Dues notícies europees, publicades amb només dos dies de diferència, conviden a reflexionar sobre el futur del periodisme de proximitat. La primera arriba d’Alemanya, on una investigadora universitària adverteix que la desaparició de la informació local pot afeblir la democràcia. La segona procedeix de Bèlgica, on el Govern de la Federació Valònia-Brussel·les impulsa una reforma profunda dels mitjans audiovisuals de proximitat per assegurar-ne la viabilitat. Són dues realitats diferents, però comparteixen una preocupació de fons: com preservar una informació territorial que continua essent necessària per a la societat, malgrat les dificultats econòmiques que amenacen els mitjans que la produeixen.

He volgut posar les dues informacions de costat perquè em sembla que, juntes, expliquen força bé una de les grans contradiccions del nostre temps. Mai no havíem disposat de tants canals per informar-nos; tanmateix, en alguns territoris cada vegada resulta més difícil saber què passa a prop de casa, qui pren les decisions que ens afecten o com es gestionen els recursos públics. I això no és només un problema dels editors i dels periodistes; també ho és dels ciutadans i de les institucions democràtiques.

Alemanya: quan desapareix la informació local, la democràcia se’n ressent

El 28 d’octubre, la revista alemanya HORIZONT publicava una informació de l’agència DPA que recollia les advertències de Wiebke Möhring, professora i investigadora de la Universitat Tècnica de Dortmund. La seva intervenció s’havia produït a Essen, durant la trobada anual de l’Associació Federal de Setmanaris Gratuïts d’Alemanya (BVDA), una organització especialment vinculada a la informació territorial.

Möhring va exposar conclusions de diverses investigacions sobre les conseqüències de la desaparició dels diaris locals. Segons els estudis que va presentar, als territoris on disminueix la presència del periodisme de proximitat també es poden observar nivells inferiors de participació política; la participació electoral pot retrocedir i la polarització política pot augmentar. La investigadora va assenyalar, igualment, que la manca d’informació territorial pot debilitar el sentiment de pertinença i la cohesió de les comunitats.

Encara hi ha una altra conseqüència que considero especialment significativa. Les investigacions esmentades també apunten a una possible relació entre l’absència de vigilància periodística i l’augment d’irregularitats o comportaments corruptes en l’àmbit empresarial. No significa que la desaparició d’un diari provoqui automàticament corrupció; significa que, quan desapareix una mirada periodística independent sobre el territori, es pot afeblir un dels mecanismes de control social.

És una qüestió que coneixem prou bé els qui hem treballat durant anys en el periodisme de proximitat. Un mitjà local no es limita a explicar què ha aprovat un ajuntament o quines activitats organitza una entitat; també pregunta, contrasta, segueix els compromisos adquirits i dona continuïtat a assumptes que difícilment tindrien cabuda en els grans mitjans d’abast general.

La informació local exerceix, per tant, una funció que no sempre es pot mesurar en audiències o ingressos publicitaris. Ajuda a construir una memòria compartida, facilita la participació ciutadana i contribueix a fer més transparent l’exercici del poder.

Una paradoxa: interessa la informació local, però costa mantenir-la

La professora alemanya va aportar una dada que reforça aquesta reflexió. Segons els resultats alemanys del Reuters Institute Digital News Report 2025, publicats pel Leibniz-Institut für Medienforschung, el 84% dels enquestats manifestaven almenys un cert interès per les notícies del seu entorn. Aproximadament la meitat consumia informació local durant una setmana; entre els majors de 55 anys, la proporció arribava al 61%, mentre que entre els joves de 18 a 24 anys se situava en el 34%.

Són dades prou eloqüents. La informació de proximitat continua despertant un interès considerable; el problema és que aquest interès no sempre es transforma en ingressos suficients per sostenir les redaccions.

La paradoxa mereix atenció. Una societat pot considerar imprescindible disposar d’informació sobre el seu municipi o la seva comarca i, al mateix temps, no generar les condicions econòmiques necessàries perquè aquesta informació es produeixi amb continuïtat i qualitat.

En la mateixa trobada alemanya, segons la informació difosa per l’Associació Federal d’Editors Digitals i de Diaris (BDZV), també es va parlar de la dependència de les grans plataformes tecnològiques i dels riscos que la intel·ligència artificial pot representar per a la relació directa entre els mitjans i els seus públics.

La qüestió no és menor. Si els mitjans locals perden lectors directes, publicitat i capacitat de generar ingressos, mentre les plataformes es beneficien de la circulació dels seus continguts, la fragilitat econòmica pot acabar afectant una funció social que va molt més enllà del negoci periodístic.

Bèlgica: una reforma per garantir la supervivència

Dos dies després de la notícia alemanya, el 30 d’octubre, la ministra de Mitjans de Comunicació de la Federació Valònia-Brussel·les, Jacqueline Galant, explicava en una entrevista a La Libre Belgique les principals reformes que impulsa el seu Govern. El resum difós pel seu partit, el Mouvement Réformateur, presenta una estratègia que afecta la radiotelevisió pública RTBF, la premsa escrita i els mitjans audiovisuals de proximitat.

El projecte més concret és la reorganització d’aquests darrers. El Govern belga va aprovar el 23 d’octubre, en darrera lectura, una reforma que preveu reduir de dotze a un màxim de vuit els mitjans de proximitat reconeguts, agrupats en sis pols geogràfics, a partir del 2031. El text encara ha de superar la tramitació parlamentària.

La justificació governamental és essencialment econòmica i organitzativa. Els mitjans de proximitat belgues pateixen dificultats estructurals, una dependència important dels ajuts públics i una disminució dels ingressos publicitaris. Davant d’aquesta situació, la ministra considera que mantenir les estructures actuals sense modificacions podria posar en perill la supervivència del conjunt del sector.

La reforma preveu compartir recursos, simplificar els òrgans de govern i facilitar processos de fusió; també contempla ajuts que poden arribar a 1,2 milions d’euros per estructura fusionada. Una de les garanties anunciades és que tots els municipis continuïn disposant de cobertura informativa. A més, les noves entitats podran mantenir diverses marques i canals locals, amb la voluntat de preservar la seva identificació amb els territoris.

El comunicat oficial del Govern del 23 d’octubre precisa que la reforma també manté la indexació de les dotacions, inicialment qüestionada, i conserva el suport a la xarxa dels mitjans de proximitat. Són modificacions introduïdes després de les consultes amb el sector i de les observacions dels organismes competents.

Cal remarcar que no estem parlant d’una reducció de dotze a vuit diaris, sinó de mitjans audiovisuals de proximitat, amb un model de finançament i una estructura diferents dels de bona part de la premsa comarcal catalana. Aquesta distinció és important per evitar comparacions inadequades.

Concentrar estructures no és necessàriament preservar el pluralisme

La proposta belga planteja un interrogant que va més enllà de les seves fronteres. És possible reduir el nombre d’estructures empresarials o institucionals i, al mateix temps, mantenir intactes la diversitat informativa, la independència editorial i la vinculació dels mitjans amb les comunitats que serveixen? La resposta no és senzilla.

Compartir serveis administratius, equipaments tecnològics o determinades despeses pot ajudar a fer més eficients els mitjans; però concentrar la presa de decisions editorials també pot comportar riscos si les redaccions perden autonomia o capacitat per atendre les particularitats del seu territori.

A Bèlgica, aquestes preocupacions no provenen únicament dels professionals i dels sindicats. El novembre del 2025, el Col·legi d’Avisos del Consell Superior de l’Audiovisual (CSA) va formular objeccions importants al projecte de reforma. Segons va recollir el mitjà brussel·lès BX1, l’organisme advertia que la combinació de concentració territorial, reducció de recursos i canvis en els òrgans de govern podia posar en risc el pluralisme informatiu i la independència de les redaccions.

El dictamen també expressava inquietud per una possible major influència política en els consells d’administració i reclamava una avaluació més completa de les conseqüències econòmiques i informatives de la reforma.

És important precisar que aquelles observacions es referien a una versió anterior del projecte. Posteriorment, el Govern ha introduït modificacions, ha ampliat de sis a vuit el nombre màxim d’estructures reconegudes i ha incorporat garanties addicionals. Per tant, no seria rigorós atribuir automàticament totes les objeccions inicials al text actual.

Tanmateix, el debat sobre el pluralisme continua essent legítim. Perquè una cosa és garantir que tots els municipis apareguin en el mapa informatiu i una altra, força diferent, assegurar que disposin d’un periodisme capaç d’explicar amb profunditat la seva realitat.

La premsa escrita també entra en el debat belga

La reforma audiovisual no és l’única iniciativa anunciada per Jacqueline Galant. La ministra també ha expressat la voluntat de revisar el sistema d’ajuts a la premsa escrita, regulat per un marc que es remunta al 2004.

Entre les possibilitats plantejades figura que una part dels estalvis que es puguin obtenir en la radiotelevisió pública RTBF contribueixi a reforçar el finançament de la premsa. De moment, es tracta d’una orientació política, no d’una transferència pressupostària ja aprovada. També es preveuen debats parlamentaris per estudiar l’actualització del sistema de suport al sector.

Aquesta dimensió de la política belga em sembla rellevant perquè situa la premsa escrita dins d’una reflexió més àmplia sobre l’equilibri del sistema mediàtic. La ministra defensa una radiotelevisió pública concentrada en les seves missions essencials i una relació més equilibrada entre els operadors públics i privats.

Naturalment, aquest plantejament també admet lectures diferents. Per a uns, pot representar una oportunitat per redistribuir recursos i afavorir la diversitat; per a altres, pot suscitar dubtes sobre el futur del servei públic audiovisual i sobre la conveniència d’enfrontar les necessitats de finançament d’uns mitjans amb les d’uns altres.

En qualsevol cas, la discussió belga posa de manifest que la supervivència de la informació de proximitat ja no es pot abordar exclusivament com un problema particular de cada empresa periodística.

Catalunya: una tradició que també ens obliga a reflexionar

Llegides des de Catalunya, les dues notícies tenen un interès evident. El nostre país disposa d’una tradició de premsa local i comarcal que ha contribuït durant generacions a explicar la vida dels municipis, vertebrar territoris i donar visibilitat a iniciatives que difícilment haurien trobat espai en els mitjans generalistes.

És una tradició construïda amb empreses de dimensions molt diverses, professionals sovint polivalents i una relació estreta amb els lectors. També amb dificultats econòmiques, transformacions tecnològiques i una capacitat d’adaptació que no sempre ha estat prou reconeguda.

No voldria caure, però, en la temptació de presentar el nostre model com una excepció que no necessita revisar-se. Les transformacions dels hàbits informatius, la competència de les plataformes digitals, les dificultats per captar nous públics i els costos de mantenir redaccions professionals són reptes que compartim amb altres països europeus.

El que ens recorda Alemanya és que la pèrdua de periodisme local pot tenir conseqüències democràtiques; el que ens mostra Bèlgica és que les solucions econòmiques i organitzatives també poden generar interrogants sobre la preservació del pluralisme.

En altres ocasions he defensat, des d’aquest mateix bloc, la conveniència d’explorar noves fórmules de suport a la premsa de proximitat. Les experiències alemanya i belga conviden ara a ampliar la mirada; no es tracta únicament de trobar recursos per mantenir els mitjans, sinó de comprendre quina funció democràtica volem que continuïn exercint.

Perquè el valor d’una capçalera comarcal o local no es mesura només pel nombre d’exemplars que distribueix, els usuaris que aconsegueix o la publicitat que factura. També compta la seva capacitat per explicar allò que passa al territori, donar veu a la ciutadania, fiscalitzar les institucions i contribuir a una comunitat més ben informada.

El que està en joc és més que la supervivència d’uns mitjans

Les advertències de Wiebke Möhring i les reformes impulsades per Jacqueline Galant parteixen de realitats diferents, però acaben confluint en una mateixa preocupació: què passa amb una societat quan la informació de proximitat es debilita?

La investigadora alemanya posa l’accent en les conseqüències democràtiques; la ministra belga, en la necessitat de reorganitzar un sector per garantir-ne la continuïtat. Són dues perspectives que no s’exclouen, però que tampoc no es poden confondre.

Un mitjà econòmicament viable no és necessàriament un mitjà plural i independent; de la mateixa manera, la voluntat de fer bon periodisme no garanteix, per si sola, els recursos necessaris per sostenir-lo.

Potser aquesta és la lliçó més interessant de les dues notícies europees. El futur del periodisme de proximitat no es resoldrà únicament amb més tecnologia, noves estructures empresarials o fórmules de finançament. Tot això pot ser necessari; però el que justifica la seva existència continua essent la capacitat de servir una comunitat amb informació contrastada, independent i útil.

I aquesta és una qüestió que afecta tant els grans debats europeus com les redaccions de Vilafranca del Penedès, Vic, Figueres, Manresa, Reus, Tortosa, la Seu d’Urgell o qualsevol altra ciutat o comarca catalana.

Perquè quan un territori perd la capacitat d’explicar-se a si mateix amb una veu periodística pròpia, no perd únicament un mitjà de comunicació; perd també una part de la seva capacitat per comprendre’s, debatre i decidir democràticament el seu futur.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º –  l·lustració: estanis.cat (generada amb IA)