En els darrers mesos, el debat sobre el futur de les llengües pròpies ha guanyat una nova dimensió. Durant molt de temps, la discussió s’ha centrat sobretot en els àmbits tradicionals de protecció i promoció lingüística: l’educació, l’administració, la cultura o els drets dels parlants. Però l’evolució dels sistemes de comunicació i l’arribada de la intel·ligència artificial han obert una nova pregunta: què passa amb una llengua si deixa de ser present en els espais on avui es construeix bona part del coneixement i de l’opinió pública?

Aquesta preocupació no és exclusiva de Catalunya. A Europa, nombroses comunitats lingüístiques treballen des de fa anys per garantir la presència pública de les seves llengües pròpies o minoritzades. Des de diferents models de suport institucional, educatiu i cultural, territoris com el País Basc, Galícia, el Tirol del Sud o altres comunitats lingüístiques europees han mostrat que la supervivència d’una llengua depèn també de la seva capacitat per ser present en els mitjans de comunicació i en els nous entorns digitals.

Aquesta reflexió té una especial rellevància per als mitjans de proximitat. Al llarg de les darreres dècades, la premsa local i comarcal, les ràdios i els projectes comunicatius arrelats al territori han estat molt més que canals d’informació. Han estat espais naturals d’ús, normalització i transmissió de les llengües pròpies, perquè han explicat la vida quotidiana de les comunitats en la seva pròpia llengua.

La pregunta que sorgeix ara és si aquest paper continuarà sent possible en un ecosistema dominat per grans plataformes digitals, algoritmes i eines d’intel·ligència artificial que treballen amb enormes quantitats de dades i que poden deixar en una posició secundària les llengües amb menys presència digital.

La importància decisiva dels mitjans de comunicació

És des d’aquesta perspectiva que cal tornar a mirar el suport a les llengües pròpies: no només com una qüestió cultural o identitària, sinó també com un repte comunicatiu i tecnològic. I és aquí on els mitjans de comunicació adquireixen una importància decisiva.

Les llengües no sobreviuen només perquè disposin d’un reconeixement legal o perquè siguin presents en determinats àmbits institucionals. Una llengua és viva quan és present en la conversa quotidiana, en la cultura, en l’educació, en l’activitat econòmica i en els espais on una societat s’explica a si mateixa. En aquest sentit, els mitjans de comunicació tenen un paper que va molt més enllà de la transmissió d’informació: són actors essencials en la construcció d’un espai públic compartit.

Durant dècades, els mitjans de proximitat han estat una eina fonamental per garantir la presència social de les llengües pròpies. La premsa local i comarcal, les ràdios municipals i els projectes digitals arrelats al territori han demostrat que la llengua no és només un instrument de comunicació, sinó també una manera d’entendre i explicar la realitat més immediata.

A Catalunya, aquesta realitat és especialment significativa. La premsa de proximitat ha contribuït històricament a normalitzar l’ús del català en àmbits on altres espais comunicatius tenien més dificultats per arribar. Informar sobre el dia a dia dels pobles i ciutats, donar veu a entitats i ciutadania i construir memòria col·lectiva són funcions que tenen una dimensió lingüística indiscutible.

El repte actual és més complex. La transformació digital ha canviat els hàbits de consum informatiu i ha situat les grans plataformes tecnològiques en una posició central. Les llengües amb menys parlants afronten una dificultat afegida: no només han de garantir la producció de continguts, sinó també la seva visibilitat en cercadors, xarxes socials i sistemes d’intel·ligència artificial.

El suport a les llengües pròpies ha d’anar més enllà

La irrupció de la intel·ligència artificial obre noves oportunitats, però també nous riscos. Els models d’IA aprenen a partir de grans quantitats de dades i, si les llengües pròpies no disposen d’un volum suficient de continguts digitals de qualitat, poden quedar infrarepresentades en eines que tindran cada vegada més influència en l’accés al coneixement.

Per això, el suport a les llengües pròpies no pot limitar-se a les polítiques lingüístiques tradicionals. Cal incorporar la comunicació, el periodisme i la creació de continguts digitals. En aquest ecosistema, els mitjans de proximitat tenen una funció estratègica: generen informació original, vinculada al territori i en una llengua determinada.

Defensar els mitjans de proximitat és, per tant, defensar també la diversitat lingüística. No es tracta només de preservar una llengua del passat, sinó de garantir que pugui continuar sent una llengua de present i de futur.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: Ajuntament de Lleida)