Aquesta crònica és una reflexió basada en l’article “When Language Becomes a Gatekeeper: Public Employment” (MIDAS, Eurac Research), escrit per Francisco Javier Romero Caro (investigador sènior a l’Institut de Recerca Eurac per al Federalisme Comparatiu), amb focus en les implicacions per als mitjans de comunicació a Catalunya.
El català als mitjans viu atrapat entre la llei, la precarietat laboral i el debat identitari. La normativa obliga els grans mitjans a atendre en català i acreditar el nivell lingüístic dels professionals, però les excepcions (contractació temporal, seus fora de Catalunya o autònoms) desdibuixen el compliment.
En un context polític polaritzat, el llenguatge es converteix en trinxera: uns el defensen com a símbol de resistència, altres el veuen com a barrera per a la competitivitat. Els editors, al mig, han d’equilibrar drets lingüístics, viabilitat econòmica i qualitat periodística, sense caure ni en l’incompliment sistemàtic ni en el dogmatisme. La clau: auditar, formar i ser transparents, sense perdre de vista el rigor i la diversitat.
1. El marc legal: Obligacions i drets que afecten els mitjans
El deure de disponibilitat lingüística (Estatut, art. 34) no només s’aplica a l’administració pública, sinó que, des de la Llei de Serveis al Consumidor, també obliga les grans empreses (inclosos mitjans de comunicació amb més de 250 treballadors i facturació superior a 50M€) a atendre consultes en català, gallec o èuscar, independentment de la seva seu. Això vol dir que:
- Webs, xarxes socials i serveis d’atenció al client han de garantir la possibilitat de comunicar-se en català.
- El contingut editorial (notícies, reportatges, publicitat) ha de respectar la proporcionalitat lingüística en els mitjans públics, i en els privats, almenys, oferir la possibilitat de consumir-lo en català.
- Els professionals (periodistes, editors, community managers) que treballin en mitjans amb seu a Catalunya o dirigits a aquest públic han d’acreditar el seu nivell de català (B1-C1 segons el rol). Per exemple, un redactor en cap podria necessitar un C1, mentre que un tècnic de màrqueting en podria tenir prou amb un B2.
Risc per als editors: La manca de professionals certificats pot limitar la contractació, especialment en mitjans petits o emergents que no disposen de pressupost per a formació lingüística.
2. Les excepcions pràctiques: La realitat que desdibuixa la norma
El sistema permet flexibilitats que, en la pràctica, generen incertesa:
- Contractació temporal: En sectors amb escassetat de mà d’obra (com el periodisme especialitzat o els equips tècnics), es pot prescindir del certificat de català si no hi ha candidats que el compleixin. Això afecta especialment als mitjans, on la rotació de personal i la precarietat laboral són freqüents.
- Empreses amb seu fora de Catalunya: Si un mitjà té la seu a Madrid però opera a Catalunya, no està obligat a complir els requisits lingüístics, tot i que la Llei de Serveis al Consumidor els exigeix atendre en català. Això crea un buit legal: ¿Com s’aplica el català en un mitjà digital amb audiència catalana però seu a l’estranger?
- Autònoms i freelancers: No estan subjectes als mateixos requisits, la qual cosa permet a molts mitjans externalitzar continguts per evitar les barreres lingüístiques.
Conseqüència: Els editors han de navegar entre la llei i la realitat, sovint prioritzant la viabilitat econòmica sobre el compliment estricte de la normativa.
3. El debat polític: Quan el llenguatge es converteix en trinxera
El context polític polaritzat a Catalunya afegeix una capa de complexitat:
- Partits sobiranistes (i alguns populistes) veuen el català com un símbol de resistència cultural, i qualsevol flexibilització dels requisits lingüístics com una amenaça a la identitat nacional. Això pot traduir-se en pressió social (i fins i tot boicots) contra mitjans que no prioritzin el català.
- Partits constitucionalistes i alguns sectors econòmics argumenten que els requisits lingüístics frenen la competitivitat i la llibertat d’expressió, especialment en un entorn digital globalitzat.
- La immigració: L’arribada de professionals hispanoparlants (clau per omplir llocs en mitjans) xoca amb un model que, per a força mitjans, prioritza la llengua.
Dilema per als editors:
- Complir la llei (i arriscar-se a perdre talent o audiència) vs. adaptar-se a la realitat (i arriscar-se a crítiques polítiques o sancions).
- Invertir en formació lingüística (costós) vs. externalitzar continguts (menys control qualitatiu).
Recomanacions per als editors
- Auditar el compliment lingüístic: Revisar si el mitjà compleix la Llei de Serveis al Consumidor (atenció en català) i l’Estatut (proporcionalitat en continguts).
- Formació interna: Oferir cursos de català per als empleats, especialment per als rols que requereixen C1 (ex.: editors, caps de redacció).
- Flexibilitat amb criteri: Aprofitar les excepcions legals (contractació temporal, autònoms) per no bloquejar projectes, però sense caure en el no-compliment sistemàtic.
- Transparència: Comunicar clarament als usuaris en quines llengües es pot accedir als continguts i serveis, evitant queixes o denúncies.
- Col·laboració amb institucions: Aprofitar els programes de formació lingüística que ofereixen la Generalitat o el Consell General del Poder Judicial (per a mitjans jurídics).
Reflexió final:
El cas català demostra que el llenguatge als mitjans no és només una qüestió legal o tècnica, sinó política i ètica. Els editors han de trobar un equilibri entre:
- La defensa del català (drets lingüístics, identitat cultural).
- La realitat del mercat (escassetat de professionals, globalització).
- La qualitat periodística (diversitat de veus, rigor).
En un entorn on el debat lingüístic està en primera línia i amb radicalitzacions, la clau estarà en evitar els extrems.
L’article «When Language Becomes a Gatekeeper: Public Employment” ha estat publicat al blog MIDAS d’Eurac Research (eurac.edu).- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: EURAC)