Aquest ha estat un dels papers que m’he endut com a lectura d’estiu. No és precisament una novel·la per passar les vacances: són 168 pàgines parlant de periodisme, ètica, desinformació, confiança, xarxes socials, intel·ligència artificial i dels canvis que està vivint el nostre ofici. Però tenia pendent llegir-lo amb calma i l’estiu m’ha donat l’oportunitat de fer-ho.

Reconec que he trigat una mica massa a portar-lo a El Bloc de l’Estanis. El Consell de la Informació de Catalunya (CIC) va presentar Ètica i informació en temps d’incertesa: radiografia de l’ecosistema mediàtic català el passat mes de juny i, per tant, no estic descobrint ara cap novetat. Però després de llegir-lo sencer crec que continua mereixent que ens hi aturem. Potser, fins i tot, la distància d’unes setmanes permet mirar-lo d’una altra manera: no tant per explicar que s’ha publicat un estudi, sinó per preguntar-nos què ens diu aquest estudi als que cada dia intentem fer de periodistes.

De tant en tant apareix un treball que convé no llegir buscant només xifres per convertir-les en titulars. Cal mirar què hi ha al darrere. Què ens està dient sobre nosaltres mateixos, sobre la manera com treballem i, sobretot, sobre com està canviant la relació entre els periodistes i els ciutadans.

És el cas d’Ètica i informació en temps d’incertesa: radiografia de l’ecosistema mediàtic català, un treball promogut pel Consell de la Informació de Catalunya en el qual han participat investigadors de quatre universitats catalanes: la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Oberta de Catalunya.

Són 168 pàgines i cinc recerques diferents. No és precisament una lectura de sobretaula. Però, passat el llenguatge inevitablement acadèmic d’alguns capítols, el missatge que hi trobem és molt més senzill —i inquietant— del que sembla: els periodistes ja no tenim el monopoli d’explicar als ciutadans què passa. Ni tan sols tenim garantit que ens escoltin. I això ho canvia gairebé tot.

El nostre competidor ja no és el diari del costat

Durant molts anys, un diari competia amb un altre diari; una ràdio, amb una altra ràdio; una televisió, amb una altra televisió. A la premsa local encara ho recordem millor: sabíem perfectament quina era la capçalera competidora i quin periodista havia publicat abans aquella informació que nosaltres perseguíem. Aquell món s’ha acabat.

Josep Carles Rius, president del CIC, ho explica a la introducció de l’estudi amb una idea que val la pena retenir. Els ciutadans construeixen avui la seva visió de la realitat amb informacions procedents dels mitjans, sí, però també amb allò que reben del seu “cercle de confiança”: familiars, amics, coneguts i persones a les quals atorguen credibilitat a les xarxes.

El somni del periodista, diu Rius, és aconseguir entrar en aquest cercle. No és poca cosa. Perquè entremig hi ha els algoritmes, que seleccionen què veiem i què no veiem i que, com recorda el mateix estudi, han creat un ecosistema econòmic més favorable a la publicitat i als missatges polítics que al periodisme.

Aquesta és possiblement una de les grans batalles que tenim al davant: no només hem de fer bona informació; hem d’aconseguir que aquesta informació arribi al ciutadà i que aquest ciutadà confiï en nosaltres.

Córrer massa també té un preu

Sonia Herrera, professora de la UOC, estudia el que anomena les “patologies” del sistema mediàtic català. La paraula pot semblar acadèmica, però el que descriu ens resulta perfectament recognoscible als que hem treballat en una redacció.

Pressa. Falta de temps. Plantilles febles. Dependència dels clics. Necessitat d’actualitzar constantment. Titulars pensats perquè algú hi entri. Informacions repetides d’altres mitjans. Directes interminables encara que no passi res especialment important.

El CIC parla també del periodisme ASAP, és a dir, el periodisme de l’“ara mateix”, en què publicar de pressa acaba reduint el temps disponible per investigar i contrastar. No cal haver estudiat cap màster per entendre el problema.

Abans volíem publicar una notícia abans que el competidor. Ara volem publicar-la abans que ningú, actualitzar-la contínuament, moure-la per les xarxes i aconseguir que Google la trobi. I mentre fem tot això hem de continuar comprovant que sigui certa. Aquí és on la velocitat pot acabar convertint-se en enemiga del periodisme.

Una confiança que ja no podem donar per descomptada

L’estudi dedica una part important a la desinformació. Ruth Rodríguez, de la UPF, analitza com la digitalització, les xarxes socials i la fragmentació de les audiències han creat un terreny extraordinàriament favorable perquè circulin continguts falsos o manipulats.

Hi ha una dada que resumeix bé el problema. Segons les dades recollides per l’estudi, només un 33% de la població espanyola confia habitualment en les notícies.

Això significa que el problema no és únicament que existeixin mentides. El problema és que una part molt considerable de la ciutadania ja no està segura de qui diu la veritat.

I quan desapareix aquesta confiança, una notícia elaborada per una redacció professional pot acabar competint, davant dels ulls del lector, amb un vídeo de TikTok, una captura de pantalla sense procedència coneguda o l’opinió d’algú que acumula milers de seguidors.

Els joves ja han canviat de porta d’entrada

Santiago Giraldo, de la UAB, estudia com ens informem i arriba a una conclusió que tampoc ens hauria de sorprendre gaire: l’edat marca profundament la manera d’accedir a l’actualitat.

Entre els joves de 18 a 29 anys guanyen pes Instagram, TikTok i YouTube. I aquí apareix un canvi que els mitjans hauríem d’observar amb molta atenció: els creadors de contingut poden arribar a tenir més credibilitat per a aquests joves que els mateixos periodistes.

Podem lamentar-ho. Podem dir que no hauria de ser així. Però no servirà de gaire. La pregunta útil és una altra: què hem fet —o què hem deixat de fer— perquè una part dels joves confiï més en algú que parla davant d’una càmera des de casa seva que en una capçalera amb una redacció al darrere? I, sobretot, com recuperem aquesta confiança?

L’estudi aporta també una pista esperançadora. Un nivell de formació més alt ajuda a detectar millor la desinformació i redueix la predisposició a creure-la i compartir-la. L’educació i l’alfabetització mediàtica continuen sent, per tant, una de les millors defenses.

No tot aquell que informa és periodista

Marta Montagut, de la URV, entra en un terreny encara més delicat: els creadors de continguts i els anomenats influencers. No els posa tots al mateix sac. I fa bé.

Hi ha creadors que informen, altres que expliquen temes complexos, especialistes que divulguen els seus coneixements i també perfils dedicats essencialment a comentar, provocar o agitar políticament. El problema apareix quan les fronteres es confonen.

El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, actualitzat el novembre de 2025, estableix una diferència que sembla elemental però que avui convé repetir: el periodisme implica honestedat, independència, responsabilitat i esperit crític. Fora d’aquest marc podem trobar comunicació, entreteniment, propaganda o activisme, però no necessàriament periodisme.

No és una discussió corporativa sobre qui pot portar el carnet de periodista.

És una qüestió molt més senzilla: qui respon davant del ciutadà per allò que publica?

La IA genera desconfiança, però també una paradoxa

L’estudi aborda, naturalment, la intel·ligència artificial. Eloi Camps, investigador de la UOC, analitza com s’està incorporant al món de la informació i quina confiança desperta.

I aquí apareix una dada que val la pena remarcar: el 83% de la població continua considerant els periodistes humans més fiables que els algoritmes a l’hora de verificar continguts. Enmig de tants mals auguris, no és una dada menor.

La ciutadania pot acceptar que utilitzem la intel·ligència artificial com a eina de suport, però quan arriba el moment de decidir si una informació és certa prefereix que al darrere hi hagi una persona. Una persona que se’n faci responsable. Potser aquí tenim una part de la resposta a moltes de les preguntes que planteja l’estudi.

I la premsa de proximitat?

L’informe parla del conjunt de l’ecosistema mediàtic català, però resulta difícil llegir-lo sense pensar en la premsa local i comarcal. Nosaltres també tenim pressa, plantilles reduïdes, problemes econòmics i dependència de Google i les xarxes. Segurament, fins i tot més que els grans mitjans.

Però tenim alguna cosa que aquests gegants tecnològics difícilment podran fabricar: coneixem el territori sobre el qual informem. Sabem qui és l’alcalde, però també qui és el president de l’associació de veïns. Podem trucar al regidor, al comerciant, al metge, al mestre o a l’entitat que coneix el problema. Podem anar al carrer on han passat els fets. I, sobretot, el lector pot trobar-nos i demanar-nos explicacions quan ens equivoquem.

Aquesta proximitat no garanteix per si mateixa un bon periodisme. Però ens proporciona una eina formidable per recuperar allò que aquest estudi del CIC situa una vegada i una altra al centre del problema: la confiança.

Potser el futur del periodisme no consisteix tant a demostrar que som més ràpids que les xarxes, perquè aquesta batalla probablement ja l’hem perduda. Ni a competir amb un influencer per veure qui aconsegueix més clics. Potser consisteix en una cosa molt més antiga: tornar a aconseguir que quan un ciutadà vulgui saber què ha passat de debò pensi que val la pena buscar un periodista. No sembla gaire revolucionari, però, després de llegir les 168 pàgines d’Ètica i informació en temps d’incertesa, l’estudi que el Consell de la Informació de Catalunya ha elaborat amb investigadors de la UAB, la UPF, la URV i la UOC, potser aquesta és la revolució que tenim pendent.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: CIC)