Hi ha moments en què dues fotografies separades per dècades expliquen més que qualsevol discurs. La lectura gairebé consecutiva de l’estudi de Josep Gifreu (catedràtic de teoria de la comunicació, professor emèrit a la Universitat Pompeu Fabra i investigador i assessor en polítiques de comunicació i cultura), “La difusió de premsa diària i setmanal a Catalunya (1978-79)”, i de l’article recent de Joan Corbella (professor del departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra especialitzat en les àrees temàtiques de l’estructura dels mitjans) a Comunicació 21 sobre la caiguda de la difusió dels diaris catalans (“En vint anys la difusió dels diaris catalans s’ha desplomat un 81%”), produeix aquesta sensació: la d’un cicle llarg que s’ha tancat.

A finals dels anys setanta, en ple procés autonòmic, Gifreu advertia que «una autèntica política cultural i comunicacional s’haurà de basar en el coneixement rigorós de la situació real de cada sector implicat». El seu treball posava xifres a la realitat del moment.

Segons les seves dades, la difusió mitjana de la premsa diària editada a Catalunya era de 565.195 exemplars, xifra que representava el 95,40% del total consumit al país. La premsa editada a Madrid tenia una «molt escassa penetració», amb menys de 30.000 exemplars. Gifreu concloïa que «en el sector de la premsa diària, el mercat català gairebé s’autoabasteix».

L’índex de lectura era de 104,96 exemplars per mil habitants, per sobre de la mitjana espanyola. Territorialment, la demarcació de Barcelona concentrava prop del 83% de la difusió total. Tanmateix, només dos diaris eren íntegrament en català: Avui i Punt Diari (avui convertits en una sola capçalera, El Punt Avui), amb una presència encara modesta dins del conjunt del mercat.

Quaranta anys després, el panorama és radicalment diferent. El doctor Joan Corbella documenta que en vint anys la difusió dels diaris catalans s’ha desplomat un 81%. No es tracta d’un ajust conjuntural, sinó d’una caiguda sostinguda que transforma completament la dimensió del sector.

Si Gifreu analitzava un mercat que encara creixia i discutia els seus equilibris interns, Corbella descriu un ecosistema en regressió estructural. El debat ja no és només d’origen territorial o de llengua, sinó de supervivència del suport paper davant l’entorn digital.

I ara ve la pregunta inevitable. Si en vint anys s’ha perdut el 81 % de la difusió en paper, què quedarà d’aquí a deu anys?  La temptació és projectar la corba i concloure que el paper esdevindrà residual. Però les corbes no expliquen tota la història. El que està en joc no és només un suport, sinó una forma d’autoritat pública, un hàbit col·lectiu, una manera d’ordenar la conversa cívica.

Potser el que desapareixerà no serà la premsa catalana, sinó la centralitat simbòlica que va tenir durant dècades. Potser el futur no es mesurarà en exemplars venuts sinó en comunitats digitals, en subscripcions, en capacitat de prescripció. O potser veurem una reducció dràstica de capçaleres, amb concentracions encara més fortes que les que Gifreu ja detectava als setanta.

Hi ha un element que travessa les dues èpoques: la necessitat de dades per entendre el moment. El professor Gifreu reclamava “coneixement rigorós” per fonamentar una política comunicacional. Quaranta anys després, el repte és semblant però el terreny és més inestable.

La primera fotografia mostrava un sistema que s’autoabastia i dominava el seu mercat. La segona mostra un sistema que s’ha encongit fins a límits impensables aleshores. La tercera fotografia encara no existeix. Però si alguna lliçó es desprèn de la comparació és clara: les transformacions estructurals no són mai superficials.

D’aquí a una dècada sabrem si aquest desplom era el final d’un cicle o el trànsit cap a un altre model. El que sembla indiscutible és que la premsa catalana del 2035 no s’assemblarà gens a la de 1979.

La qüestió no és si canviarà —això ja ho sabem— sinó si sabrà conservar influència en un ecosistema on la difusió ja no equival necessàriament a presència ni a poder cultural.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il.·lustració: GENCAT)