El paper recupera valor en el nou mapa del periodisme mundial

Durant anys, els pronòstics sobre el futur de la premsa han anunciat el declivi irreversible del paper. La caiguda de la circulació, els costos d’impressió i distribució i el desplaçament de la publicitat cap a les pantalles semblaven conduir a una conclusió inevitable: el futur dels mitjans seria exclusivament digital. Però l’Innovation in Media World Report 2026/2027, editat per Juan Señor i Jayant Sriram i elaborat per Innovation Media Consulting per a FIPP i WAN-IFRA, convida a matisar aquest diagnòstic. No anuncia cap retorn a l’hegemonia de la premsa impresa; suggereix, en canvi, que el paper pot adquirir un valor diferent, precisament en un món saturat d’informació digital. Em sembla una observació especialment pertinent per a Catalunya, on continuen existint moltes publicacions locals, comarcals, professionals i especialitzades que arriben als lectors en paper.

El valor d’allò que podem tocar

El capítol Print & Offbeat parteix d’una paradoxa: com més abundant, ràpida i automatitzada esdevé la informació digital, més valor pot adquirir allò que és limitat i tangible. Una publicació impresa ocupa un espai físic, es pot conservar, compartir i tornar a llegir; també pot afavorir una atenció menys interrompuda. Els autors no fan una defensa sentimental del paper, sinó que expliquen com alguns editors i marques l’utilitzen per donar singularitat a determinats continguts i construir experiències que no depenguin únicament de la pantalla. La frontera entre analògic i digital, afegeixen, perd part del sentit: una edició impresa pot formar part d’una proposta que també inclogui serveis i interaccions digitals.

En una entrevista publicada el 3 de novembre per CONEQTIA, Juan Señor desenvolupa aquesta mateixa idea: algunes publicacions prefereixen reduir la freqüència de sortida i augmentar la qualitat del producte, la seva singularitat i la seva capacitat de perdurar. Fer menys, però fer-ho millor, podria ser-ne una síntesi; tanmateix, seria equivocat convertir aquesta fórmula en una recepta universal. Una revista de luxe, un setmanari de pagament i una publicació gratuïta de barri tenen costos, lectors i funcions diferents. El que comparteixen és la necessitat d’explicar per què val la pena continuar imprimint.

Dos casos, dues lliçons

El diari indonesi Kompas ofereix un exemple revelador. En lloc d’intentar recuperar tots els antics subscriptors diaris, ha desenvolupat edicions especials concebudes com a objectes de col·lecció: commemoracions, esports i altres temes capaços de mobilitzar públics concrets. Segons l’informe, sis edicions van vendre 45.376 exemplars i van generar aproximadament 8.950 milions de rupies indonèsies, una quantitat superior al 10% dels ingressos anuals ordinaris per venda d’exemplars. Les edicions commemoratives del diari van superar en un 60% la circulació diària mitjana. La lliçó no és que totes les capçaleres hagin de fer números especials; és que hi pot haver lectors disposats a comprar un producte imprès singular encara que no vulguin assumir una subscripció quotidiana.

A Singapur, SPH Media presenta una experiència diferent, relacionada amb l’eficàcia publicitària. Després d’una campanya multicanal per promocionar la fira automobilística The Car Expo, una enquesta a 478 visitants va trobar que el 46% havia conegut l’esdeveniment a través dels diaris, davant del 19,7% que esmentava les cerques a Internet. Aquest resultat no permet proclamar una superioritat general del paper, perquè correspon a una campanya concreta i amb diversos canals publicitaris; sí que ens recorda, però, que l’eficàcia d’un suport s’ha de mesurar amb dades i no amb prejudicis. També que la publicitat impresa pot continuar essent rellevant en determinats mercats.

Una realitat catalana que no podem ignorar

A Catalunya, la persistència del paper no és una anècdota. L’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) agrupa publicacions de proximitat de pagament en paper i capçaleres digitals; l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC), hereva de l’antiga Associació Catalana de la Premsa Gratuïta, reuneix mitjans gratuïts i digitals de proximitat, amb presència de publicacions impreses. L’APPEC, Editors de Revistes i Digitals, representa principalment revistes i mitjans digitals en català, però també inclou capçaleres d’abast local o comarcal. I CONEQTIA, amb seu a Barcelona i activitat a tot l’Estat, té una implantació destacada en la premsa professional i especialitzada, especialment la dirigida a empreses i professionals, coneguda com a B2B.

El que m’interessa remarcar és que Catalunya conserva un patrimoni editorial divers, amb capçaleres que mantenen vincles de llarga durada amb comunitats de lectors i anunciants. En molts municipis, una publicació impresa continua circulant per les llars, els comerços i els espais de convivència; aquesta presència té un valor que no es pot reduir automàticament al nombre de clics. Ara bé, tampoc no garanteix la viabilitat: els costos, els hàbits de les noves generacions i les dificultats comercials obliguen a examinar cada model sense idealitzacions.

La confiança no es pot automatitzar

La mirada de FIPP va molt més enllà del suport imprès. L’informe sosté que, en una economia d’abundància de continguts, la confiança, la verificació i la responsabilitat editorial esdevenen atributs especialment valuosos. Si una màquina pot generar textos i imatges convincents a gran velocitat, la diferència no serà simplement publicar més; serà poder demostrar qui ha comprovat els fets, d’on prové la informació i qui respon dels errors. És una reivindicació del periodisme fet amb criteri humà, no una negació de les eines tecnològiques. I és també un advertiment: utilitzar la intel·ligència artificial només per reduir costos pot acabar produint continguts cada vegada menys diferenciats.

No dependre d’una sola font d’ingressos

El treball identifica quinze models de negoci, des de les subscripcions i la publicitat directa fins a les llicències de continguts per a sistemes d’IA, els clubs de lectors, els esdeveniments, la formació i l’aprofitament dels arxius. No els presenta com una llista de receptes aplicables a tothom; insisteix que cap font d’ingressos no és suficient per si sola. Els acords amb les plataformes tecnològiques, per exemple, ofereixen oportunitats, però els editors petits i mitjans tenen menys força negociadora i els ingressos encara són limitats en molts casos. La resposta passa per combinar activitats coherents amb la identitat de cada mitjà i, sobretot, per reforçar les relacions directes amb els públics.

Aquest darrer punt em sembla fonamental. Durant anys, molts editors han confiat en el trànsit procedent de cercadors i xarxes socials; ara, els sistemes d’IA poden respondre preguntes sense que l’usuari visiti la pàgina d’origen. Els autors proposen recuperar capacitat de decisió mitjançant subscripcions, butlletins, comunitats i canals propis. En el cas dels mitjans catalans de proximitat, això pot significar aprofitar una relació amb lectors i anunciants que sovint ja existia abans de la digitalització; no per quedar-se en el passat, sinó per ampliar-la amb nous serveis. El paper i el digital, vistos així, poden reforçar-se mútuament.

Una estratègia, no una nostàlgia

Potser la qüestió decisiva és més senzilla: què fem tan bé que els nostres lectors i anunciants ens vulguin continuar al costat? Per a alguns editors, la resposta inclourà una publicació impresa; per a altres, un servei digital o una combinació de formats. El futur no serà idèntic per a tothom. Però en un temps en què publicar és cada vegada més fàcil, seleccionar, verificar i construir una relació duradora continua essent difícil; i és precisament aquí on el periodisme pot recuperar valor. També el periodisme que encara arriba a les mans dels lectors en forma de paper.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º (l·lustració: ARI)