Per ESTANIS ALCOVER I MARTÍ / periodista i consultor.- El Parlament Europeu ha aprovat recentment la proposta de l’European Media Freedom Act (EMFA), una llei que pretén harmonitzar la regulació europea sobre llibertat, pluralisme i independència editorial als mitjans, en el context de la transformació digital que experimenta el sector en les darreres dècades. La norma se situa en un marc que aspira a fer sostenibles les empreses de comunicació, alhora que promou la participació democràtica, la lluita contra la desinformació i el desenvolupament de mitjans lliures i independents. En suma, l’EMFA és una reacció necessària en resposta a les creixents violacions de la llibertat de premsa.

L’objectiu final de la nova llei és l’harmonització de les normatives nacionals als 27 estats membres de la UE, amb la prestació de garanties –referent a la vigilància dels periodistes i el secret de les fonts– que encara no existeixen en la legislació de molts països europeus. El reglament té com a finalitat, entre d’altres, salvaguardar la independència editorial de la ingerència política; garantir un finançament estable als mitjans de servei públic, i avalar la transparència sobre la seva titularitat (i qualsevol conflicte d’interessos).

A més –i això és molt important– la llei diu que la defensa de la seguretat nacional no pot permetre ni justificar la vigilància i l’espionatge de periodistes, com ha passat a Catalunya (i també a Grècia i Hongria), on diferents periodistes van ser objecte d’espionatge autoritzat pel Govern espanyol, utilitzant programaris espia com ara Pegasus i Predator.

Val a dir que hi ha un prudent optimisme per a la independència editorial i el pluralisme a Europa: aquesta nova legislació, però, ha estat jutjada –per organitzacions com Reporters Sense Fronteres i la Federació Europea de Periodistes– com no prou ambiciosa, tot i reconèixer-la com un primer pas necessari en la direcció correcta.

Com publica The Conversation, a la UE l’inquieta la desconfiança que pot suscitar la politització als mitjans i la manca de transparència quant a la seva propietat i en l’assignació de publicitat estatal. Per això es proposa combatre les ingerències polítiques en les decisions editorials de mitjans de comunicació públics i privats, protegir els periodistes i les seves fonts, i garantir la llibertat i el pluralisme dels mitjans de comunicació.

Ara bé, els mitjans es troben en un punt d’inflexió, una veritable cruïlla. Com poden complir els seus fins i, alhora, ser viables? Segons l’informe Digital News Report de l’Institut Reuters, els europeus del nord confien més en el fet que els mitjans estan lliures d’una influència política indeguda en comparació dels veïns del sud i l’est. Finlàndia (50%) i Holanda (46%) tenen la proporció més gran de persones que consideren els mitjans independents políticament. Només una exigua minoria de persones a Grècia (7%), Espanya i Itàlia (13%), i Hongria i Bulgària (15%) comparteixen aquesta opinió.

El lema El periodisme no és un crim ha tingut força ressò. És un fet que l’anomenada Directiva anti-SLAPP forma part d’un sistema ràpid i coordinat de respostes per fer front al recent i reconegut deteriorament de la llibertat de premsa, a la Unió Europea i als països candidats a l’ampliació. S’anomenen SLAPP (per les sigles angleses d’strategic lawsuits against public participation) aquelles accions legals estratègiques, habitualment utilitzades per silenciar les veus crítiques de periodistes, defensors dels drets humans i activistes mediambientals.

Tot i que legítimes, el Parlament Europeu reconeix que aquestes causes són enganyoses i infundades, perquè tenen com a objectiu crear danys econòmics i psicològics i dissuadir les víctimes de revelar a la ciutadania una informació considerada “incòmode” per a destacats personatges de la política i l’empresa. I això, inevitablement, pot tenir repercussions en la informació lliure i independent, que és el que es vol protegir. La llei, en suma, protegeix els mitjans, els periodistes i les famílies de l’ús de programari espia, amb una llista reduïda d’excepcions. Els periodistes no poden ser perseguits per protegir la confidencialitat de les fonts: la proposta aborda la protecció de fonts periodístiques perquè actualment la regulació difereix segons els països.

Des del passat 11 de març, data de l’aprovació al plenari del Parlament, els estats membres tenen dos anys per transposar la legislació de la UE a la legislació nacional i adaptar el seu aparell judicial. Aquesta nova directiva europea permet als jutges desestimar la denúncia per infundada, si es considera especiosa, ja en les fases prèvies del procediment, estalviant així temps i recursos als periodistes i activistes demandats: la disposició en qüestió, per tant, té l’objectiu de reduir les accions legals temeràries, amb costos legals coberts pels promotors i indemnització per a les víctimes.

És una alenada d’aire fresc que els estats membres de la Unió Europea hagin de respectar la llibertat editorial de les empreses de comunicació, sempre que les empreses assegurin la transparència de la seva propietat i la reflecteixin als seus llocs web o altres llocs fàcilment accessibles. Perquè no hi pot haver una premsa lliure (llibertat de premsa) i llibertat d’expressió i informació –tal com garanteix l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH)– si el periodisme es produeix en condicions de corrupció, pobresa i por. Car sense premsa i informació lliures i sense la protecció dels periodistes, el mateix concepte de democràcia està en perill.

Afegim, d’altra banda, que el passat 27 de febrer, els diputats europeus van adoptar a Estrasburg, i per àmplia majoria, la directiva europea sobre procediments SLAPP (anti-SLAPP), que també reforça la protecció dels mitjans de comunicació de titularitat pública pel seu paper rellevant a l’hora d’informar, però establint controls perquè els considera més exposats a les interferències polítiques per la proximitat institucional als estats. El nomenament dels directors generals, per exemple, s’ha de fer amb transparència, i el cessament només és possible en circumstàncies especials.

I ara ens cal donar temps al temps… i que Espanya no sigui pas “diferent”. (Publicat en primera instància a Comunicació 21)