El passat mes de juny, el govern britànic va anunciar una mesura sense precedents: obligar les plataformes de xarxes socials a prioritzar les notícies locals en els seus algoritmes, amb l’objectiu de combatre la desinformació i reforçar el teixit democràtic des de la base. La iniciativa, impulsada pel Departament de Cultura, Mitjans i Esport (DCMS), respon a un diagnòstic compartit per molts països: els mitjans de proximitat —aquells que informen sobre allò que passa al carrer, al poble o a la comarca— estan desapareixent de les pantalles dels ciutadans, ofegats per l’hegemonia dels grans mitjans nacionals i internacionals i pels continguts virals, sovint buits de context i qualitat.

Al Regne Unit, aquest cop d’efecte té una justificació clara: el 60% dels ciutadans ja no llegeix premsa local regularment, segons dades del Reuters Institute, i el 40% dels periodistes locals han perdut la feina des del 2005. El resultat? Comunitats senceres sense veu, desinformació campant a les seves anques, i una democràcia local afeblida. La solució proposada: fer que Google, Meta o X (Twitter) mostrin, per defecte, notícies de mitjans locals als usuaris de cada regió, amb criteris de rellevància geogràfica i qualitat informativa.

Catalunya davant el mirall britànic: un context similar, però amb eines pròpies

La qüestió que ens ocupa avui és: podria una mesura com aquesta aplicar-se a Catalunya? La resposta curta és sí, però amb matisos. El marc legal espanyol i català no només ho permet, sinó que, a més, ja disposa d’eines per impulsar la premsa de proximitat, tot i que fins ara s’han utilitzat de manera fragmentària i amb menys ambició que la proposta britànica.

1. El marc legal: competències i límits

Catalunya té competències exclusives en matèria de mitjans de comunicació, segons l’Estatut d’Autonomia (article 146), que li permet legislar i executar polítiques per garantir el pluralisme, la diversitat lingüística i la viabilitat del sector. A més, l’article 50 del mateix Estatut obliga els poders públics a protegir i fomentar l’ús del català i l’aranès en tots els àmbits, incloent-hi els mitjans.

En aquest sentit, la Generalitat ja té mecanismes per donar suport econòmic als mitjans locals. Per exemple:

• Subvencions estructurals: L’Ordre PRE/51/2026 aprova bases  reguladores per a ajuts a projectes que consolidin l’espai català de comunicació, amb un focus especial en mitjans digitals i en paper editats en català o aranès.
• Llei de l’Agència Catalana de Notícies (ACN): El govern català està tramitant una llei per despolititzar i reforçar la independència d’aquesta agència, que des del 1999 subministra continguts als mitjans locals de tot el territori. L’objectiu és garantir que la informació de proximitat tingui un canal públic i neutral.

A nivell espanyol, la Llei de Publicitat del Sector Públic (2026) introdueix límits per evitar que els mitjans depenguin excessivament de la publicitat institucional (màxim un 35% dels seus ingressos), i obliga a les plataformes digitals a respectar el pluralisme i la transparència digital. A més, el Reglament Europeu sobre Llibertat dels Mitjans (EMFA) —que Espanya està transposant— exigeix als Estats membres que garanteixin la independència i la diversitat dels mitjans, incloent-hi els locals.

2. Les diferències clau amb el model britànic

Mentre que el Regne Unit aposta per obligar les plataformes a canviar els seus algoritmes, a Catalunya (i Espanya) les actuacions fins ara s’han centrat en:

• Subvencions directes als mitjans.
• Foment de la llengua pròpia (català i aranès) com a eix de diferenciació.
• Creació d’estructures públiques com l’ACN o el Catalunya Media City (el hub audiovisual que es farà a Sant Adrià de Besòs).

El gran buit: No hi ha, de moment, cap normativa que obligui les xarxes socials a prioritzar continguts locals. Això, però, no vol dir que no sigui possible. La Llei General de Comunicació Audiovisual (13/2022) i el futur Registre Estatal de Mitjans de Comunicació podrien ser les eines per introduir aquesta obligació, seguint l’exemple britànic. De fet, el govern espanyol ja ha anunciat que adaptarà la legislació per incloure les plataformes en línia com a subjectes regulats en matèria de publicitat i difusió de continguts.

3. Arguments a favor: per què Catalunya hauria de fer el pas

a) La premsa local és un bé públic

Als països nòrdics (Dinamarca, Suècia, Noruega), els mitjans locals reben finançament públic directe per garantir la seva supervivència, entenent-los com un servei essencial per a la democràcia. A Catalunya, la premsa de proximitat té un paper clau en:

• Combatre la desinformació: Segons el Consell de la Informació de Catalunya (CIC), els mitjans locals i comarcals són “la primera línia de contenció davant les fake news”.
• Preservar la llengua i la cultura: Més del 75% dels mitjans locals catalans publiquen en català, i són fonamentals per mantenir la cohesió social i lingüística en un context de reculada de l’ús del català entre els joves (segons dades de l’Idescat, 2026).
• Vertebrar el territori: Projectes com el Grup Edicions de Premsa Local (amb capçaleres com Nació, Diari de Terrassa o Diari de Sabadell), unes vint-i-cinc en total) demostren que la premsa local pot ser rentable i influent, amb una audiència mensual de més de 2,5 milions d’usuaris i una cobertura superior al 75% del territori.

b) El model britànic és exportable

El Regne Unit no és l’únic país que ha pres mesures en aquesta línia. França, Alemanya i Canadà també han introduït incentius (o obligacions) per a les plataformes digitals perquè prioritzin continguts locals. A Catalunya, una mesura similar podria:

• Aproximar els ciutadans als seus mitjans: Segons un estudi de la Dircom Catalunya, el 60% dels catalans confia més en la premsa local que en la nacional i estatal, però només el 20% la consumeix regularment per la seva baixa visibilitat als canals digitals.
• Equilibrar el mercat: Actualment, Google i Meta capturen el 80% de la publicitat digital, deixant als mitjans locals sense recursos. Una normativa que obligués aquestes plataformes a compartir ingressos o espais amb mitjans locals (com ja es fa amb la premsa en paper) podria ser un revulsiu.

c) El suport legal existeix

Com hem vist, tant la legislació catalana com l’espanyola i l’europea ja reconeixen el dret a la informació plural i de qualitat. L’article 20 de la Constitució Espanyola garanteix el dret a la informació, i el Tribunal Constitucional ha avalat en diverses ocasions que els poders públics poden (i deuen) intervenir per garantir-lo. A més, el Reglament de Serveis Digitals (DSA) de la UE obliga les plataformes a ser transparents en els seus algoritmes, el que obre la porta a regulacions més concretes.

4. Els obstacles: perquè no s’ha fet encara?

a) La resistència de les plataformes

Google, Meta i X (Twitter) ja han advertit que qualsevol mesura que obligui a modificar els seus algoritmes podria xocar amb el dret a la llibertat d’empresa i la neutralitat de la xarxa. Al Regne Unit, el govern ha hagut de negociar amb aquestes companyies per evitar conflictes legals. A Catalunya, sense un pes geopolític similar, la pressió podria ser encara major.

b) La fragmentació competencial

Tot i que Catalunya té competències en mitjans, la regulació de les plataformes digitals és una qüestió estatal (i europea). Això vol dir que una mesura com la britànica hauria de ser impulsada des de Madrid, amb el risc que les prioritats catalanes (com la llengua o el model de mitjans locals) quedin diluïdes.

c) El risc de la politització

A Catalunya, els mitjans locals han estat històricament objecte de tensió política, especialment durant els darrers anys. Una llei que obligués les xarxes a prioritzar certs continguts podria ser vista com una interferència en la llibertat de premsa, especialment si no es garanteix la neutralitat en la selecció dels mitjans beneficiats.

Catalunya és diferent

Cal tenir-ho present. A Catalunya, la premsa local i comarcal encara té un pes i una credibilitat que, de moment, no s’han esvaït com al Regne Unit. Aquí, els mitjans de proximitat mantenen una relació directa amb el seu públic, basada en la confiança, el coneixement del territori i, en molts casos, com hem vist, l’ús del català com a eix de cohesió.

Però —i aquí ve el matís— això no vol dir que el model sigui invulnerable. La força actual de la premsa local catalana es deu, en gran part, a:

1. Un teixit associatiu i cooperatiu (molts mitjans són propis de fundacions, cooperatives o ajuntaments, el que els dona independència respecte als grans grups mediàtics).
2. El compromís amb la llengua i el territori, que els diferencia clarament de la premsa estatal.
3. Una tradició de periodisme arrelat, que ha sabut adaptar-se als canvis tecnològics sense perdre de vista el seu públic.

El perill, però, és real:

• L’envelliment de la població lectora: Els mitjans locals depenen, en molts casos, d’un públic major de 50 anys. Com atraure els joves? Sense una presència forta a les xarxes socials —on ara mateix els algoritmes no els afavoreixen—, el relleu generacional podria fallar.
• La competència deslleial de les plataformes digitals: Google i Meta capturen el 80% de la publicitat digital, i els mitjans locals, sense accés a aquests ingressos, veuen com el seu model de negoci s’erosiona.
• La pressió econòmica: Tot i els ajuts de la Generalitat (que arriben als 13 milions d’euros el 2026 per a mitjans en català), molts mitjans sobreviuen amb marges molt ajustats.

La pregunta: i doncs?

Sí, la premsa de proximitat catalana encara és forta, però no és invencible. El que passa al Regne Unit —on la desaparició de mitjans locals ha creat «deserts informatius»— podria ser el nostre futur si no actua ara. La diferència és que aquí encara som a temps de fer-ho des de la força, no des de la desesperació.

La pregunta, doncs, és: Aprofitarem aquesta posició de força per exigir a les plataformes i als poders públics que ens donin les eines per seguir sent rellevants, o esperarem que el problema ens superi?

Hi ha propostes possibles damunt la taula:

1. Aprovar una llei catalana que obligui les xarxes socials a prioritzar mitjans locals en els resultats de cerca i als feeds dels usuaris, seguint el model britànic.
2. Crear un fons públic de compensació per als mitjans locals que perdin ingressos per la caiguda de la publicitat tradicional, finançat amb un impost a les plataformes digitals (com ja s’ha proposat a nivell europeu).
3. Fer de l’ACN i el Catalunya Media City uns nodes de distribució de continguts locals, garantint la seva independència editorial.
4. Incloure la premsa local i comarcal als plans de digitalització del govern espanyol, com el PERTE Nova Economia de la Llengua, que ja preveuen els ajuts per a la modernització dels mitjans.

Reflexió final

La premsa de proximitat no és un record del passat, sinó una eina clau per al futur. En un món on la desinformació i la polarització creixen, els mitjans locals són l’última línia de defensa de la veritat i de la cohesió social. Si el Regne Unit ha tingut el coratge de posar-se al davant, Catalunya —amb la seva tradició de mitjans arrelats al territori i compromesos amb la llengua— no pot quedar-se enrere.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: Halfthestory)