La confiança en els mitjans de comunicació ja no és incondicional. Segons l’Observatori MacLucan 2026, sis de cada deu persones enquestades a Espanya afirmen que només confien «de vegades» en les informacions periodístiques. La dada torna a posar damunt la taula una preocupació que no és nova: la relació entre els ciutadans i els mitjans travessa una etapa de transformació profunda, en què la credibilitat ja no es pot donar per descomptada.

L’estudi, elaborat per la consultora MacLucan a partir d’una enquesta a 1.000 persones, assenyala que només el 32,4% afirma confiar en les notícies que publiquen els mitjans; el 61,8% respon que només hi confia de vegades i el 5,8% manifesta que no hi confia. Són xifres que mereixen atenció, però també una lectura prudent. No podem interpretar que dos de cada tres ciutadans desconfiïn sistemàticament del periodisme; la majoria expressa una confiança condicionada, que pot variar segons la informació, el mitjà o les circumstàncies.

L’Observatori presenta resultats per edat i sexe, però no ofereix una desagregació per comunitats autònomes. Tampoc no consta, en la documentació pública consultada, una fitxa metodològica completa que permeti conèixer amb precisió el procediment de selecció de la mostra i el marge d’error. Per tant, les dades corresponen al conjunt d’Espanya i no es poden traslladar directament a Catalunya.

El biaix informatiu, per davant de les notícies falses

Una de les aportacions més interessants de MacLucan és la identificació dels motius que provoquen desconfiança. El 53,4% dels enquestats assenyala el biaix informatiu; el 38,4%, la publicació de notícies falses. Les respostes eren múltiples, de manera que els percentatges no s’han de sumar.

La distinció em sembla especialment significativa. Una informació pot ser factualment correcta i, malgrat això, generar desconfiança per la manera com ha estat seleccionada, titulada o contextualitzada. La tria de les fonts, els silencis, la confusió entre informació i opinió o la reiteració de determinats enfocaments també influeixen en la percepció del lector.

Això no significa que els mitjans hagin de renunciar a tenir una línia editorial. La pluralitat de perspectives forma part d’una societat democràtica; però una cosa és interpretar els fets i una altra subordinar-los a una interpretació decidida prèviament.

El periodisme no ha de prometre una neutralitat impossible en tots els aspectes; sí que ha de garantir honestedat en el tractament de les dades, pluralitat de fonts quan correspongui i una separació comprensible entre allò que sabem i allò que opinem.

Una societat que continua informant-se, però d’una altra manera

El primer bloc de l’Observatori aporta una dada aparentment contradictòria amb aquesta desconfiança: el 80% dels enquestats consumeix notícies diàriament. La informació continua formant part de la vida quotidiana; el que canvia és la manera d’accedir-hi.

Entre els majors de 55 anys, el consum diari arriba al 90,8%; entre els joves de 18 a 24 anys, baixa fins al 54,8%. Aquesta distància generacional ajuda a entendre algunes de les dificultats que afronten les empreses periodístiques.

MacLucan observa que els adults tendeixen a buscar deliberadament la informació, mentre que molts joves hi arriben de manera incidental. No obren necessàriament un diari digital per saber què passa; es troben una notícia mentre naveguen per una xarxa social, miren un vídeo o consulten els continguts que els selecciona un algoritme.

Això modifica profundament la relació amb els mitjans. Durant dècades, llegir el diari, escoltar la ràdio o veure un informatiu eren hàbits que comportaven una certa fidelitat. Avui, una part de l’audiència consumeix peces informatives sense recordar, necessàriament, quina capçalera les ha elaborades.

Per als editors, el repte no consisteix únicament a arribar a més persones; també han d’aconseguir que aquestes identifiquin qui hi ha darrere de la informació i per què aquella font mereix confiança.

Els joves no han abandonat necessàriament les notícies

El segon bloc de l’Observatori ajuda a matisar una afirmació que escoltem sovint: que els joves ja no s’interessen per la informació.

Segons MacLucan, el 65,6% dels enquestats afirma llegir regularment premsa digital. Un altre 15,8% ho fa quan troba temes que li interessen; l’11,6% només hi accedeix quan les notícies apareixen a les xarxes socials.

El problema, doncs, no sembla reduir-se a una falta d’interès. També hi ha una qüestió de llenguatge, formats, identificació i utilitat percebuda.

Aquesta constatació ens hauria de fer pensar. Els mitjans necessiten connectar amb les generacions més joves sense renunciar a les exigències del periodisme. No es tracta de convertir tots els diaris en una successió de vídeos breus ni d’imitar indiscriminadament els creadors de continguts; es tracta d’entendre que una bona informació també necessita trobar el llenguatge adequat per arribar als seus destinataris.

I potser cal recordar que el consum incidental no equival necessàriament a desinterès. Una persona pot informar-se a través de les xarxes socials i, alhora, valorar positivament el treball periodístic que hi ha darrere de determinades notícies.

A Catalunya, un antecedent que convida a reflexionar

Les dades de MacLucan no permeten establir què passa específicament a Catalunya. Ara bé, disposem d’un antecedent que ajuda a contextualitzar la qüestió.

L’Enquesta sobre postveritat i teories conspiratives, realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió entre juny i agost del 2025, amb una mostra de 5.667 persones de Catalunya, ja havia detectat uns nivells moderats de confiança en els mitjans.

Segons els resultats recollits pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya en el seu butlletí de gener del 2026, els mitjans tradicionals, és a dir, televisió, ràdio i premsa escrita, obtenien una puntuació mitjana de 4,6 sobre 10. Els mitjans informatius en línia se situaven en el 4,7.

Són qualificacions inferiors al cinc convencional, encara que no impliquen que la majoria dels catalans rebutgi sistemàticament la informació periodística. Expressen una confiança moderada, amb diferències mínimes entre els mitjans tradicionals i els digitals.

El mateix estudi assenyalava que el 53% dels enquestats considerava que s’exposava sovint a notícies falses i un 28% afirmava que això li passava molt sovint. En conjunt, el 81% percebia una exposició freqüent a la desinformació.

Cal insistir que parlem de percepcions declarades pels ciutadans, no d’una mesura objectiva del nombre de notícies falses que circulen.

La investigació també mostrava que el 31% dels enquestats considerava que els mitjans tradicionals difonien notícies falses sempre, gairebé sempre o sovint. La proporció era força més elevada en el cas de les xarxes socials.

No podem comparar directament aquestes dades amb les de MacLucan, perquè les preguntes, les escales i les poblacions estudiades són diferents. Però sí que podem constatar que la preocupació per la credibilitat informativa també apareixia en una investigació específica sobre Catalunya, anterior a l’Observatori MacLucan.

La intel·ligència artificial afegeix un nou interrogant

L’Observatori MacLucan incorpora una dada que mereix atenció: el 67% dels enquestats creu que els mitjans utilitzen molt o una mica la intel·ligència artificial per modificar la realitat.

És important precisar que es tracta d’una percepció dels participants, no d’una comprovació que els mitjans actuïn d’aquesta manera.

Tanmateix, el resultat posa sobre la taula un problema de credibilitat que pot créixer amb la generalització de les eines d’intel·ligència artificial. Si el públic no sap distingir quins continguts han estat elaborats, modificats o sintetitzats mitjançant aquestes tecnologies, la desconfiança pot trobar un nou motiu per alimentar-se.

La resposta no hauria de ser renunciar a unes eines que poden resultar útils per al treball periodístic; hauria de ser explicar-ne l’ús, verificar-ne els resultats i mantenir inequívocament la responsabilitat editorial en mans dels professionals.

La transparència sobre l’ús de la IA pot esdevenir una part important de la relació entre els mitjans i els ciutadans. No es tracta només d’evitar errors; també cal impedir que la manca d’explicacions alimenti sospites injustificades.

I la premsa de proximitat?

Arribats aquí, és inevitable preguntar-nos què ens diuen aquests resultats sobre la premsa local i comarcal catalana. La resposta rigorosa és que no ens ho diuen directament.

Ni les dades del CEO que hem examinat ni les de MacLucan permeten establir un grau específic de confiança en els mitjans de proximitat de Catalunya. No sabem si els ciutadans confien més en una publicació comarcal que en un gran diari; tampoc no podem afirmar que la relació directa entre periodistes i lectors es tradueixi necessàriament en una credibilitat superior.

La premsa de proximitat treballa habitualment amb informacions que afecten de manera directa la vida quotidiana dels ciutadans: decisions municipals, serveis públics, habitatge, activitat econòmica, cultura, educació o problemes del territori. Sovint, els lectors coneixen personalment els protagonistes de les notícies o poden comprovar sobre el terreny allò que s’explica.

Ara bé, això no impedeix formular una pregunta que considero especialment pertinent: pot la premsa de proximitat generar més confiança que els grans mitjans, precisament per la seva vinculació directa amb el territori i els ciutadans?

La premsa de proximitat treballa habitualment amb informacions que afecten de manera directa la vida quotidiana dels ciutadans: decisions municipals, serveis públics, habitatge, activitat econòmica, cultura, educació o problemes del territori. Sovint, els lectors coneixen personalment els protagonistes de les notícies o poden comprovar sobre el terreny allò que s’explica.

Aquesta circumstància podria afavorir una relació de confiança més directa; però també pot comportar riscos de dependència respecte de les institucions, els anunciants o les fonts habituals.

La proximitat, per tant, no és una garantia automàtica d’independència ni de credibilitat. És una característica del treball periodístic que pot convertir-se en una fortalesa si va acompanyada de rigor, transparència i capacitat crítica.

Potser seria el moment que les institucions acadèmiques i els organismes que estudien la comunicació a Catalunya incorporessin de manera més específica aquesta qüestió a les seves investigacions. Saber quin grau de confiança inspiren els mitjans locals i comarcals, i per quines raons, seria útil tant per als investigadors com per als editors.

Recuperar la confiança és una feina quotidiana

MacLucan identifica diverses actuacions que poden contribuir a reforçar la credibilitat: diferenciar informació i opinió, explicar les fonts, fer visibles les rectificacions, reconèixer les incerteses i utilitzar un llenguatge comprensible.

No són receptes revolucionàries. De fet, formen part dels principis que tradicionalment han definit el bon periodisme. La novetat és que avui cal fer-los més visibles davant una ciutadania que ja no està disposada a donar per descomptada l’autoritat dels mitjans.

Per als editors, això implica una reflexió que va més enllà de les audiències, les subscripcions o la transformació digital. De què serveix arribar a molts lectors si aquests no acaben de confiar en allò que els expliquem? I quin valor té aconseguir milers de visualitzacions si no som capaços de construir una relació duradora amb la comunitat?

La confiança no es recupera amb campanyes d’imatge ni proclamant les virtuts del periodisme; es construeix amb informacions útils, honestes i contrastades, amb capacitat d’escoltar i amb independència per explicar allò que passa.

I això val tant per a una gran redacció de Barcelona com per a un setmanari de Vic, un diari de Girona, una publicació de les Terres de l’Ebre o qualsevol capçalera que treballi al servei de la seva ciutat o comarca.

La proximitat ens ofereix una oportunitat; el bon periodisme és el que ha de convertir-la en confiança.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º – l·lustració: 80diascoaching)