La publicació de la convocatòria d’ajuts 2026 a entitats del sector de la comunicació per part de la Generalitat de Catalunya confirma, d’entrada, una idea clara: el model català de foment del sector no viu una ruptura, sinó una fase de continuïtat i consolidació.

Amb una dotació de 1,647 milions d’euros —idèntica a la de l’any anterior, que ja havia crescut un 10%— i amb les mateixes bases reguladores dels darrers cinc anys, la convocatòria apunta a estabilitzar el sistema. Però la lectura no es pot quedar aquí. Perquè, més enllà del text administratiu, també emergeix un relat de fons que apunta a una possible evolució del model.

Un model que es manté… amb voluntat de madurar

Les línies subvencionables continuen responent a un esquema conegut: activitats formatives i de difusió, recerca i estudis, modernització tecnològica, cohesió territorial, millora de l’estructura interna i ampliació del mapa comunicatiu.

Es tracta, doncs, d’un model que posa l’accent en projectes i activitats, més que no pas en el finançament directe de l’estructura dels mitjans. Aquesta orientació ha estat una de les característiques definidores del sistema català, especialment si es compara amb altres països europeus on s’han desenvolupat línies més explícites de suport estructural al sistema mediàtic.

Ara bé, aquesta continuïtat no implica necessàriament immobilisme.

El que no diu la convocatòria (però sí el sector)

En paral·lel a la publicació de les bases, el debat sectorial apunta cap a una qüestió clau: com han d’evolucionar els ajuts en un ecosistema mediàtic en transformació.

En aquest sentit, és especialment rellevant la reflexió del director general, Marc Melillas, que personalment em va situar els eixos cap als quals s’estaria orientant el sistema: més pes dels professionals, revisió dels indicadors d’audiència i focus en la producció i l’activitat editorial.

Aquest plantejament introdueix un matís important: apunta a un desplaçament progressiu cap al nucli del treball periodístic, és a dir, cap a les redaccions i la producció informativa, i no només cap a activitats complementàries.

Cap a un model més estructural?

Aquesta orientació connecta amb els resultats de l’estudi impulsat pel sector l’any passat amb el suport del catedràtic Joan M. Corbella, que ja apuntava la necessitat d’alinear el model català amb algunes tendències europees.

Entre aquestes tendències hi ha:

• més pes dels equips professionals
• suport a la producció periodística
• revisió dels sistemes de mesura d’audiència
• avanç cap a la neutralitat tecnològica

Aquest darrer element és especialment rellevant. Situar la funció periodística i la sostenibilitat de les redaccions al centre del sistema implica superar la lògica basada en el suport o el format, i acostar-se a models que prioritzen el contingut i el servei públic de la informació.

Tot i això, aquest horitzó encara conviu amb limitacions estructurals.

Els prerequisits pendents

Segons s’apunta des de la mateixa direcció general, l’evolució cap a un model més estructural requereix abans resoldre alguns elements clau:

• disposar d’un cens de mitjans complet i fiable
• millorar la transparència del sistema
• comptar amb eines de mesura robustes i comparables

Sense aquests instruments, qualsevol transformació pot quedar limitada o generar disfuncions. Per això, el moment actual es pot interpretar com una fase prèvia: la construcció de les condicions necessàries per a una reforma més profunda  a la qual Marc Melillas hi està predisposat.

Més que economia: pluralisme i qualitat democràtica

Un altre aspecte que guanya centralitat és la concepció dels ajuts. Cada vegada més, es plantegen no només com una eina econòmica, sinó com una política pública vinculada al pluralisme, la cohesió territorial i la qualitat democràtica.

Aquesta mirada contribueix a desplaçar un debat sovint condicionat per la desconfiança cap a les subvencions. Si estan ben dissenyades, amb criteris clars, transparència i avaluació, poden entendre’s com una inversió en qualitat informativa i drets democràtics, més que no pas com un mecanisme d’intervenció.

Entre la consolidació i la necessitat d’evolució

La convocatòria del 2026 reflecteix, en definitiva, una situació de transició. D’una banda, consolida un model basat en l’estabilitat pressupostària i el suport a activitats. De l’altra, deixa entreveure una voluntat d’evolució cap a un sistema més orientat a la sostenibilitat dels mitjans i a la funció periodística.

La distància entre aquests dos plans és, avui, l’espai on es juga el futur del model.

Una oportunitat oberta

És evident que Catalunya disposa d’un ecosistema de comunicació de proximitat ric i arrelat, però sotmès a tensions creixents derivades de la transformació digital i els canvis en els hàbits de consum. En aquest context, la política de foment no és un element accessori, sinó una peça clau.

La convocatòria actual no resol tots aquests reptes, però tampoc els ignora. Més aviat els situa en una agenda de futur que encara s’ha de concretar. El debat, per tant, no és si el model funciona, sinó si serà capaç d’evolucionar amb la rapidesa i l’ambició que exigeix el context.

Mirant més enllà: exemples europeus

Per contextualitzar el model català, convé mirar què passa en altres països europeus, com he fet en dos articles anteriors en “El Bloc de l’Estanis”. França i els països nòrdics han desenvolupat línies de suport estructural als mitjans locals que combinen ajuts a la producció amb instruments que reforcen la sostenibilitat de les redaccions i garanteixen el pluralisme informatiu.

Aquest enfocament demostra que una política de foment ben dissenyada pot tenir un impacte directe sobre la qualitat periodística i la cobertura territorial, i ofereix pistes valuoses sobre com Catalunya podria continuar perfeccionant el seu sistema d’ajuts.- EL BLOC DE L’ESTANIS / Comunicació 360º- (Il·lustració: Gencat)