El mes passat, durant el LATAM Media Leaders Summit que WAN-IFRA va celebrar a Lima, Pepe Cerezo, director de Digital Journey i soci de Programmatic Spain, va plantejar una qüestió que em sembla més important que discutir sobre l’última eina d’intel·ligència artificial. La sessió duia un títol revelador: «Medios In/On the Loop».
La referència ens queda més a prop del que podria semblar. Cerezo participarà el pròxim 28 d’octubre, al Movistar Centre de Barcelona, en la 13a edició del Dia de la Premsa Comarcal, organitzada per l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC). Compartirà amb Júlia Sizova una sessió sobre la transformació digital dels mitjans i les xarxes socials com a nous canals d’informació. El programa no anuncia una intervenció específica sobre el Human in the Loop, però la seva presència ofereix una ocasió oportuna per acostar aquest debat als editors i periodistes de proximitat catalans.
La presentació de la sessió de Lima assenyalava que, durant anys, la transformació havia consistit a adaptar les organitzacions a la tecnologia. Amb la IA, l’avantatge ja no dependria només d’adoptar eines, sinó de dissenyar organitzacions que potenciessin el criteri humà. Ho llegeixo com una invitació a preguntar-nos qui decideix quan una part creixent de la feina es pot automatitzar.
Aquí apareix una expressió que sentim cada vegada més: Human in the Loop, l’humà dins del circuit. El nom pot semblar tècnic, però la pregunta és ben periodística: en quin moment intervé una persona i què pot comprovar, corregir o aturar?
L’humà continua dins del circuit
Una IA pot transcriure una entrevista, resumir documents, traduir o preparar un primer esborrany. Si una persona revisa el resultat abans que avanci cap a la publicació, tenim un exemple de supervisió humana dins del procés. Ara bé, posar-hi una persona no explica, per si sol, si disposa del temps, les fonts i l’autoritat necessaris per revisar-lo de debò.
El Digital News Report 2026 del Reuters Institute ho formula amb claredat: el Human in the Loop continua sent el «mantra» de molts editors, mentre els mitjans exploren com introduir la IA més profundament en els processos i els productes. La supervisió es proclama; el seu abast s’ha de concretar.
No és el mateix transcriure una entrevista que seleccionar les declaracions que en sortiran publicades. Tampoc és igual corregir l’ortografia que reescriure un article, ni localitzar documents que decidir quins mereixen una investigació. Cada pas incorpora decisions que poden canviar el sentit d’una notícia. Com més feina deleguem, més necessari resulta identificar on es conserva el criteri editorial.
La periodista Ramaa Sharma va abordar aquesta qüestió al Reuters Institute l’11 d’agost de 2026, després de parlar amb vint responsables de redacció, experts i acadèmics de tretze països. Hi descriu des d’usos sense normes formals fins a comitès i equips dedicats a la IA responsable, com els de la BBC, YLE i la televisió pública txeca.
Sharma també recull la preocupació per la càrrega de revisió. Kasper Lindskow, responsable d’IA de JP/Politikens, distingeix entre supervisar un resultat aïllat i observar el conjunt per detectar patrons. La supervisió necessita, doncs, organització i capacitat de resposta, a més d’una persona davant de la pantalla.
De l’humà dins a l’humà damunt del procés
El 29 de maig de 2026, WAN-IFRA va publicar una reflexió de Ladina Heimgartner, presidenta de l’associació i directora executiva de Ringier Media Switzerland, sobre el Human Above the Loop. Hi defensa que les persones dirigeixin agents d’IA que poden treballar simultàniament, conservant la confiança, el criteri i la presència humana que requereix el periodisme.
La proposta apunta a un canvi de feina: el periodista pot deixar d’executar totes les operacions i passar a dirigir-ne diverses. Un agent rastrejaria webs institucionals; un altre ordenaria documents; un tercer prepararia resums. Però aquesta possibilitat obre una pregunta: quants processos pot supervisar una persona abans que el control es converteixi en una formalitat?
A les redaccions locals i comarcals, on sovint s’acumulen funcions, la resposta importa especialment. La IA pot estalviar una feina feixuga i alliberar hores per informar. Si l’estalvi es converteix immediatament en més volum de producció, però, pot desaparèixer el temps que calia reservar per verificar.
Un cas documentat per Sonali Verma al Lenfest Institute, el 30 de setembre de 2026, ajuda a aterrar el debat. The Philadelphia Inquirer ha creat Scrape per trobar pistes informatives entre fonts disperses i alimentar els seus butlletins locals. Durant tres o quatre mesos, l’equip va comparar els suggeriments de l’eina amb la selecció manual d’un editor, que hi donava retorn aproximadament cada dos dies. Les indicacions sobre els lectors, el territori i els temes d’interès es van incorporar al sistema. L’eina ja serveix sis butlletins i prop d’una vintena de periodistes en segueixen els resultats.
Jim Friedlich, director executiu del Lenfest Institute for Journalism, ho va expressar amb una altra fórmula en una entrevista d’Andrew Deck publicada a Nieman Journalism Lab el 28 de setembre: Human in the Lead. Defensa que una persona dirigeixi l’ús i l’adaptació de la IA, en comptes de limitar-se a comprovar-ne la feina quan està a punt de sortir. El programa de Lenfest rep suport d’empreses tecnològiques, entre les quals OpenAI i Microsoft; aquest context també s’ha de tenir present en valorar les experiències que promou.
Els lectors també hi tenen alguna cosa a dir
Les dades disponibles indiquen que el públic distingeix entre els models de producció. Felix Simon, Rasmus Kleis Nielsen i Richard Fletcher van publicar el 7 d’octubre de 2025 un estudi del Reuters Institute sobre IA generativa i notícies. En la mitjana dels sis països estudiats, un 12% se sentia còmode amb notícies fetes íntegrament per IA; un 21%, amb notícies fetes per IA amb alguna supervisió humana; un 43%, amb notícies elaborades principalment per una persona amb ajuda de la IA; i un 62%, amb producció íntegrament humana.
L’estudi comprèn l’Argentina, Dinamarca, França, el Japó, el Regne Unit i els Estats Units. No inclou Espanya i no permet atribuir aquests percentatges als lectors catalans. Sí que ofereix un indici consistent: la presència humana es valora més quan porta la iniciativa que quan només supervisa.
En l’àmbit local nord-americà, una enquesta de la Local Media Association i la Local Media Foundation, en col·laboració amb Trusting News, va reunir 1.417 respostes. Publicada el novembre de 2025 i recuperada en un article de l’associació aquest 6 d’octubre, mostra que el 98,8% considerava molt o moderadament important la intervenció humana en l’ús periodístic de la IA. El 97,8% volia saber si la redacció l’havia utilitzada.
Són respostes d’aquella mostra, no un retrat de tots els consumidors nord-americans ni del públic català. Tampoc demostren que anunciar una revisió humana garanteixi confiança. Però reforcen la necessitat d’explicar què ha fet la IA i com s’ha comprovat, amb alguna cosa més concreta que una etiqueta.
En aquest Bloc ja he tractat la supervisió humana, molt recentment arran de la IA agentiva. Ara em semblava oportú aturar-me en el concepte mateix. Les experiències i les dades ajuden a veure que el debat ha passat de reclamar una revisió final a discutir com s’organitza el control durant tota la feina.
La IA pot ordenar milers de documents més de pressa que nosaltres. Pot ajudar a trobar una pista que mereixi una trucada o una visita. A partir d’aquí, però, cal contrastar-la, entendre què significa per als veïns i assumir davant del lector la responsabilitat del que es publica.
Potser la qüestió no és només si el periodista continua dins del circuit. És si hi té temps i autoritat per exercir el seu criteri, o si acaba reduït a prémer el botó d’acceptar.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: LATAM)
NOTA: Per preparar aquesta crònica he comptat amb l’ajuda de ChatGPT en la cerca i el contrast de fonts i en la preparació del text. La selecció final, el criteri i la responsabilitat del que publico són meus.