Mentre la gran indústria mediàtica europea continua atrapada entre les plataformes digitals, la crisi del model de negoci i la desconfiança ciutadana, hi ha dues qüestions que emergeixen amb força des dels debats més avançats sobre llibertat de premsa: la igualtat de gènere i la protecció dels periodistes davant la vigilància dels Estats. I, curiosament, és el periodisme local el que torna a aparèixer com un possible laboratori de solucions.

Aquesta és, en el fons, la lectura conjunta que es desprèn de dos articles recents publicats pel Centre for Media Pluralism and Media Freedom (CMPF), organisme vinculat a l’European University Institute. Dues reflexions diferents, però profundament connectades: una sobre la igualtat de gènere als mitjans i una altra sobre els riscos de vigilància previstos dins la nova European Media Freedom Act (EMFA).

La primera conclusió és gairebé paradoxal: en plena crisi de la informació, els mitjans locals semblen més disposats a innovar socialment que moltes grans corporacions mediàtiques.

L’article de Marie Palmer, Gender equality: When local media show the way forward! defensa que alguns mitjans de proximitat europeus estan obrint camins reals cap a una major igualtat de gènere, no només en les redaccions sinó també en les formes de lideratge, representació i presa de decisions. Una idea especialment rellevant en un context on els estudis europeus continuen mostrant una clara infrarepresentació femenina als espais de poder mediàtic.

No és un tema menor. Quan les dones continuen sent minoria als llocs directius, això acaba afectant inevitablement les agendes, els enfocaments, les fonts consultades i fins i tot la manera d’explicar la realitat. El pluralisme mediàtic també és això.

I aquí apareix un element interessant: els mitjans locals i comunitaris, precisament perquè són estructures més petites, menys jeràrquiques i més connectades amb la realitat quotidiana, poden adaptar-se amb més facilitat a noves dinàmiques d’inclusió. Sovint, els grans grups mediàtics tenen discursos corporatius impecables sobre igualtat, però després mantenen estructures directives extraordinàriament masculinitzades.

El CMPF ja havia advertit fa temps que la igualtat de gènere és un dels grans punts febles del pluralisme mediàtic europeu. Però ara el debat sembla anar un pas més enllà: no es tracta només de complir quotes o protocols interns, sinó d’entendre que la diversitat dins les redaccions és també una garantia democràtica.

I aquesta reflexió connecta, sorprenentment bé, amb el segon article, escrit per Gemma Horton, The public interest in Article 4 of the European Media Freedom Act: an open door for surveillance?, sobre els riscos amagats dins l’article 4 de la nova European Media Freedom Act.

Sobre el paper, la nova normativa europea representa un avenç històric: per primera vegada, la Unió Europea intenta limitar explícitament la vigilància estatal contra periodistes i protegir les seves fonts. La norma prohibeix, en principi, interceptacions, espionatge i ús de programari de vigilància contra professionals dels mitjans.

El problema és que les excepcions poden acabar sent tan importants com la norma mateixa. Horton alerta que el concepte d’“interès públic” inclòs dins la legislació és extraordinàriament ambigu i podria convertir-se en una porta oberta perquè alguns governs justifiquin pràctiques de vigilància sota arguments de seguretat nacional, ordre públic o salut pública. I Europa no arriba precisament verge a aquest debat.

Els escàndols relacionats amb Pegasus i altres sistemes d’espionatge han demostrat que periodistes europeus han estat vigilats en diversos països, inclosos estats democràtics consolidats. La tecnologia de control ja existeix i  la temptació política també. Per això resulta especialment significativa la coincidència de fons entre els dos articles: la defensa del pluralisme mediàtic no passa només per salvar empreses periodístiques, sinó per protegir les condicions que fan possible un periodisme realment independent.

Sense igualtat interna, el sistema informatiu es torna menys representatiu.
Sense protecció de les fonts, el periodisme es torna vulnerable.
I sense mitjans locals forts, moltes d’aquestes garanties democràtiques senzillament desapareixen.

És aquí on el debat europeu es torna especialment interessant per a Catalunya i per al conjunt dels mitjans de proximitat, locals i comarcals. Perquè, mentre les grans plataformes globals concentren audiències, dades i publicitat, el periodisme “de casa” continua mantenint una funció de cohesió cívica que sovint es menysté. No és casualitat que els estudis europeus sobre “deserts informatius” identifiquin la desaparició de mitjans locals com un risc directe per a la qualitat democràtica.

Potser, al final, el futur del periodisme europeu no dependrà només de la intel·ligència artificial, dels models de subscripció o dels algoritmes. Potser dependrà també d’una cosa aparentment més simple: garantir redaccions més diverses, més lliures i menys vigilades. I en aquesta batalla, els petits mitjans poden acabar donant lliçons als grans.- EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: CMPF)