La discussió sobre la qualitat dels mitjans de comunicació acostuma a estar carregada de percepcions, sospites i posicionaments ideològics. Uns acusen els mitjans públics de manca de pluralitat; d’altres, els privats de sotmetre’s a interessos econòmics o polítics. Però què és exactament la “diversitat” informativa? I què vol dir que un mitjà sigui “equilibrat”? Es pot mesurar de manera científica o tot acaba depenent de la mirada subjectiva de cadascú?

Aquestes preguntes són al centre de l’informe “Vielfalt und Ausgewogenheit als Maßstab von Medienqualität” (“Diversitat i equilibri com a mesura de la qualitat mediàtica”), elaborat per investigadors de les universitats de Magúncia i Munic per encàrrec de la radiotelevisió pública bavaresa, la Bayerischer Rundfunk. El document, publicat fa uns dies, intenta posar ordre conceptual i metodològic en un debat que, sovint, es desenvolupa més a cop de titular que no pas sobre evidències empíriques.

L’estudi és especialment interessant perquè arriba en un moment de màxima tensió sobre el paper dels mitjans públics europeus, qüestionats des de sectors polítics molt diversos, pressionats per les plataformes digitals i obligats a demostrar permanentment la seva utilitat social.

Diversitat no és donar veu a tothom per igual

Una de les aportacions més rellevants de l’informe és que diferencia clarament dos conceptes que sovint es confonen: diversitat i equilibri.  La diversitat fa referència a la presència àmplia de temes, actors socials, fonts, territoris i opinions dins la cobertura periodística. L’equilibri, en canvi, té més a veure amb la proporció adequada o ajustada a la realitat amb què aquestes visions apareixen representades.

Això és important perquè el document rebutja una idea simplista molt estesa: que ser equilibrat consisteix a donar exactament el mateix espai a totes les opinions. Els investigadors recorden que el periodisme no és una calculadora aritmètica. Hi ha qüestions (com la ciència climàtica, les vacunes o els discursos antidemocràtics) on la neutralitat absoluta pot acabar generant distorsions.

El text defensa que el context, el format periodístic i la naturalesa del tema són determinants. Un debat d’opinió no es pot avaluar igual que un informatiu de servei públic o una cobertura de crisi, diu l’informe.

En aquest sentit, una de les frases més interessants de l’informe assenyala que “la diversitat no pot ser avaluada de manera esquemàtica”. La idea és especialment pertinent en l’ecosistema digital actual, on molts actors polítics i socials reclamen “pluralitat” quan, en realitat, el que exigeixen és més presència per a les seves pròpies posicions.

El problema de la percepció

L’informe també posa sobre la taula un fenomen conegut però poc assumit: la ciutadania acostuma a percebre biaix informatiu quan les notícies contradiuen les seves creences prèvies.

Aquest fenomen, estudiat des de fa anys en comunicació política, s’ha accentuat amb les xarxes socials i amb la fragmentació dels consums informatius. Les audiències ja no comparteixen un mateix espai mediàtic. Cada grup viu dins el seu ecosistema narratiu.

Per això, el document insisteix en la necessitat de disposar de sistemes objectivables de monitoratge de la qualitat periodística, amb indicadors estables i metodologies comparables.

Els investigadors proposen combinar tècniques automatitzades amb anàlisi humana per examinar aspectes com:

• diversitat de fonts,
• pluralitat territorial,
• presència de minories,
• equilibri polític,
• varietat temàtica,
• representació de gènere,
• amplitud ideològica.

No es tracta només de comptar minuts o declaracions, sinó d’analitzar quins actors tenen capacitat real d’influència en el relat mediàtic.

Les plataformes compliquen encara més el debat

El document alemany connecta indirectament amb una altra qüestió decisiva: el paper dels algoritmes en la construcció de la diversitat informativa. Diverses investigacions europees ja han advertit que les plataformes digitals poden reduir l’exposició a continguts diversos a llarg termini, encara que aparentment multipliquin l’oferta disponible.

Aquest és, probablement, un dels grans dilemes contemporanis del periodisme: avui hi ha més informació que mai, però això no implica necessàriament més pluralitat real. De fet, els algoritmes tendeixen a reforçar preferències prèvies, a premiar continguts emocionals i a prioritzar l’atenció abans que la qualitat. En aquest context, i segons l’informe, els mitjans públics europeus intenten reivindicar-se com espais de cohesió democràtica i no només com a generadors d’audiència.

No és casualitat, doncs, que el debat sobre diversitat i qualitat aparegui ara amb tanta força dins l’ARD alemanya o altres corporacions públiques europees. La irrupció de la intel·ligència artificial, a més, afegeix noves preocupacions sobre representació, estereotips i invisibilitzacions socials.

I a Catalunya? I a Espanya?

La lectura de l’informe convida inevitablement a mirar cap a casa nostra. A Catalunya i a Espanya, el debat sobre pluralisme mediàtic és permanent, però rarament es fa sobre bases metodològiques. Sovint queda reduït a acusacions creuades entre blocs polítics o a guerres de percepcions.

Els mitjans públics catalans, especialment la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i TV3, fa anys que conviuen amb el debat sobre la representació ideològica i territorial. El mateix passa amb RTVE a escala espanyola. Però hi ha una diferència important respecte al cas alemany: aquí sovint es discuteix sobre pluralitat sense disposar d’indicadors públics compartits i consensuats.

L’informe bavarès defensa precisament això: crear sistemes transparents, regulars i verificables d’avaluació de la qualitat informativa. No per controlar políticament els periodistes, sinó per reforçar la confiança ciutadana en un moment de descrèdit generalitzat.

I aquí apareix una qüestió especialment rellevant per al periodisme local i de proximitat.

La proximitat també és diversitat

Quan es parla de diversitat mediàtica, moltes vegades només es pensa en ideologia. Però la diversitat també és territorial, cultural i social. Un ecosistema informatiu dominat exclusivament per grans capitals i grans grups mediàtics pot acabar invisibilitzant realitats locals, comarcals o perifèriques. I això també afecta la qualitat democràtica.

Catalunya ha tingut històricament una forta tradició de premsa local i comarcal, capaç d’explicar el país des del territori i no només des de Barcelona. Aquest valor, però, avui es troba sotmès a enormes dificultats econòmiques i tecnològiques.

L’informe alemany recorda que la pluralitat no és només una qüestió de nombres, sinó també de capacitat real de representar la complexitat social. I això interpel·la directament els models de concentració mediàtica actuals.

Potser la gran virtut del document és intentar desideologitzar parcialment un debat que massa sovint s’ha convertit en arma partidista. Els autors no neguen que hi pugui haver desequilibris o mancances als mitjans públics. El que diuen és que aquestes afirmacions s’han de poder demostrar amb dades, metodologies i criteris estables.

En certa manera, l’informe representa una defensa del periodisme professional davant un ecosistema on qualsevol actor es proclama mitjà de comunicació i on la desinformació es barreja constantment amb la informació contrastada.

També és una advertència: la qualitat periodística ja no pot basar-se només en intuïcions corporatives o declaracions de principis. Necessita sistemes d’avaluació, capacitat d’autocrítica i mecanismes transparents de rendició de comptes.

Perquè en temps de polarització extrema, desconfiança institucional i bombolles digitals, la diversitat informativa no és només una qüestió acadèmica. És una peça essencial de la salut democràtica.- ESTANIS ALCOVER i MARTÍ (Publicat originalment a l’Observatori de la Comunicació de Catalunya, 29 de maig 2026)

(Il·lustració: Shoolini University)