Editorial de Calpdigital.es, signat per Juan José Martínez Sendra, cap de Redacció

En aquests temps de vertigen informatiu, on els titulars volen més ràpid que les certeses i les xarxes socials dicten l’agenda abans que la notícia estigui contrastada, n’hi ha que encara creiem en el periodisme amb els peus a terra. respon. Aquest que no crida, però incomoda. Perquè diu la veritat.

Vivim una era en què el soroll ha substituït el debat i on la mentida es disfressa d’opinió. En aquest escenari, no és estrany que el periodisme —aquest ofici vell i tossut— sigui blanc constant de crítiques. Se l’acusa de parcialitat, d’estar venut, de perdre objectivitat. Però els qui estem a l’altra banda del teclat, del micròfon o de la llibreta, sabem que exercir aquesta professió no és complaure tothom, sinó servir-ne un: el ciutadà.

No som perfectes. Tampoc no ho pretenem. Perquè el periodisme, més que una ciència exacta, és un compromís diari amb la veritat, la que es construeix escoltant totes les veus, fins i tot les que no encaixen amb el relat dominant. Perquè el periodisme, més que una ciència exacta, és un compromís diari amb la veritat, la que es construeix escoltant totes les veus, fins i tot les que no encaixen amb el relat dominant. Especialment a l’àmbit local -on els grans focus no arriben- el periodista informa, representa i tradueix el més complex. Qui alça la veu en el moment exacte.

A Calp, això no és teoria. És pràctica. És carrer. És plaça. És escola. És centre de salut. És veí. En les darreres setmanes hem pogut conèixer els secrets de mobilitzacions importants en defenses del col·lectiu LGTBIQ+ o la solidaritat amb Palestina, però també els detalls al retard de la nova Zona Blava, els moviments interns al PSOE o les crítiques a les restriccions imposades al sector de la construcció a l’estiu. Cada tema té cares, noms propis i conseqüències. I és la nostra responsabilitat explicar-ho. No només el que passa, sinó perquè passa.

Perquè quan parlem de la premsa local, no parlem de farciment informatiu. Parlem de la memòria viva d’un territori. De l’arxiu emocional d’una comunitat. De l’única via que moltes vegades tenen els veïns per fer-se sentir. Quan un mitjà local denuncia, analitza o simplement pregunta, està exercint el dret més elemental de qualsevol societat: el dret a saber.

Mentrestant, la desinformació creix com la mala herba. La veiem disfressada de vídeos virals, titulars tramposos o troles que recorren WhatsApp com si fossin veritats revelades. I aquí, el periodista —amb els seus errors, sí, però també amb la seva ètica— és el darrer dic davant del caos. L’únic capaç de filtrar, verificar i tornar-li al ciutadà allò que li pertany, amb una informació clara, contextualitzada i honesta.

Davant la concentració mediàtica, el descrèdit programat i la temptació del silenci, el periodisme local resisteix perquè té un aliat que el sosté, que no és cap altre que un lector compromès. Aquest que entén que donar suport a un mitjà és defensar el seu dret a saber. Que llegir, compartir o subscriure’s no és només un gest de consum, sinó un acte de ciutadania. Que darrere de cada article hi ha una història que no hauria sortit a la llum si ningú no l’hagués explicat.

Per això, aquest article no se centra a defensar el periodista. És un al·legat en defensa del lector que exigeix ser informat amb rigor. Per a aquest veí que no es conforma amb el soroll. Per a aquesta mare que vol entendre les decisions que afecten leducació dels seus fills. Per a aquest treballador que necessita respostes sobre el seu sector. Per a tots els que saben que la veritat fa mal, però és necessària.

El periodisme local no és pas un luxe. És un servei públic. I els que ho exercim des del compromís, la proximitat i la responsabilitat, ho fem sabent que no busquem aplaudiments. Però si, en acabar aquesta lectura, algun ciutadà sent que ha estat escoltat, aleshores haurà valgut la pena. (Il·lustració: calpdigital.es)