Mentre bona part dels mitjans britànics tenien els ulls posats a Downing Street, alguna cosa força menys sorollosa, però possiblement molt més transcendent per al futur del periodisme, es cuinava al Department for Culture, Media and Sport. Ho explicava aquest estiu Behind Local News UK, a Medium, a partir d’una pregunta que, traslladada a casa nostra, resulta especialment suggeridora: pot un govern aconseguir que les xarxes socials mostrin més notícies locals als seus usuaris?

La resposta britànica encara no és una llei ni una obligació imposada a Meta, TikTok o qualsevol altra plataforma. Però ja ha deixat de ser una simple especulació.

El 23 de juny de 2026, el Govern del Regne Unit va publicar el Green Paper Watch this Space: A new strategic direction for UK media, que obre una consulta sobre una nova política de mitjans. I entre les mesures que posa damunt la taula n’hi ha una d’insòlita: estudiar opcions legislatives perquè les xarxes socials facin més visibles i fàcils de trobar les notícies procedents de mitjans fiables. El document precisa que aquesta prominència podria incloure no només els mitjans públics i les grans capçaleres nacionals, sinó també els editors de notícies locals.

Dit d’una altra manera: que quan un ciutadà entri a les xarxes socials buscant informació, l’algoritme no decideixi exclusivament què li mostra en funció de l’engagement, la viralitat o el seu perfil comercial, sinó que la informació periodística fiable disposi també d’un cert dret a ser trobada.

Quan l’algoritme fa d’editor

La qüestió va força més enllà d’ajudar econòmicament la premsa local i comarcal.

El mateix Watch this Space reconeix que aproximadament la meitat de l’accés a les notícies al Regne Unit ja passa per les xarxes socials i que, entre els joves de 16 a 24 anys, el percentatge arriba al 75%. Això significa que una part considerable dels ciutadans ja no decideix directament quins mitjans consultar. Entre el periodista i el lector s’hi ha instal·lat un tercer actor: l’algoritme. I l’algoritme no ha estat dissenyat per premiar necessàriament la informació més rigorosa.

El document del Govern britànic adverteix que els sistemes que prioritzen l’atenció poden afavorir la circulació de desinformació, continguts polèmics i materials manipulats com els deepfakes. Només el 45% dels adults britànics, segons les dades que recull el Green Paper, se senten segurs a l’hora de determinar si una font informativa és fiable.

Aquí apareix el nucli del problema. Podem demanar als mitjans que verifiquin, que identifiquin les fonts, que rectifiquin quan s’equivoquen i que assumeixin responsabilitat editorial. Però després posem la seva informació a competir, en igualtat aparent de condicions, amb un vídeo anònim, una manipulació, un creador de continguts o una falsedat especialment ben construïda per aconseguir clics.

El Govern britànic s’ha preguntat si aquesta igualtat és realment neutral.

Primer, un pla per salvar la informació local

La proposta tampoc no ha sorgit del no-res. El març de 2026, el Department for Culture, Media and Sport havia presentat Amplify: The Local Media Action Plan, una estratègia específica per al periodisme local que parteix d’una afirmació poc habitual en els documents governamentals: quan desapareix el periodisme local, disminueix la confiança, es debilita la rendició de comptes i augmenta el risc de deserts informatius i desinformació.

Amplify preveu un Local News Fundde sis milions de lliures el primer any i fins a sis milions més el segon, destinat a ajudar els mitjans locals en la innovació i la transició digital. El juliol, el Govern britànic va obrir ja la convocatòria perquè els editors poguessin optar a ajuts de fins a 125.000 lliures.

Però el pla conté una idea encara més interessant que els diners: ajudar els mitjans locals a adaptar-se als nous hàbits de consum i establir una relació diferent amb aquells que avui tenen més capacitat per determinar la dieta informativa dels ciutadans: les grans tecnològiques.

És aquí on Amplify i Watch this Space encaixen. No es tracta només de subvencionar el periodisme local perquè sobrevisqui. Es tracta de preguntar-se com aconseguim que arribi al ciutadà.

I si ho plantegéssim a Catalunya?

La pregunta és inevitable. Podria la Generalitat estudiar una iniciativa semblant? No es tracta, evidentment, que el Govern català decideixi què ha d’aparèixer a la pantalla del nostre mòbil ni que elabori una llista dels mitjans que considera bons o dolents. Seria una pèssima solució i toparia frontalment amb la independència editorial que precisament volem protegir.

Tampoc sembla jurídicament realista pensar que Catalunya pugui obligar unilateralment Meta, TikTok o YouTube a modificar els seus algoritmes. El terreny de les grans plataformes digitals està avui fortament regulat per la Unió Europea.

El Digital Services Act (DSA) obliga les plataformes de molt gran abast a avaluar i reduir riscos sistèmics, entre els quals la Comissió Europea inclou les amenaces a la llibertat i el pluralisme dels mitjans i als processos electorals. I l’European Media Freedom Act (EMFA), plenament aplicable des de 2025, estableix que els ciutadans europeus tenen dret a accedir a una pluralitat de continguts de mitjans editorialment independents i crea salvaguardes específiques per als continguts periodístics davant les grans plataformes.

Per tant, Catalunya no parteix d’un desert legislatiu. Al contrari: existeix un marc europeu que reconeix el problema. El que falta és preguntar-nos si, dins d’aquest marc, podem anar un pas més enllà.

Senyor Melillas, ¿perquè no ho estudiem?

Aquí és on la proposta podria arribar a la taula de Marc Melillas, director general de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, i també a la Secretaria de Mitjans de Comunicació i Difusió. No per copiar literalment el model britànic. Les competències són diferents i també ho és el marc jurídic. Però sí per estudiar-lo.

Catalunya té un ecosistema de premsa local i comarcal difícilment comparable amb el de molts altres territoris europeus: capçaleres arrelades, mitjans digitals de proximitat, publicacions en català, ràdios i televisions locals. Té també associacions representatives del sector, universitats que investiguen la comunicació, organismes reguladors i una administració que des de fa dècades disposa de polítiques específiques de suport als mitjans.

Per què no reunir tot aquest coneixement i preguntar-nos com hauria de funcionar la prominència digital de la informació local fiable? Potser la Generalitat no té la competència per imposar-la. Però sí que pot investigar-la, encarregar estudis, reunir editors, periodistes, juristes, investigadors i experts en plataformes, elaborar una proposta catalana i defensar-la davant l’Estat i les institucions europees.

De vegades influir en una política comença simplement per posar una bona pregunta damunt la taula.

Però, qui és fiable?

I aquí apareix la pregunta més incòmoda de totes: Qui decideix què és un mitjà fiable? El mateix Govern britànic admet que haurà de resoldre aquesta qüestió abans d’implantar cap règim de prominència. No n’hi ha prou amb posar l’etiqueta de “mitjà de comunicació”.

A Catalunya tampoc no podria ser l’administració qui seleccionés discrecionalment les capçaleres beneficiades. Caldrien criteris públics, objectius i verificables: responsabilitat editorial identificada, transparència sobre la propietat, autoria dels continguts, mecanismes de rectificació, producció periodística pròpia i adhesió a estàndards professionals. I encara hi hauria una condició imprescindible: pluralisme.

Prominència no pot significar privilegi. Ni protecció d’uns editors davant d’uns altres. Hauria de significar que, davant d’un ecosistema digital governat per algoritmes que premien sobretot l’atenció, la informació elaborada sota responsabilitat periodística tingui l’oportunitat real d’arribar al ciutadà.

Una eina contra la desinformació

I tornem així al punt de partida. Durant anys hem pensat la lluita contra la desinformació sobretot des de la verificació: detectar la mentida i desmentir-la. Però potser hauríem de començar a treballar també abans que la falsedat guanyi la partida.

El Govern britànic justifica precisament la prominència de les notícies fiables com una mesura per contrarestar la desinformació, especialment durant crisis, episodis de tensió social o processos democràtics. El seu argument és senzill: facilitar que els ciutadans trobin informació contrastada també forma part de la resposta.

I aquí la informació local té un valor particular. Davant d’un rumor sobre una escola, un incendi, una protesta, un conflicte veïnal, una inundació o una decisió municipal, qui té més possibilitats de contrastar els fets és sovint el periodista que coneix aquell territori, les fonts i les institucions.

El Regne Unit ha començat a preguntar-se si aquesta informació hauria de tenir més possibilitats de ser trobada a les xarxes. Potser valdria la pena que a Catalunya ens féssim la mateixa pregunta. Senyor Melillas, en parlem?.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: El semanal de la Mancha)