del món.

A Espanya, el treball del doctor Rodrigo Marinas Prieto, de la Universitat Pompeu Fabra, L’estat del periodisme constructiu a Espanya: reptes i oportunitats en l’entorn digital, i publicada recentment a Hipertext.net (UPF), ofereix una de les radiografies més completes sobre la implantació d’aquest enfocament. Les seves conclusions dialoguen perfectament amb la reflexió que fa la professora de la Blanquerna Susana Pérez-Soler a la revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya, on defensa que el periodisme constructiu no pretén endolcir la realitat, sinó explicar-la de manera més completa i útil per a la ciutadania.

Més que una nova especialitat periodística, el periodisme constructiu es presenta avui com una resposta a un problema que afecta tota la professió: com continuar sent rellevants en una societat cada vegada més saturada d’informació.

Més que bones notícies

Un dels errors més habituals és identificar el periodisme constructiu amb el periodisme positiu, i no són el mateix. El periodisme constructiu no evita els conflictes, ni amaga els problemes, ni pretén transmetre optimisme. Continua partint dels mateixos principis del bon periodisme: verificació, independència, contextualització i esperit crític. La diferència és que, una vegada identificat el problema, amplia la mirada i es pregunta què s’està fent per afrontar-lo, quins resultats s’han obtingut i què es pot aprendre de les experiències existents.

En paraules de Susana Pérez-Soler, no es tracta de substituir el periodisme d’investigació o de denúncia, sinó de completar-lo incorporant una dimensió que sovint ha quedat fora de l’agenda informativa: les respostes i les possibles solucions.

Aquesta mirada connecta amb el que internacionalment es coneix com a solutions journalism, però incorpora també una reflexió sobre l’impacte emocional que genera la informació i sobre la responsabilitat dels mitjans a l’hora d’ajudar els ciutadans a comprendre una realitat cada vegada més complexa.

Una recerca que aterra el debat

El treball de Rodrigo Marinas té un valor especial perquè trasllada aquest debat al context espanyol. A partir d’entrevistes amb professionals, investigadors i responsables de projectes periodístics, l’autor identifica un panorama encara incipient però ple de possibilitats. La primera conclusió és que el concepte continua sent poc conegut dins de moltes redaccions. Sovint es confon amb informació amable, periodisme institucional o continguts destinats simplement a generar emocions positives. Aquesta manca de definició dificulta la seva incorporació als processos editorials.

Marinas també identifica obstacles ben coneguts pels editors: la pressió de l’actualitat, la manca de temps, les limitacions econòmiques, la precarietat laboral i la dependència de mètriques que continuen premiant la immediatesa per damunt de la profunditat.

Tanmateix, la recerca conclou que aquestes dificultats conviuen amb oportunitats molt significatives. Els continguts constructius acostumen a generar una relació més sòlida amb les audiències, afavoreixen la confiança, incrementen el temps de lectura i reforcen la percepció de qualitat del mitjà.

No és casualitat que moltes organitzacions periodístiques internacionals hagin començat a incorporar aquesta mirada en les seves estratègies editorials.

Del clic fàcil a la confiança

Aquest canvi de perspectiva arriba en un moment especialment delicat. Els darrers informes del Digital News Report 26 del Reuters Institute, mostren que cada vegada més ciutadans eviten conscientment les notícies perquè les consideren excessivament negatives, repetitives o emocionalment esgotadores. Paral·lelament, la confiança en els mitjans continua sent un dels grans reptes del sector.

En aquest escenari, el periodisme constructiu deixa de ser només una qüestió editorial i adquireix també una dimensió estratègica. No perquè garanteixi més audiència a curt termini, sinó perquè contribueix a construir una relació més estable amb els lectors. En un ecosistema dominat pels algoritmes, els clics zero i la distribució a través de plataformes, aquesta relació directa amb la comunitat pot acabar essent un dels principals actius dels mitjans.

La confiança, al capdavall, no es recupera amb campanyes de màrqueting. Es construeix notícia rere notícia.

Una oportunitat per al periodisme de proximitat

És probablement aquí on la reflexió adquireix més interès per als editors de premsa local i comarcal. Sense anomenar-ho explícitament, molts mitjans de proximitat fa anys que practiquen una manera de fer periodisme molt propera als principis constructius.

Quan segueixen durant mesos un projecte urbanístic, expliquen iniciatives socials, analitzen l’evolució d’un problema ambiental, donen veu a entitats del territori o fan periodisme de servei, no estan buscant bones notícies. Estan oferint context, seguiment i utilitat pública.

Precisament perquè coneixen millor el territori, aquests mitjans poden explicar no només què passa, sinó també per què passa, què s’ha intentat fer per solucionar-ho i quins resultats s’han obtingut. Aquesta proximitat representa un avantatge competitiu difícilment replicable pels grans mitjans generalistes.

En una època marcada per la desinformació i la polarització, el valor diferencial dels mitjans locals no serà només la proximitat geogràfica, sinó també la seva capacitat d’acompanyar els processos de transformació de les comunitats que informen.

El repte no és explicar menys problemes, sinó explicar-los millor

Els detractors del periodisme constructiu alerten del risc que aquest enfocament acabi suavitzant la crítica o convertint-se en una forma de comunicació institucional.

És una advertència que cal prendre seriosament. Però tant la literatura acadèmica com les experiències analitzades per Marinas insisteixen que el periodisme constructiu només té sentit si manté intactes els principis d’independència, verificació i esperit crític. Les solucions també s’han de sotmetre a escrutini, com també poden fracassar i a més generar efectes indesitjats.

El que canvia no és el rigor, sinó l’abast de la mirada. Explicar un problema continua essent imprescindible. Però potser avui ja no és suficient.

Mirar més enllà del conflicte

Durant dècades, una de les màximes del periodisme ha estat que les males notícies són les que venen. Tanmateix, la saturació informativa dels darrers anys obliga a revisar algunes d’aquestes certeses.

El periodisme constructiu no proposa abandonar la funció de vigilància del poder ni renunciar a la denúncia. El que planteja és una pregunta aparentment senzilla però profundament transformadora: després d’explicar el problema, què més podem explicar perquè el ciutadà entengui millor la realitat?

Potser aquesta és la seva aportació més valuosa. I potser també és una de les grans oportunitats que tenen davant seu els mitjans de proximitat: convertir el coneixement del territori, la relació amb la comunitat i la confiança construïda durant anys en una nova manera d’exercir un periodisme encara més útil.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: A Jigsaw to Save the World)