La vintena edició del Festival Internacional de Periodisme de Perugia (a la regió italiana de l’Úmbria), celebrada aquesta primavera, probablement serà recordada en el futur com un dels moments en què la professió va assumir, sense gaires escapatòries, que el periodisme ha entrat en una fase de transformació estructural. No una crisi conjuntural, ni un simple canvi tecnològic comparable a l’arribada d’internet o de les xarxes socials, sinó una mutació de fons que afecta alhora la producció informativa, la relació amb les audiències, els models de negoci, la credibilitat dels mitjans i fins i tot la funció social del periodista.

A Perugia, la paraula més repetida va ser, segurament, “IA”. Però reduir el festival a un debat sobre intel·ligència artificial seria un error. El que es va posar damunt la taula va ser una qüestió molt més profunda: què passa amb el periodisme quan els intermediaris tecnològics deixen d’enviar trànsit als mitjans, quan els algoritmes substitueixen les portades, quan els cercadors ofereixen respostes directes sense necessitat de clicar les fonts originals i quan les audiències més joves ja no entren als diaris sinó que consumeixen informació a través de creadors, vídeos curts o assistents conversacionals.

Per això, molts dels participants van transmetre una sensació estranya, entre la preocupació i la necessitat de reinventar-se ràpidament. Hi havia menys ingenuïtat tecnològica que altres anys. I també menys discursos grandiloqüents. El festival va sonar, en molts moments, com una reunió de supervivència…

El gran temor: convertir-se en “proveïdors invisibles”

Una de les idees que més es va repetir és que els mitjans corren el risc de quedar reduïts a simples proveïdors de dades i continguts per a plataformes alienes. La reflexió apareix en diversos resums del festival i també en una extensa crònica de la Thomson Reuters Foundation.

Casper Llewellyn Smith, responsable d’IA de The Guardian, va resumir-ho amb una frase especialment significativa: “La preocupació dels editors és acabar reduïts a una simple matèria primera de dades i que la gent obtingui la informació dels xatbots”. És probablement la frase que millor sintetitza l’esperit de Perugia 2026.

Durant anys, els mitjans digitals van viure —amb més o menys dificultats— d’un ecosistema basat en visites, clics, posicionament SEO i publicitat programàtica. Però l’arribada massiva de sistemes d’intel·ligència artificial generativa altera completament aquesta cadena de valor. Si un usuari pregunta directament a ChatGPT, Gemini o qualsevol altre sistema conversacional què ha passat avui, i rep una síntesi sense sortir de la plataforma, el mitjà original perd visibilitat, trànsit i, finalment, ingressos.

A Perugia es va parlar clarament d’una “crisi estructural” del model de negoci informatiu. Alguns participants fins i tot van comparar el moment actual amb l’impacte que va tenir l’aparició dels agregadors i les xarxes socials, però amb una intensitat molt superior.

El Laboratorio de Periodismo de la Fundació Luca de Tena, en un resum publicat després del festival, parla d’un “ecosistema dominat per la IA i la pèrdua de trànsit”. La formulació és significativa perquè ja no es considera un fenomen futur, sinó plenament present.

La paradoxa: la IA també pot salvar petites redaccions locals

Ara bé, una de les conclusions més interessants del congrés és que la intel·ligència artificial no es veu només com una amenaça. Moltes petites redaccions i mitjans independents també hi detecten oportunitats. Això és especialment rellevant per al periodisme local i de proximitat.

La Thomson Reuters Foundation va exposar diversos casos de petits mitjans comunitaris que utilitzen eines d’IA per automatitzar tasques repetitives, millorar la distribució a xarxes socials o generar nous formats narratius. Un exemple especialment comentat va ser el del setmanari sud-africà The Pondoland Times, que ha desenvolupat eines automatitzades de difusió i experimenta amb avatars generats amb IA per llegir titulars i butlletins.

Segons es va explicar a Perugia, aquest procés hauria permès multiplicar els ingressos mensuals del mitjà. No és un detall menor. Per primera vegada en molt temps, alguns editors locals perceben que tecnologies abans reservades a grans corporacions podrien esdevenir assequibles per a redaccions petites.

I a Perugia, també, va aparèixer repetidament una idea: la IA pot reduir barreres d’entrada. Això afecta especialment mitjans locals amb plantilles reduïdes, que sovint han hagut de renunciar a vídeo, àudio, newsletters o estratègies de distribució perquè no disposaven ni de temps ni de personal. Amb eines automatitzades, algunes d’aquestes funcions poden tornar a ser viables.

Naturalment, el debat també va incorporar moltes prevencions. Diversos ponents van insistir que automatitzar no equival a substituir periodistes. I encara menys en l’àmbit local.

Precisament el periodisme de proximitat va aparèixer sovint com un dels espais on la confiança continua sent més forta.

El valor diferencial del periodisme local

Encara que el festival va tenir un fort component global i tecnològic, hi va haver diverses intervencions que apuntaven directament a la necessitat de reforçar ecosistemes informatius locals. De fet, algunes de les reflexions més interessants venien precisament de professionals vinculats a projectes de proximitat.

Dave Jorgenson, cofundador de Local News International, explicava fins a quin punt els creadors i petits mitjans depenen avui dels algoritmes: “Estem constantment mutant per adaptar-nos als algoritmes que hem d’intentar aprofitar per amplificar la nostra feina”. La frase descriu perfectament la situació actual del periodisme local digital: dependència tecnològica, fragilitat econòmica i necessitat permanent d’adaptació. Però també hi havia una altra lectura. En un entorn informatiu cada vegada més saturat d’automatització, contingut sintètic i desinformació, els periodistes locals mantenen un avantatge que la tecnologia encara no pot replicar fàcilment: la presència sobre el territori, el coneixement comunitari i la confiança directa.

Aquest element va aparèixer de manera transversal en diverses sessions dedicades a la credibilitat i a la reconstrucció de la confiança. Molts participants van insistir que el futur del periodisme no dependrà només de la tecnologia, sinó sobretot de la capacitat de construir relacions estables amb les comunitats. I aquí el periodisme local continua jugant amb avantatge.

Menys trànsit, més comunitat

Un dels grans canvis conceptuals detectats a Perugia és que molts editors semblen haver assumit que l’època del creixement massiu basat exclusivament en trànsit probablement s’ha acabat. Això obliga a redefinir prioritats.

Cada vegada més mitjans parlen de membres en lloc de lectors, de comunitats en lloc d’audiències i de relació directa en lloc de viralitat. La idea central és relativament simple: si les plataformes deixen d’enviar visites, els mitjans necessiten recuperar canals propis i relacions més sòlides amb els seus públics.

Per això a Perugia es va parlar molt de newsletters, esdeveniments presencials, podcasts, membresies i serveis de valor afegit. No com a complements, sinó com a peces centrals del negoci.

Aquest enfocament encaixa especialment amb la realitat del periodisme de proximitat. Els mitjans locals, històricament, han funcionat més per vinculació emocional i comunitària que no pas per volum massiu de trànsit. En certa manera, alguns editors locals podrien descobrir que disposen d’actius que els grans mitjans generalistes han anat perdent.

El periodista-creador i la dissolució de fronteres

Un altre dels grans debats de Perugia 2026 va girar al voltant del fenomen dels “news creators”, és a dir, periodistes o comunicadors que construeixen audiències pròpies a TikTok, YouTube, Substack o podcasts independents. El Reuters Institute havia advertit en un informe recent que el 69% dels editors temen perdre atenció davant els creadors digitals. Aquest fenomen genera tensions evidents.

Molts professionals joves consideren que els mitjans tradicionals aprofiten la seva capacitat de generar comunitat i presència digital sense oferir prou autonomia ni reconeixement. Però, al mateix temps, també es va advertir del risc de construir projectes excessivament dependents de plataformes que poden canviar algoritmes i condicions de monetització de manera sobtada. La qüestió és especialment rellevant per al periodisme local.

En moltes poblacions petites o mitjanes, els periodistes individuals comencen a tenir més capacitat d’incidència que algunes capçaleres tradicionals. Newsletters locals, canals de vídeo o comptes especialitzats a xarxes socials poden arribar a construir comunitats molt sòlides.

Això obre noves possibilitats, però també interrogants professionals i ètics. Quin paper tindran les redaccions tradicionals? Com es mantindran els estàndards professionals? Qui garantirà recursos per al periodisme d’investigació o la cobertura municipal?

A Perugia no hi va haver respostes definitives.

El retorn del periodisme com a servei públic

Enmig de la preocupació tecnològica, també va aparèixer una reivindicació molt clara del valor democràtic del periodisme. Especialment davant l’augment de la desinformació, les pressions polítiques i els mecanismes cada vegada més sofisticats de vigilància.

Diverses sessions van alertar sobre l’ús de programari espia contra periodistes, les restriccions administratives a corresponsals o les noves formes de censura indirecta. La periodista filipina Maria Ressa, per exemple, va tornar a deixar una de les frases més contundents del festival: “És una mort a base de mil talls”.

La idea és que la llibertat de premsa no desapareix necessàriament amb grans prohibicions espectaculars, sinó amb una acumulació constant de petites limitacions, pressions i erosions. Aquest context reforça, paradoxalment, la necessitat de mitjans solvents i periodistes arrelats al territori. El periodisme local hi té un paper especialment sensible.

Quan desapareixen els mitjans de proximitat, sovint també disminueix el control democràtic sobre institucions locals, ajuntaments o interessos econòmics territorials. Aquesta preocupació també va planar sobre diverses sessions dedicades al finançament del periodisme independent.

Un festival menys optimista, però més madur

Possiblement, la gran diferència entre Perugia 2026 i altres edicions anteriors és el to, segons gairebé totes les fonts. Fa uns anys encara predominaven els discursos sobre innovació, creixement digital o noves oportunitats de monetització. Aquest any, en canvi, el clima semblava més sobri. Però també més realista.

El sector sembla haver assumit definitivament que no tornarà el món anterior. La dependència de Google i les xarxes socials ja no és una hipòtesi acadèmica sinó un problema directe de supervivència. I la irrupció de la IA accelera encara més aquesta transformació.

Moltes intervencions apuntaven cap a una idea de reconstrucció: menys dependència de plataformes, més comunitat, més identitat editorial, més relació directa amb els lectors i més cooperació entre mitjans.

També va quedar clar que els petits projectes independents ja no són vistos com una anomalia romàntica, sinó com laboratoris de futur.

I ara què?

Potser la pregunta ja no és si la intel·ligència artificial transformarà el sector, sinó quins mitjans seran capaços d’adaptar-s’hi sense perdre identitat, credibilitat i funció social. I aquí el periodisme local podria tenir més opcions de les que sovint imaginem.

Precisament perquè allò que avui esdevé més escàs, és a dir, presència humana, confiança, coneixement del territori i relació directa amb la comunitat, és allò que la premsa de proximitat encara conserva. En un ecosistema informatiu cada vegada més automatitzat, aquest podria acabar essent el seu gran valor diferencial.- EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: journalismfestival.com)