El Parlament Europeu ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la imparcialitat dels mitjans públics a Espanya i Catalunya. No és un debat nou, però sí un debat que ara es llegeix amb un marc institucional diferent: l’entrada en vigor de l’European Media Freedom Act (EMFA), la nova llei europea destinada a protegir la llibertat i la independència dels mitjans als Estats membres. En aquest context, la discussió sobre TV3, TVE i la resta de mitjans públics pren una nova dimensió. Ja no es tracta només d’un intercanvi de retrets entre partits, sinó d’una qüestió de qualitat democràtica supervisada des de Brussel·les.

Un debat antic amb una òptica nova.- La presumpta manca d’objectivitat dels mitjans públics catalans i espanyols ha tornat a l’hemicicle europeu alimentada per denúncies, preguntes parlamentàries i informes de diverses organitzacions. Les crítiques són conegudes: a TV3 se l’acusa de reflectir un biaix independentista; a TVE, d’haver estat massa permeable als governs de torn. Però en paral·lel existeix una altra narrativa, menys estrident i més empírica, que demana mirar les dades abans que les percepcions.

L’EMFA obliga els estats a garantir independència editorial, transparència en la governança i protecció del pluralisme. I és precisament aquí on el debat es desplaça: d’acusar o defensar mitjans concrets, a analitzar si l’Estat espanyol està complint amb els estàndards europeus en l’àmbit audiovisual.

Què diuen les dades i els informes?.- Els informes sobre pluralisme mediàtic a la Unió Europea detecten riscos significatius per a Espanya, especialment en dos àmbits: concentració de propietat i influència política. El Centre for Media Pluralism and Media Freedom (CMPF) alerta d’un “alt risc” en independència dels mitjans públics i en transparència de la publicitat institucional. Aquestes conclusions no condemnen cap cadena concreta, però sí situen l’estat en un terreny delicat que exigeix vigilància institucional i ciutadana.

A Catalunya, els informes del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) per al període 2024-2025 aporten una fotografia més matisada. En la presència de partits polítics als informatius, el PP encapçala el temps de paraula tant a TV3 com a TVE Catalunya, amb valors al voltant de l’11 %. Aquesta dada contradiu discursos que presenten TV3 com un mitjà monolític en favor d’una sola opció ideològica. Ara bé, el temps de paraula és només un indicador: no analitza el to, la rellevància atribuïda ni la qualitat informativa.

També és rellevant que un estudi europeu de verificació (EUFactCheck) va concloure que una denúncia recent sobre la manca d’objectivitat dels mitjans públics catalans era “majoritàriament falsa”. És a dir: hi ha crítiques vàlides i hi ha acusacions construïdes sobre percepcions o interessos polítics. Distingir-les és clau per no confondre el debat.

Per què Europa hi intervé ara?.- La raó és clara: l’EMFA converteix la independència dels mitjans públics en una qüestió europea, no només estatal. La Comissió i el Parlament poden intervenir quan hi ha indicis de pressió política, manca de transparència o risc per al pluralisme. I el cas espanyol —amb un sistema audiovisual complex, polititzat i sovint condicionat pels governs— entra de ple dins d’aquest radar.

Però també cal dir-ho: la normativa europea no és màgia. Els informes recents indiquen que la implementació real és lenta, desigual i, en molts països, insuficient. La pressió política sobre els mitjans —tant públics com privats— continua sent una realitat. I això afecta tant els grans mitjans de cobertura estatal com els mitjans de proximitat.

Un debat que ens interpel·la a tots.- La qüestió de la imparcialitat dels mitjans públics sovint es planteja com una batalla partidista. Però és, sobretot, un repte estructural. La ciutadania té dret a una informació rigorosa, verificable i plural. Els periodistes tenen dret a treballar sense ingerències. I els mitjans —públics o privats— tenen l’obligació de rendir comptes, revisar procediments i blindar la seva independència.

Per als qui coneixem el valor de la informació de proximitat —la que vertebra comunitats i aporta context i confiança— aquest debat també és un toc d’atenció. El pluralisme no depèn només de les grans corporacions. Es construeix cada dia a les redaccions locals, als diaris comarcals, a les emissores petites, a les televisions locals, fins i tot de barri. Allà on la política està a tocar i els recursos, sovint, són minsos.

Cal més rigor i menys soroll.- El debat europeu sobre TV3 i TVE -i altres teles públiques europees- pot ser una oportunitat si el llegim amb responsabilitat. No es tracta de donar la raó a uns o altres, sinó d’aprofitar el moment per exigir més transparència, més independència i més pluralitat real. Les lleis europees hi ajuden; els informes independents hi aporten llum; però la feina final recau, com sempre, en els professionals i les institucions que cada dia fan possible el periodisme.

La confiança en els mitjans no es decreta: es guanya. I aquest debat, si es gestiona amb rigor, pot contribuir-hi. Ni més ni menys.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: Ecran Total)