Fa uns dies, com ja va recollir El Bloc de l’Estanis (on ens fèiem aquesta pregunta: Límit del 35%. Què significa?), el Consell de Ministres espanyol aprovava la nova Llei de Publicitat Institucional. L’objectiu declarat, com dèiem, és reforçar la transparència i establir mecanismes més clars en l’ús de fons públics destinats a campanyes institucionals. La intenció, en abstracte, és difícilment discutible. Però el debat no és si cal regular, sinó com.

Abans de l’aprovació, Diario de Zamora publicava un editorial amb un títol prou explícit: “Defender la transparencia sin matar el periodismo local”. La tesi és directa: aplicar límits homogenis a realitats econòmiques radicalment diferents pot acabar castigant els mitjans que menys marge tenen.

Mercats incomparables

L’editorial recorda que no és comparable la situació d’una gran capçalera estatal —o nacional, en el cas de països com Catalunya— amb un ampli suport publicitari privat, amb la d’un mitjà local que opera en una demarcació o comarca, o fins i tot en un poble, amb un nombre reduït d’anunciants.

A Catalunya conviuen grans grups d’àmbit estatal i nacional amb capacitat de captar inversió privada diversa, digitals metropolitans amb mercats publicitaris amplis, i una xarxa extensa de capçaleres locals i comarcals articulades, entre d’altres, al voltant de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal i de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació.

En molts municipis mitjans i petits, el teixit comercial és limitat: comerç de proximitat, serveis, petites empreses. No hi ha grans centrals de compra ni pressupostos publicitaris elevats. En aquest context, la publicitat institucional —ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat— no és un complement anecdòtic: sovint és una part estructural del model de negoci. Fixar un topall uniforme d’ingressos procedents de les administracions pot tenir conseqüències molt diferents segons l’escala del mercat.

El risc de l’homogeneïtzació

La crítica que planteja Diario de Zamora no qüestiona la necessitat de control ni de criteris objectius. El que posa en dubte és l’aplicació homogènia del límit sense considerar variables com:

• La mida del mercat publicitari local.
• La diversitat real de fonts públiques.
• L’audiència efectiva del mitjà.
• L’existència —o no— d’ingressos privats complementaris significatius.

En el cas català, el risc és triple.

Primer, penalitzar mitjans que, per naturalesa del seu entorn, no poden diversificar gaire més els seus ingressos.

Segon, afavorir indirectament capçaleres amb fort múscul privat, consolidant una asimetria estructural.

I tercer —potser el més rellevant— accelerar la concentració mediàtica en detriment de la pluralitat territorial.

La diversitat informativa no és només ideològica. També és territorial. Si desapareix una capçalera comarcal, no la substitueix automàticament un altre mitjà local; sovint el buit l’omple una mirada distant, amb menys presència al territori i menys capacitat de fiscalització municipal.

Regular amb criteri territorial

Si fem nostra la tesi zamorana, la pregunta no és si cal limitar, sinó com modular.

Una regulació intel·ligent podria incorporar:

1. Criteris adaptats a la dimensió del mercat.- No és el mateix operar a l’àrea metropolitana de Barcelona que a la Terra Alta o a l’Alt Urgell. El volum potencial d’ingressos privats és objectivament diferent.

2. Indicadors de funció social.- En lloc de fixar només percentatges, es podrien considerar elements com el nombre de professionals contractats, la producció de contingut propi, la cobertura sistemàtica de la vida municipal o la transparència comptable.

3. Separació clara entre subvenció i publicitat.- Convé distingir nítidament entre ajuts estructurals —amb convocatòries públiques i criteris objectius— i la contractació de campanyes institucionals, que responen a objectius comunicatius concrets.

4. Transparència bidireccional.- L’administració ha de publicar de manera clara com distribueix els recursos. Però els mitjans també han de fer un exercici de transparència sobre els seus models de finançament. La credibilitat del sector hi guanya.

El debat de fons: pluralitat o desert

La llei neix amb una voluntat saludable: evitar discrecionalitats i reforçar la rendició de comptes. Però la transparència no pot ser cega al territori.

Si un límit homogeni provoca el tancament o l’afebliment de capçaleres locals, el resultat no és més independència; és menys pluralitat. I en entorns petits, la desaparició d’un mitjà no es compensa fàcilment: pot significar menys control democràtic, menys relat compartit i menys cohesió comunitària.

La premsa comarcal i local catalana té una tradició històrica sòlida i una estructura associativa consolidada. Això hauria de permetre un diàleg amb les administracions per definir criteris adaptats a la realitat del país. No es tracta de blindar privilegis ni de perpetuar dependències, sinó de reconèixer que el mercat local no és una versió en miniatura del mercat estatal i/o nacional: és una altra realitat econòmica.

En definitiva, la reflexió de Diario de Zamora és plenament traslladable a Catalunya. Regular sí. Transparentar, també. Però amb una mirada territorial que entengui que, en determinats contextos, limitar sense matisar pot acabar fent el contrari del que es pretén protegir.

Perquè defensar la transparència no hauria d’implicar, en cap cas, debilitar el periodisme de proximitat que tan ajuda a sostenir la vida democràtica dels nostres pobles i comarques.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: Revista BdV)