La desinformació ha deixat de ser només un problema dels periodistes. Ho és també dels científics, dels investigadors, de les institucions i, en definitiva, de qualsevol societat que pretengui prendre decisions a partir de fets mínimament contrastables. La Unió Europea sembla haver-ho entès i acaba de posar damunt la taula una iniciativa que mereix atenció: Science for Democracy, impulsada per l’Agència Executiva Europea de Recerca (REA), organisme de la Comissió Europea.

El plantejament té interès perquè amplia el perímetre habitual de la lluita contra la desinformació. No es tracta únicament de detectar una notícia falsa i desmentir-la quan ja circula. La proposta europea situa la ciència i la recerca entre les eines necessàries per entendre com es fabrica la manipulació, com es propaga i, sobretot, com es pot recuperar la confiança dels ciutadans en la informació i les institucions.

No és una preocupació menor. La mateixa REA, en presentar Science for Democracy, recull dades de l’Eurobaròmetre publicat el novembre de 2025: el 79% dels europeus estan preocupats perquè la desinformació pugui influir en els votants i el 70% temen interferències estrangeres en els processos electorals.

Desmentir ja no és suficient

Durant força temps hem abordat la desinformació gairebé com una cursa entre qui fabrica la falsedat i qui aconsegueix desmentir-la. D’aquí l’aparició i consolidació dels verificadors, imprescindibles, però obligats sovint a arribar quan la mentida ja ha fet una part del recorregut.

Science for Democracy apunta més lluny. Segons explica l’Agència Executiva Europea de Recerca, la investigació científica pot servir per detectar narratives falses, identificar deepfakes, estudiar campanyes de manipulació, seguir interferències estrangeres, analitzar discursos d’odi i auditar els algoritmes que decideixen què veiem —i què no veiem— a les plataformes digitals.

La REA posa també l’accent en l’accés dels investigadors a dades de les grans plataformes i motors de cerca per estudiar els riscos sistèmics. És un terreny especialment rellevant des que la Llei de Serveis Digitals de la Unió Europea (Digital Services Act, DSA) ha reforçat les obligacions de les grans plataformes en matèria de transparència i avaluació dels riscos que poden generar els seus serveis.

Aquí hi ha un canvi significatiu. La pregunta ja no és només si una determinada informació és certa o falsa. També cal preguntar-se per què ens ha arribat, qui l’ha amplificada, mitjançant quin mecanisme i amb quina finalitat.

I això obliga a mirar més enllà de la peça periodística concreta.

Ciència i periodisme, més a prop

Hi ha un altre element que em sembla especialment rellevant. L’11 de setembre de 2026, la mateixa Agència Executiva Europea de Recerca publicava una informació complementària titulada Let’s talk about science: EU initiatives advancing science communication. La idea de fons és clara: en un context de creixement de la desinformació, comunicar la ciència de manera entenedora ajuda els ciutadans a trobar informació fiable i afavoreix un debat públic basat en evidències.

I aquí apareix directament el periodisme.

La REA recorda que una bona comunicació científica ha de permetre que resultats complexos de la recerca arribin de manera comprensible als responsables polítics, als periodistes, al sistema educatiu i als ciutadans. També ha de contribuir a reforçar el pensament crític.

Les dades que aporta la Comissió Europea són significatives: el 83% dels europeus consideren que la ciència i la tecnologia tenen una influència globalment positiva en la societat, però un 48% creuen que els científics haurien de dedicar més temps a explicar la seva feina als ciutadans.

Tenim, per tant, coneixement científic, però no sempre disposem dels ponts adequats perquè aquest coneixement arribi a la societat.

Un d’aquests ponts és el periodisme.

Explicar també les incerteses

La documentació de la REA conté, a més, una consideració que els periodistes hauríem de llegir amb especial atenció. Projectes europeus dedicats a estudiar la confiança en la ciència, com VERITY, POIESIS i IANUS, han analitzat quins factors reforcen o debiliten aquesta confiança. Entre les recomanacions que destaca la Comissió hi ha la necessitat que la comunicació científica sigui transparent també sobre la incertesa i el desacord científic.

És una qüestió essencial. Combatre la desinformació no significa substituir la mentida per una suposada veritat oficial immutable. La ciència avança precisament perquè discuteix, comprova, rectifica i revisa conclusions quan apareixen noves evidències. Explicar aquesta provisionalitat no hauria de debilitar la confiança; ben explicada, pot fer-la més sòlida.

El periodisme coneix —o hauria de conèixer— una lògica semblant. Una informació fiable no és aquella que proclama certeses absolutes, sinó aquella que explica què sabem, d’on ho sabem, què encara ignorem i quines fonts permeten sostenir el que publiquem.

En temps de desinformació, reconèixer allò que no sabem pot ser tan periodísticament valuós com explicar allò que sabem.

I el periodisme de proximitat?

Arribats aquí, hi afegiria una consideració que no formula explícitament la iniciativa europea, però que resulta difícil d’ignorar des de la perspectiva dels mitjans locals.

La REA defensa la participació ciutadana en els processos de recerca i presenta projectes destinats a afrontar problemes locals mitjançant la col·laboració entre investigadors, institucions i comunitats. Science for Democracy parla d’implicar les comunitats locals des de les primeres fases de la investigació i buscar respostes conjuntes a problemes concrets.

Si la confiança es construeix també des de la proximitat, costa entendre que en aquesta equació no hi apareguin amb més força els mitjans locals.

La premsa de proximitat treballa precisament en l’espai on la informació deixa de ser abstracta. El canvi climàtic es converteix en la regressió d’una platja; la contaminació, en la qualitat de l’aire d’un barri; l’habitatge, en el preu dels pisos d’un municipi; la immigració, en persones que comparteixen escola, carrer i serveis públics.

És també en aquest terreny on una falsedat pot ser contrastada amb fonts identificables, administracions pròximes, experts de les universitats, entitats i ciutadans que coneixen directament els fets.

Això no converteix automàticament el periodisme local en immune a la desinformació. Ben al contrari: plantilles petites, precarietat, urgència digital i dependència creixent de les xarxes poden facilitar la reproducció de continguts insuficientment verificats. Però la proximitat ofereix un actiu difícil de substituir: la possibilitat de comprovar sobre el terreny.

De la verificació a la confiança

La iniciativa Science for Democracy no parteix de zero. La Comissió Europea recorda que ja existeix un entramat d’instruments i projectes dedicats a estudiar i combatre la manipulació informativa. Entre aquests hi ha vera.ai, projecte europeu que desenvolupa eines d’intel·ligència artificial per ajudar en la verificació de continguts, i l’European Digital Media Observatory (EDMO), creat per reunir investigadors, verificadors, experts en alfabetització mediàtica i mitjans de comunicació en la lluita contra la desinformació.

Un altre projecte que la REA destaca és COALESCE, que ha impulsat un centre europeu de competència en comunicació científica i ofereix recursos i formació. Entre els materials desenvolupats hi ha orientacions perquè periodistes no especialitzats puguin comunicar informació científica amb més precisió quan han de cobrir emergències com incendis, inundacions, terratrèmols o pandèmies.

I darrere de bona part d’aquesta activitat hi ha Horizon Europe, el programa marc de recerca i innovació de la Unió Europea, que finança investigacions sobre resiliència democràtica, alfabetització mediàtica, interferències estrangeres i noves eines tecnològiques, incloses solucions d’intel·ligència artificial aplicades a la detecció i anàlisi de la desinformació.

Tot plegat dibuixa una estratègia que va més enllà de perseguir la falsedat concreta. I probablement aquesta és la principal lliçó que es desprèn de Science for Democracy.

Podem multiplicar els verificadors, perfeccionar les eines d’intel·ligència artificial per detectar manipulacions, investigar els algoritmes i obligar les plataformes a ser més transparents. Tot això serà necessari. Però la batalla decisiva continuarà sent la de la confiança.

I la confiança no es decreta ni es recupera amb una campanya institucional. Es construeix lentament: identificant les fonts, explicant les dades, reconeixent els dubtes, corregint els errors i diferenciant els fets de les opinions.

És exactament allò que la ciència necessita per ser creïble. I, curiosament, és també allò que sempre havíem anomenat bon periodisme.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: rea.ec.europa.eu/)