En un moment en què el periodisme de proximitat es pregunta com reconnectar amb comunitats cada vegada més heterogènies, resulta suggerent recuperar una entrevista publicada a la revista alemanya Drehscheibe. Sota el títol “Vielfalt macht relevanter und lebendiger”, la periodista Josephine Macfoy conversa amb Laura Marie Hattenhauer, autora d’una recerca acadèmica sobre el paper de la diversitat en el periodisme local. L’entrevista, publicada a inicis d’aquest 2026, posa sobre la taula una qüestió que travessa fronteres i models mediàtics: fins a quin punt la composició de les redaccions condiciona la rellevància social —i fins i tot la sostenibilitat— dels mitjans.
Hattenhauer, que va estudiar el fenomen en el marc del seu màster a la Katholische Universität Eichstätt-Ingolstadt, parteix d’una constatació que no és aliena al nostre context: els mitjans no només operen amb criteris editorials, sinó també sota pressions empresarials. Precisament això la va portar a analitzar com els periòdics locals, en tant que empreses privades, gestionen la qüestió de la diversitat. El seu treball posa el focus en el grau de pluralitat de les redaccions, en els processos de contractació i en la manera com les experiències vitals dels periodistes influeixen en la cobertura informativa.
Una de les conclusions més destacades —i alhora incòmodes— és la percepció d’homogeneïtat persistent en moltes redaccions locals. Això té conseqüències directes: determinades realitats queden fora de l’agenda i una part de la societat no es veu reflectida en el relat informatiu. Quan un col·lectiu o una experiència desapareixen del diari, el risc és que també desapareguin simbòlicament de la conversa pública. La pèrdua de representació es converteix així en pèrdua de confiança, un factor que les capçaleres de proximitat coneixen massa bé.
La recerca -basada en converses amb redaccions de dimensions diverses- també mostra diferències estructurals. Les organitzacions més grans acostumen a tenir més recursos per impulsar programes de formació o polítiques internes, mentre que les més petites es troben condicionades per la manca de temps i de candidats. Però la mida no és l’únic factor determinant: la voluntat editorial i la consciència del problema hi juguen un paper decisiu.
En l’àmbit de les possibles respostes, l’entrevistada apunta cap a mesures que comencin abans de la incorporació professional -contacte amb les facultats, visibilització de la professió- i que continuïn dins les redaccions amb formació i sensibilització. La diversitat no apareix aquí com una consigna abstracta, sinó com una eina pràctica: pot ampliar audiències, reforçar el vincle amb el públic i millorar la funció integradora del periodisme local. Quan els lectors se senten reconeguts, augmenta la confiança i també la percepció de rellevància.
Llegida des de Catalunya, la reflexió ressona amb força. Les capçaleres locals -especialment aquelles que neixen i operen des del territori- saben fins a quin punt el coneixement directe de la comunitat és el seu principal actiu. Però també conviuen amb redaccions sovint petites, amb recursos limitats i amb dificultats per reflectir la pluralitat social que caracteritza el país. La qüestió de fons que planteja aquesta entrevista, doncs, és perfectament aplicable al nostre ecosistema: la capacitat de representar la diversitat del territori forma part del nucli mateix de la legitimitat informativa.
Potser la lectura més útil és entendre la diversitat no com un imperatiu retòric, sinó com una condició de rellevància. Si el periodisme local aspira a continuar sent espai de cohesió i confiança, haurà d’assumir que la mirada sobre la realitat depèn també de qui la construeix. Fer redaccions més permeables a la pluralitat social no és només una aspiració normativa: és una manera de mantenir viu -i socialment significatiu- el relat de proximitat.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: compatic.com)