L’últim estudi realitzat per l’agència de comunicació Angie i l’institut Ifop, presentat recentment a Stratégies (fundada el 1971, és el mitjà de comunicació líder en comunicació a França) per la periodista Floriane Salgues, traça un retrat inèdit dels estudiants de periodisme i dels joves professionals francesos. El resultat és tan clar com inquietant per als puristes: la majoria d’aquests futurs periodistes no somien a entrar en una redacció, sinó a crear contingut pel seu compte. La professió, tradicionalment concebuda com una vocació col·lectiva i institucional, es reconfigura ara entorn d’una aspiració molt més individual i híbrida.

Segons l’estudi, el 62% dels estudiants de periodisme volen convertir-se en creadors de contingut, una proporció que s’enfila fins al 76% entre els professionals en actiu amb menys de deu anys d’experiència. “Ja no es percep com una alternativa, sinó com una evolució natural de la professió”, assenyalen els autors. La línia que separava el periodista del youtuber, de l’influencer o del divulgador s’està esborrant a marxes forçades. I el fenomen té un nom propi: HugoDécrypte, el jove francès que amb el seu canal de YouTube i TikTok explica l’actualitat política i social a milions de joves, i que ja és considerat una de les figures més inspiradores per als estudiants.

L’estudi revela que Hugo Travers —l’autèntic nom de HugoDécrypte— és citat com a referent pel 7% dels estudiants i el 8% dels professionals, situant-se gairebé al nivell d’icones tradicionals com Jean-Pierre Pernaut o Léa Salamé. Aquesta igualtat simbòlica entre els presentadors de la televisió pública i els comunicadors nascuts a les xarxes il·lustra com ha canviat la noció d’autoritat mediàtica. L’admiració ja no es construeix des del prestigi institucional, sinó des de la proximitat i la capacitat de generar comunitat.

Una altra dada significativa és que el 78% dels joves periodistes volen crear el seu propi mitjà, mentre que un terç dels estudiants comparteix aquesta ambició. La redacció tradicional deixa de ser el somni daurat. Les noves generacions aspiren a una llibertat creativa total, a “tenir carta blanca” per produir formats, explorar llenguatges i construir una relació directa amb el públic. Aquesta autonomia s’explica, en part, per la transformació del mercat laboral: la precarietat, les feines fragmentades i el treball per projectes empenyen molts joves a ser els seus propis caps. Però també hi ha un element de convicció: la idea que la credibilitat ja no depèn tant del mitjà com de la persona que informa.

Tot i l’auge del digital, la televisió continua exercint una forta atracció. Un 62% dels joves professionals i un 37% dels estudiants diuen que els agradaria treballar per a una marca audiovisual. TF1 i BFMTV encapçalen el rànquing, seguides de France TV i Le Monde. CNews, Brut i Mediapart, en canvi, desperten més interès entre els ja actius, signe que les noves marques híbrides —digitals però amb vocació informativa clàssica— guanyen pes entre els professionals. Curiosament, molts d’aquests nous referents, com Brut o Konbini, han nascut fora de les redaccions tradicionals, però avui són reconeguts per la seva qualitat informativa: el 82% dels enquestats considera que els nous mitjans tenen una qualitat equivalent o superior als tradicionals.

Aquest canvi de percepció apunta a una redefinició cultural del periodisme, com a mínim a França, on s’ha fet l’estudi. Els estudiants i joves redactors veuen en els formats digitals —vídeos curts, podcasts, newsletters, xarxes socials— un llenguatge propi i legítim per fer periodisme. No es tracta només de comunicar, sinó d’encarnar la informació, d’establir una connexió emocional amb el públic. En aquest sentit, la frontera entre informar i influir és cada cop més difusa. Amélie Aubry, sòcia i vicepresidenta d’Angie, ho resumeix amb una frase que podria servir de diagnòstic: “Convertir-se en periodista avui ja no consisteix a unir-se a una redacció, sinó a entrar a l’arena: informar, encarnar i crear una connexió directa amb el públic.”

El paper de la intel·ligència artificial completa el retrat d’aquesta nova generació. El 83% dels estudiants i el 88% dels professionals utilitzen la IA més d’una hora al dia, i una part significativa la fa servir per sintetitzar o reescriure contingut, traduir o verificar informació. La integració d’aquestes eines sembla natural: la IA ja no és percebuda com una amenaça, sinó com una aliada que millora l’eficiència i obre noves vies creatives. Per a molts joves, l’aprenentatge de les eines digitals forma part indissociable de la formació periodística.

La mostra de l’estudi —212 participants, entre 100 estudiants i 112 professionals— pot semblar limitada, però reflecteix una tendència que altres informes internacionals, com els del Reuters Institute, també han identificat: el periodisme està deixant de ser una professió vocacional per esdevenir una pràctica híbrida entre la comunicació, la creació i la gestió de comunitats. A França, com a Espanya o Catalunya, el prestigi del periodisme ja no rau en el mitjà, sinó en la veu pròpia i en la capacitat d’explicar el món de manera diferent.

És pertinent preguntar-se fins a quin punt aquestes conclusions són extrapolables al context català. Les escoles de periodisme de casa nostra —la UAB, la UPF, la Blanquerna o la UdG— també viuen aquesta transició. Els seus estudiants són, en la seva majoria, nadius digitals, formats en xarxes socials i amb referents que van molt més enllà dels diaris o televisions tradicionals. No obstant això, el pes del periodisme local i la importància del vincle amb la comunitat fan que la figura del creador de contingut català adopti matisos diferents. Aquí, la proximitat i la llengua continuen sent valors centrals, i els projectes que neixen al marge dels grans mitjans sovint ho fan amb una clara vocació de servei públic.

Així, més que una ruptura, el que s’observa és una evolució: el jove periodista català ja no vol ser només un redactor, sinó també un productor, un gestor i un comunicador capaç de fer arribar històries al seu entorn. Els nous periodistes locals, en aquest sentit, poden trobar en el model de creador de contingut no una amenaça, sinó una oportunitat per renovar formats i recuperar audiències joves. El repte serà fer-ho sense renunciar a la rigorositat i a l’ètica que defineixen el periodisme.

L’estudi d’Angie i Ifop confirma, doncs, una transformació generacional profunda: la del pas del periodista-empleat al periodista-emprenedor. Una metamorfosi que, lluny de ser superficial, qüestiona els fonaments mateixos de la professió. La nova generació vol informar, però també influir; vol ser lliure, però també reconeguda; vol innovar, però sense perdre el sentit. I en aquesta tensió entre la tradició i la revolució digital és on s’està jugant el futur del periodisme, tant a França com a Catalunya.- El Bloc de l’Estanis / Comunicació 360º (Il·lustració: Marketing91)