Thierry Poibeau, investigador del CNRS i especialista en processament del llenguatge natural, ha publicat Understanding Conversational AI —i la seva traducció francesa, Les mots sans les choses— amb una ambició que el situa en un terreny poc transitat: explicar què fan realment els grans models de llenguatge i, sobretot, què vol dir que “fan significat” sense cap contacte amb el món. El llibre, disponible en accés obert, és una síntesi filosòfica, tècnica i social que evita tant la fascinació com el pànic. Poibeau no escriu des de la tribuna del comentari, sinó des de la pràctica: sap què és la tokenització, què permet el RLHF i quins límits tenen les tècniques que ell mateix ha contribuït a desenvolupar.

El llibre s’estructura en tres blocs: el llenguatge, la ment i la vida social. Cada capítol parteix d’una pregunta, convoca tradicions filosòfiques diverses —de Saussure a Brandom, de Barthes a Rawls— i les confronta amb resultats empírics recents. Aquesta combinació, rara en un camp sovint dominat per l’especulació, és el que fa que el llibre funcioni: Poibeau no teoritza sobre la IA; la dissecciona.

El significat sense món: la tesi central

La idea que vertebra el llibre és tan simple com radical: els LLM generen textos coherents sense cap referent extern. No hi ha “coses”, només “paraules”. Poibeau ho formula amb claredat: els models operen sobre patrons estadístics, no sobre experiències. I, tanmateix, produeixen respostes que semblen plenes de sentit. Com és possible?

La ressenya d’EcrireClair.net ho resumeix amb precisió: el debat s’encalla perquè cada bàndol utilitza una concepció diferent del significat. Els referencialistes —com Bender i Koller— reclamen que sense món no hi ha comprensió. Els inferencialistes —com Brandom— sostenen que el significat sorgeix de les relacions entre enunciats. Poibeau mostra que cap de les dues visions és suficient per explicar què fan aquestes màquines. I aquí hi ha la contribució filosòfica més valuosa del llibre: obligar-nos a repensar el llenguatge en un moment en què el text ja no és patrimoni exclusiu dels humans.

La ment simulada: raonament, creativitat, judici

La segona part aborda la pregunta inevitable: aquests models “pensen”? Poibeau evita la trampa binària. No hi ha un sí o un no. Hi ha, en canvi, una anàlisi de què vol dir “raonar” quan el que tens és un algoritme de coincidència de patrons. El llibre alerta contra l’antropomorfisme —“l’efecte Eliza”— però també reconeix que el llenguatge quotidià ens hi empeny. És difícil no escriure que “el model sap” o “el model admet”, perquè el llenguatge humà no té alternatives neutres que no siguin artificials.

Aquesta tensió, que Poibeau no resol del tot, és honesta: el llibre és conscient dels seus propis límits. I això el fa més fiable.

La vida social: biaixos, poder i governança

La tercera part és la més política. Poibeau defensa un “universalisme relacional”: principis compartits, però interpretats des de contextos situats. No hi ha neutralitat possible en un camp on els corpus d’entrenament reprodueixen jerarquies culturals. El llibre aborda el biaix, la desinformació, el cost ecològic i la desigualtat en la governança global de la IA amb un rigor que evita tant la ingenuïtat tecnòfila com el catastrofisme.

Un gest de transparència notable: Poibeau reconeix que va utilitzar màsters en dret per refinar el seu anglès. “No ho amaga. Ho reconeix, i això és bo”, diu la ressenya d’EcrireClair.net. El llibre es converteix així en el seu propi cas d’estudi: un investigador que utilitza una eina que ell mateix analitza críticament dos capítols més tard.

Lectura crítica: un llibre que vol abastar-ho tot

La ressenya de Les Livres de Philosophie ho assenyala: nou capítols que convoquen Saussure, Chomsky, Rawls, Foucault, Tononi, la semàntica distribucional, el colonialisme de dades i el cost energètic dels centres de dades… és molt. De vegades massa. El llibre és una síntesi, no una monografia. I això implica que alguns temes només es toquen. Però potser és un bon senyal: un llibre que deixa ganes de més és un llibre que funciona.

També hi ha una tensió estilística: Poibeau alerta contra l’antropomorfisme, però el llenguatge del llibre —i el de qualsevol autor que escrigui sobre IA— hi cau inevitablement. És un límit del camp, no del llibre.

Aplicació al context català: periodisme, educació, IA pública

El llibre és especialment útil per pensar tres àmbits que a Catalunya estan en plena transformació.

Periodisme.- Poibeau dedica una postfàcia a la relació entre IA i pràctiques professionals. La idea central és que la IA no substitueix el periodista, però sí que altera la cadena de producció: automatitza tasques, homogeneïtza estils i pot reforçar biaixos si no es controla. En un ecosistema català fragmentat, amb dependència de subvencions i amb una pressió creixent per produir més amb menys, la pregunta és clara: com evitar que la IA accentuï la precarietat i la uniformització?

Educació.- El llibre alerta contra la fascinació acrítica. Poibeau defensa que cal entendre com funcionen aquestes màquines abans d’integrar-les en l’aula. En un sistema educatiu català que ja arrossega desigualtats digitals, la IA pot amplificar-les si no es desplega amb criteri. La idea d’“universalisme relacional” és útil: no hi ha receptes universals; hi ha contextos.

IA pública.- Catalunya —com la resta d’Europa— es troba en un moment de definició institucional. El llibre és un recordatori que la governança de la IA no és només tècnica: és política. Qui decideix els corpus? Qui controla els biaixos? Qui paga el cost ecològic? Poibeau no dona respostes fàcils, però sí un marc per pensar-les.

Conclusió: un llibre que consulta tant com es llegeix

Les mots sans les choses és un llibre que no busca polèmica ni adhesió. Busca claredat. I en un camp saturat de soroll, això és un valor. Poibeau combina filosofia del llenguatge, tècnica i política amb una honestedat que el fa útil tant per a investigadors com per a professionals que volen entendre què hi ha darrere de les respostes que generen les màquines.

És un llibre que, com diu la ressenya d’EcrireClair.net, “consultes tant com llegeixes”. I en un moment en què el text ja no és patrimoni exclusiu dels humans, potser això és exactament el que necessitem: una guia per pensar el llenguatge quan les paraules ja no tenen coses.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: Éditions Rue d’Ulm)