Quan el novembre de l’any passat vaig parlar en aquest bloc de l’Escut Europeu de la Democràcia, em vaig fixar sobretot en la resposta europea davant la desinformació, les ingerències estrangeres i la manipulació de l’espai informatiu. La iniciativa acabava de ser presentada per la Comissió Europea i plantejava una qüestió que continua ben oberta: com protegir la democràcia sense limitar les llibertats que li donen sentit?

En aquella crònica ja hi apareixien el pluralisme, el periodisme independent i la vulnerabilitat dels mitjans locals i regionals. Ara hi torno perquè el debat europeu ha avançat i permet aprofundir precisament en aquest darrer aspecte: què significa defensar la democràcia quan una redacció petita no pot mantenir els seus periodistes? La posició del Parlament Europeu i la lectura que en fan els editors independents ofereixen una bona ocasió per mirar l’Escut des del territori.

La qüestió ha tornat a primer pla aquest setembre. El Parlament Europeu va aprovar el dia 15, per 420 vots a favor, 220 en contra i 26 abstencions, les conclusions i recomanacions de la seva Comissió Especial sobre l’Escut Europeu de la Democràcia. No estem parlant d’una nova llei, sinó d’una resolució política amb la qual l’Eurocambra reclama que la Unió Europea sigui més ambiciosa davant les ingerències estrangeres, la manipulació informativa i les campanyes de desinformació, i considera que les mesures previstes fins ara per la Comissió encara s’han de reforçar.

L’endemà, 16 de setembre, European Independent Media Publishers, l’associació europea que representa més de 2.000 mitjans i editors independents, regionals, locals i nadius digitals, celebrava especialment una part d’aquesta posició: el reconeixement que els mitjans lliures, el periodisme d’investigació i l’aplicació efectiva de les normes europees sobre les grans plataformes formen part de la defensa de la democràcia. EIMP ho resumeix en una idea prou clara: el pluralisme mediàtic i el periodisme independent han de ser al centre de l’Escut.

De combatre la desinformació a protegir qui informa

Aquest matís és important. Durant anys hem tendit a parlar de la desinformació com un problema que cal combatre eliminant continguts falsos, vigilant les xarxes, regulant les plataformes o millorant l’alfabetització mediàtica. Tot això continua damunt la taula. Però Europa sembla assumir cada vegada més que hi ha una altra manera de defensar l’espai informatiu: procurar que existeixin prou periodistes i prou mitjans professionals, diversos i independents perquè els ciutadans disposin d’informació contrastada.

L’Escut Europeu de la Democràcia, presentat per la Comissió el 12 de novembre de 2025, ja s’estructurava sobre tres grans pilars: protegir la integritat de l’espai informatiu; reforçar les institucions democràtiques, les eleccions lliures i els mitjans lliures i independents; i augmentar la resiliència de la societat i la participació ciutadana. La Comissió situa, doncs, la llibertat i el pluralisme mediàtics dins de l’arquitectura europea de defensa democràtica i no simplement dins de la política industrial o cultural.

No és un plantejament aïllat. L’European Media Freedom Act, la major part de les disposicions del qual són aplicables des del 8 d’agost de 2025, protegeix la independència editorial, les fonts periodístiques, la transparència de la propietat dels mitjans i de la publicitat institucional i obliga a considerar els efectes que les concentracions empresarials poden tenir sobre el pluralisme i la independència editorial. L’Escut afegeix ara una dimensió que em sembla especialment significativa: aquests principis no són només drets dels mitjans i dels periodistes; són també instruments de defensa de la democràcia.

La mateixa presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, havia establert aquesta relació d’una manera molt explícita en el discurs sobre l’estat de la Unió del 10 de setembre de 2025. Va parlar dels «deserts informatius» que s’estenen per comunitats i zones rurals europees, va advertir que és precisament en aquests espais on la desinformació troba terreny adobat i va anunciar un nou Media Resilience Programme. També va assenyalar que la Comissió utilitzaria els seus instruments per donar suport als mitjans independents i locals.

Un any després, aquesta línia no ha desaparegut. La Comissió explica que l’Escut preveu mesures per reforçar el periodisme independent, l’alfabetització mediàtica i la seguretat dels periodistes; també vincula aquest objectiu amb el futur programa AgoraEU, dins del qual la branca MEDIA+ ha estat pressupostada en 3.200 milions d’euros per donar suport als sectors audiovisual i informatiu.

Quan desapareix el diari local queda alguna cosa més que un buit informatiu

És aquí on el debat europeu s’acosta especialment a moltes de les qüestions que he anat tractant en aquest bloc. En els treballs de la Comissió Especial del Parlament Europeu apareix una esmena que defineix els mitjans locals i regionals com una «capa crítica de resiliència democràtica». La proposta assenyala el seu paper en la vigilància dels governs locals, la detecció de la corrupció i el tractament dels problemes immediats dels ciutadans; també relaciona l’aparició de deserts informatius locals amb les pressions econòmiques estructurals i amb el domini de les grans plataformes digitals.

Cal precisar que aquest text correspon a una esmena presentada durant la tramitació parlamentària i no l’hem de confondre amb la formulació literal de la resolució final. Però és molt revelador del debat que s’està produint a Brussel·les.

Tampoc no és una preocupació nascuda ara. El Servei de Recerca del Parlament Europeu ja recollia, en analitzar l’Escut, la proposta de la Federació Europea de Periodistes perquè el periodisme fos considerat una infraestructura crítica i perquè s’adoptessin estratègies contra els «deserts informatius», especialment allí on escassegen les notícies locals.

Això canvia una mica la perspectiva. Quan tanca una capçalera de proximitat, desapareix una emissora o un digital local no pot mantenir una redacció suficient, el problema no és únicament empresarial. Hi ha menys periodistes observant un ajuntament, explicant què passa en una escola, seguint una inversió pública, parlant amb les entitats o contrastant un rumor que corre per les xarxes. El buit continua existint, però algú l’omplirà. I no necessàriament serà un periodista.

Aquesta és probablement una de les idees més interessants de la nova etapa de l’Escut. La millor defensa davant la desinformació no consisteix només a perseguir-la quan ja circula. També consisteix a evitar que existeixin territoris sense informació periodística suficient.

EIMP posa, però, una cautela sobre la taula que tampoc hauríem d’ignorar. L’associació dona suport a exigir responsabilitats a les grans plataformes digitals i a aplicar normes europees com la Digital Services Act, però adverteix que la lluita contra les ingerències i la desinformació no pot desembocar en una sobreregulació que restringeixi la llibertat d’expressió o limiti l’accés dels ciutadans a fonts diverses. La seva proposta passa més aviat per aconseguir un ecosistema mediàtic independent, divers i econòmicament sostenible. I aquesta darrera paraula —sostenible— és possiblement la més complicada de totes.

Perquè reconèixer que el periodisme independent és indispensable per a la democràcia és relativament senzill; assegurar que pugui pagar periodistes, mantenir redaccions i arribar als ciutadans és força més difícil. EIMP reclama compromisos financers estables i a llarg termini per a la llibertat dels mitjans, els editors independents i el periodisme d’investigació. I aquesta reivindicació obre inevitablement un altre debat: com donar suport públic al periodisme sense convertir aquest suport en una forma de dependència política.

Aquí Catalunya té motius per mirar atentament què està passant a Brussel·les. Fa temps que discutim sobre els ajuts als mitjans, els criteris amb què es distribueixen, les audiències, el pes de les redaccions, la transformació digital o la viabilitat de les capçaleres petites. Potser caldrà afegir-hi una pregunta que fins ara no sempre hem formulat d’aquesta manera: quin valor democràtic té mantenir una xarxa densa de mitjans locals i comarcals arreu del territori?

No es tracta de considerar que qualsevol mitjà hagi de sobreviure pel simple fet d’existir, ni que el diner públic hagi de substituir els lectors, la publicitat o una gestió empresarial eficient. Es tracta d’entendre que el mercat informatiu té unes conseqüències que van més enllà del mateix mercat. Quan en un territori desapareix el periodisme professional, també es debiliten la fiscalització del poder, el pluralisme i la possibilitat que els ciutadans comparteixin una mínima base d’informació contrastada.

L’Escut Europeu de la Democràcia va néixer pensant en amenaces molt grans: ingerències estrangeres, manipulació informativa, xarxes de bots, processos electorals i grans plataformes tecnològiques. Però potser una de les seves conseqüències més interessants acabarà sent obligar-nos a mirar cap avall, cap al territori.

Perquè la democràcia europea també es defensa des d’una redacció petita que explica què passa al seu poble, a la seva comarca o a la seva ciutat. I si Europa acaba assumint de debò aquesta idea, la premsa de proximitat deixarà de ser vista només com el graó més modest del sistema mediàtic per passar a ser considerada una part de la infraestructura democràtica que convé preservar.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: NEOS)