Durant anys (tampoc tants!) hem parlat de la intel·ligència artificial com una tecnologia que havia de transformar les redaccions. Ens hem preguntat si podria redactar notícies, resumir documents, transcriure entrevistes, verificar informacions o facilitar la feina dels periodistes. Però potser hem dedicat menys atenció a una altra transformació que es comença a dibuixar i que podria tenir conseqüències igualment profundes: què passarà quan siguin els lectors els qui utilitzin la intel·ligència artificial per decidir quines notícies volen rebre, com les volen llegir i fins i tot des de quina perspectiva volen conèixer-les?

Aquesta és la qüestió central d’una investigació que considero especialment suggeridora, publicada el 23 d’octubre a la revista científica Convergence, amb el títol AI for the audiences: Envisioning the future media environment. Els seus autors, Henrik Rydenfelt, Joel Kiskola i Thomas Olsson, vinculats a les universitats finlandeses de Hèlsinki i Tampere, proposen observar el futur de la informació des d’una perspectiva poc habitual: no tant allò que la intel·ligència artificial permetrà fer als mitjans, sinó allò que permetrà fer als ciutadans amb la informació que reben.

El canvi de mirada és important. Fins ara, la personalització informativa ha estat principalment en mans dels mitjans, dels cercadors i de les plataformes digitals; són els seus algoritmes els que seleccionen bona part dels continguts que apareixen a les nostres pantalles. La IA generativa introdueix una possibilitat diferent: que el mateix lector intervingui directament en la selecció, la presentació i la reformulació de les notícies. I això pot alterar una relació entre periodistes, editors i públics que, amb totes les transformacions tecnològiques viscudes, encara conserva bona part de la seva estructura tradicional.

Un futur que ja podem començar a imaginar

La investigació finlandesa es basa en el treball amb disset investigadors de disciplines diverses, entre les quals hi ha el periodisme, la comunicació, la sociologia, la ciència política i la filosofia. Els participants van explorar situacions futures mitjançant una metodologia coneguda com a design fiction, que permet imaginar aplicacions tecnològiques plausibles i discutir-ne les conseqüències. No es tracta, per tant, d’una enquesta representativa dels lectors ni d’una predicció sobre què passarà; és un exercici de prospectiva que identifica oportunitats, tensions i riscos.

Alguns dels escenaris plantejats són prou il·lustratius. Imaginem un ciutadà que, en lloc d’obrir un diari digital, demana al seu assistent personal que li expliqui les cinc notícies més importants del dia; que ho faci en tres minuts, que ampliï les informacions econòmiques, que prescindeixi dels titulars sensacionalistes i que li ofereixi una explicació més detallada d’allò que no entén. Un altre lector podria sol·licitar les mateixes notícies en format de conversa, en un pòdcast breu o amb un llenguatge més planer.

Els investigadors imaginen, entre altres possibilitats, assistents que conversen amb els usuaris sobre l’actualitat, sistemes que transformen notícies en formats diferents i aplicacions que permeten comparar perspectives informatives. Algunes d’aquestes funcions ja són tècnicament possibles; d’altres encara plantegen dificultats considerables. El que interessa no és tant la novetat de cada eina com el conjunt de transformacions que podria provocar la seva utilització habitual.

El lector deixaria de limitar-se a escollir entre els continguts que li ofereixen els mitjans i passaria a intervenir en la manera com aquests continguts arriben fins a ell. La notícia ja no seria necessàriament un producte acabat, publicat en una forma determinada; podria convertir-se en una informació que es modifica i s’adapta a cada consulta.

Qui decideix què és important?

Aquí apareix, al meu entendre, una de les qüestions més delicades. El periodisme no consisteix únicament a proporcionar informacions que interessen al públic; també té la responsabilitat de donar a conèixer fets que els ciutadans necessiten saber, encara que inicialment no els despertin cap interès especial.

Una redacció decideix què publica a partir de criteris professionals que poden ser discutibles, però que responen a una determinada concepció de l’interès públic. Si el lector encarrega a un assistent que elimini les notícies desagradables, que prioritzi els temes que li agraden o que adapti les explicacions a les seves conviccions, aquesta funció editorial pot quedar parcialment desplaçada.

La personalització no és nova. Les xarxes socials ja ens han acostumat a rebre una selecció de continguts condicionada pel nostre comportament anterior. La diferència és que la IA generativa pot anar més enllà de seleccionar informacions; també pot reescriure-les, resumir-les, combinar-les i presentar-les amb un enfocament determinat.

Els autors de l’estudi adverteixen del risc d’una hiperpersonalització que acabi excloent notícies rellevants i erosionant una base informativa compartida. És una preocupació que va més enllà de la tecnologia. Si dues persones consulten una mateixa notícia però reben explicacions substancialment diferents, fins a quin punt continuen compartint els elements necessaris per discutir sobre un mateix fet?

No voldria exagerar aquest perill. La diversitat de lectures i interpretacions sempre ha format part de les societats democràtiques; tampoc no hem viscut mai en un món on tothom rebés exactament la mateixa informació. Però una cosa és que els ciutadans interpretin de manera diferent uns fets coneguts i una altra que els mateixos fets arribin filtrats, reformulats o fins i tot omesos segons les preferències individuals.

El periodista continua essent necessari, però pot perdre el contacte amb el lector

La investigació també planteja una paradoxa que afecta directament l’economia dels mitjans. Els assistents d’intel·ligència artificial necessiten fonts informatives fiables per oferir respostes de qualitat; però, si aconsegueixen satisfer les necessitats dels usuaris sense que aquests hagin de visitar els mitjans originals, poden contribuir a afeblir econòmicament les empreses que produeixen aquella informació.

No és una qüestió menor. Elaborar una notícia exigeix recursos, temps, contrast de fonts i responsabilitat professional. Un assistent pot resumir en pocs segons una investigació periodística que ha requerit setmanes de feina; el problema apareix quan el lector considera suficient aquell resum i deixa de tenir cap relació amb la capçalera que ha fet possible la informació.

Els investigadors plantegen la necessitat de reconsiderar els models de negoci i la compensació als productors de continguts. També apunten una possible transformació de les tasques periodístiques: potser una part del valor de les redaccions es concentrarà encara més en obtenir, comprovar i contextualitzar informació original, mentre que la seva presentació final podrà adoptar múltiples formes.

Aquesta perspectiva no implica que desaparegui la feina de redactar i explicar bé les notícies. De fet, un dels participants en la investigació defensa la possibilitat de continuar elaborant informacions extenses, documentades i amb context, de les quals després es puguin obtenir versions adaptades a diferents públics. És una alternativa força més interessant que imaginar un periodisme reduït a proporcionar dades perquè les màquines les distribueixin.

El problema de fons és qui mantindrà la relació amb l’audiència. Durant dècades, els mitjans han procurat construir una identitat reconeixible, una credibilitat pròpia i una comunitat de lectors; si aquesta relació passa a estar intermediada per assistents externs, una part d’aquest patrimoni pot quedar en mans de les plataformes tecnològiques.

Una qüestió que també interessa a les nostres universitats

A Catalunya i a Espanya ja existeixen investigacions sobre la percepció de la intel·ligència artificial en el periodisme, la confiança en les notícies i els canvis en els hàbits informatius. Els treballs de la Universitat Pompeu Fabra i els successius Digital News Report España, elaborats des de la Universitat de Navarra, ofereixen elements útils per entendre aquestes transformacions. Tanmateix, l’aportació particular de l’estudi finlandès és que situa l’ús de la IA per part de les audiències al centre de la reflexió i intenta anticipar-ne les conseqüències sobre tot l’ecosistema informatiu.

Crec que aquest enfocament mereixeria més atenció entre nosaltres. No solament perquè les universitats puguin estudiar com utilitzen els ciutadans els nous assistents, sinó perquè els mateixos mitjans necessiten comprendre què passa quan la lectura deixa de produir-se directament a les seves pàgines o aplicacions.

En el cas de la premsa de proximitat, hi ha un matís que em sembla pertinent. La informació local sovint té un valor que no depèn únicament de la rapidesa amb què arriba al lector; també compten el coneixement del territori, la identificació de les fonts i la possibilitat de comprovar allò que s’explica. Un assistent pot resumir una decisió municipal, però la informació original continuarà exigint algú que segueixi l’activitat de l’ajuntament, conegui els antecedents i contrasti les conseqüències de la decisió.

Això no garanteix que els mitjans locals quedin protegits davant els canvis en el consum informatiu. Al contrari, si les seves notícies circulen desvinculades de la capçalera que les ha elaborades, també poden perdre visibilitat i relació amb els lectors. És un problema compartit amb la resta del sector, encara que les seves dimensions empresarials siguin diferents.

Una nova responsabilitat per als lectors

Hi ha un altre aspecte de la investigació que considero especialment interessant: la intel·ligència artificial podria facilitar l’accés a la informació a persones que avui troben dificultats per seguir l’actualitat. La traducció automàtica, les explicacions adaptades a diferents nivells de coneixement o la possibilitat de transformar un text en àudio poden ampliar les oportunitats de consum informatiu.

No tot ha de ser, doncs, una amenaça. Una tecnologia que ajuda a entendre millor una notícia complexa també pot contribuir a fer més accessible el periodisme. El risc apareix quan l’adaptació es converteix en deformació; quan la simplificació elimina matisos indispensables o quan la voluntat de satisfer l’usuari passa per davant de la fidelitat als fets.

Per això, l’alfabetització mediàtica haurà d’incorporar una dimensió nova. Ja no n’hi haurà prou de saber identificar fonts fiables o distingir una notícia d’una opinió; també caldrà comprendre què fa l’assistent amb la informació que li demanem, quins criteris aplica i fins a quin punt modifica el contingut original.

La recerca finlandesa no ofereix una resposta definitiva sobre com serà el periodisme dels pròxims anys. Tampoc no pretén fer-ho. El seu interès és que ens obliga a mirar una transformació que potser havíem observat massa des de les redaccions i massa poc des de l’altra banda de la pantalla.

Fins ara ens hem preguntat sovint com utilitzaran la intel·ligència artificial els periodistes. Comença a ser igualment necessari preguntar-nos com la utilitzaran els lectors. Perquè el futur de la informació no dependrà únicament de qui produeixi les notícies; també dependrà de qui les seleccioni, les presenti i decideixi finalment què arriba a cada ciutadà.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º – l·lustració: estanis.cat (generada amb IA)