Hi va haver un temps en què una part important de la premsa local francesa travessava cada setmana els Pirineus. S’imprimia a pocs quilòmetres de Girona, a les rotatives de Rotimprés, a Aiguaviva, i des d’allà emprenia el viatge de tornada cap a nombroses poblacions del sud de França. Per als qui hem seguit de prop la trajectòria de la premsa de proximitat, aquella activitat era una bona mostra de la vitalitat d’un sector que havia aconseguit fer del setmanari un negoci editorial extraordinàriament rendible. A les instal·lacions d’Aiguaviva s’hi arribaven a imprimir nombroses capçaleres franceses i, fins i tot, un diari d’Alsàcia; una realitat industrial transfronterera que els editors catalans de més edat encara recordem.

Aquell món ha canviat profundament. Els setmanaris francesos continuen existint, però molts ja no pertanyen a les famílies que els havien creat o consolidat; ara formen part de grans grups de premsa regional que han hagut d’afrontar la davallada de les vendes, la transformació del mercat publicitari i els nous hàbits dels lectors. El cas francès no és necessàriament millor ni pitjor que el català, on també disposem d’una tradició sòlida de premsa local i comarcal de pagament. Però la seva evolució empresarial ofereix una perspectiva interessant per entendre com ha canviat el negoci de la informació de proximitat i quins reptes té al davant.

Quan els setmanaris eren un gran negoci

Els editors catalans que tenim una certa edat recordem una particularitat d’aquella premsa setmanal francesa: moltes capçaleres eren negocis familiars extraordinàriament pròspers. Alguns setmanaris arribaven a tirades de 20.000 exemplars o més, amb una forta implantació territorial, ingressos publicitaris importants i una estructura empresarial relativament lleugera. Aquelles famílies editores havien construït negocis molt rendibles; fins al punt que, entre els professionals del sector, encara es recorda que alguns propietaris tenien una embarcació amarrada en algun port. Una imatge potser anecdòtica, però prou expressiva de la prosperitat que havia arribat a generar aquella premsa.

Una de les claus d’aquella rendibilitat era una decisió empresarial que, vista amb perspectiva, resultava especialment encertada: molts d’aquells editors no havien invertit en rotatives pròpies. Encarregaven la impressió a empreses especialitzades i s’estalviaven una inversió industrial considerable, amb els costos de manteniment, renovació tecnològica i personal que comportava. Podien concentrar els recursos en la redacció, la distribució i la comercialització publicitària; i, en un mercat favorable, obtenir marges que avui semblen difícils d’imaginar.

Aquesta manera d’organitzar el negoci va beneficiar també la indústria gràfica catalana. Rotimprés, a Aiguaviva, va esdevenir un dels centres d’impressió de nombrosos setmanaris francesos; altres grans impremtes catalanes també van participar en aquella activitat transfronterera. No era una qüestió menor. La proximitat geogràfica, la capacitat industrial i les condicions de producció permetien que capçaleres editades a França s’imprimissin a Catalunya i tornessin al seu territori per distribuir-se entre els lectors.

De les famílies editores als grans grups

Amb el temps, la rendibilitat d’aquells setmanaris va despertar l’interès dels grans grups de premsa regional francesa. Moltes empreses familiars van acabar venent les seves capçaleres, que van passar a formar part d’estructures editorials més àmplies. Els títols continuaven sortint i conservaven la seva identitat territorial, però la propietat canviava; i amb ella, progressivament, també les prioritats empresarials.

Aquell procés de concentració tenia avantatges evidents. Els grans grups podien compartir serveis administratius, estructures comercials, tecnologies i recursos que resultaven costosos per a una empresa petita. Però també comportava riscos: una publicació que havia estat el centre d’un negoci familiar podia convertir-se en una peça relativament petita dins d’una organització amb interessos molt més amplis. I quan arribaven les dificultats econòmiques, no sempre era senzill mantenir la mateixa atenció sobre cada capçalera.

Aquesta evolució ajuda a entendre una notícia recent que considero especialment interessant. El grup francès EBRA, un dels principals operadors de premsa regional del país, ha decidit donar un nou impuls als seus quatre setmanaris mitjançant el nomenament d’una direcció conjunta. La iniciativa no garanteix cap renaixement, naturalment; però planteja una qüestió de fons: com poden recuperar dinamisme unes publicacions que conserven el valor de la seva marca local, però que han de trobar noves maneres de relacionar-se amb els lectors?

Un jove director per revitalitzar quatre capçaleres

La publicació especialitzada PHRases acaba d’entrevistar Romain Lambert, nomenat el setembre del 2026 director dels quatre setmanaris d’EBRA: L’Indépendant du Louhannais et du Jura, La Tribune de Montélimar, Le Journal de Tain-Tournon i La Maurienne. La seva trajectòria té un interès particular perquè no procedeix d’una gran estructura corporativa, sinó de la mateixa premsa local. Va començar com a corresponsal de L’Indépendant du Louhannais el 2009 i va acabar assumint-ne la direcció; el 2023 ja n’era director i redactor en cap.

La seva gestió va obtenir un reconeixement de l’ACPM, l’organisme francès que audita la difusió dels mitjans, i ara el grup li ha encarregat traslladar aquella experiència a les altres capçaleres. Lambert no planteja una revolució tecnològica immediata, sinó una revisió de les pràctiques editorials i una aposta per recuperar l’interès dels lectors. Considera que les redaccions no poden continuar fent les mateixes coses simplement perquè sempre s’han fet així; la societat evoluciona i els mitjans han d’evolucionar amb ella, sense perdre la personalitat que els identifica.

Entre les seves propostes hi ha recuperar fórmules que han funcionat, com les fotografies del dia o les seccions dedicades al patrimoni, i combinar-les amb continguts més participatius i propers a la vida quotidiana. No són idees desconegudes per a la premsa comarcal catalana, que fa molts anys que treballa amb recursos semblants; l’interès de la iniciativa francesa rau sobretot en la voluntat de revisar sistemàticament què interessa als lectors i què cal canviar per tornar a sorprendre’ls.

Compartir recursos sense uniformitzar els setmanaris

Un dels aspectes més destacables del projecte és la voluntat d’aprofitar les possibilitats de pertànyer a un gran grup sense eliminar les particularitats de cada publicació. Lambert preveu harmonitzar determinats elements dels quatre setmanaris, com ara la maquetació o algunes seccions compartides, però preservant les característiques de cada títol. També vol fomentar l’intercanvi de coneixements entre les redaccions; des de les fórmules per escriure titulars més atractius fins a les maneres d’il·lustrar els continguts o organitzar les seccions.

La idea és senzilla: compartir allò que es pot compartir i conservar allò que fa diferent cada capçalera. En la premsa de proximitat, aquesta distinció és fonamental. Un setmanari no és només una marca comercial; és una manera de mirar el territori, una relació construïda durant anys amb els lectors i un coneixement de la comunitat que difícilment es pot reproduir des d’una redacció llunyana.

A Catalunya, aquesta cultura de cooperació tampoc no és nova. Tant l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) com l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) desenvolupen activitats de formació, disposen d’estructures comercials compartides i ofereixen serveis als seus associats. El cas francès pot aportar una reflexió complementària: la cooperació empresarial també pot estendre’s a l’intercanvi de bones pràctiques editorials i a l’anàlisi dels continguts que realment interessen als lectors, sempre preservant la independència i la identitat de cada mitjà.

El paper encara té feina per fer

Potser l’element més sorprenent de l’entrevista és el calendari de transformació que planteja Lambert. EBRA preveu desenvolupar un projecte digital per a aquests setmanaris cap a finals del 2027; mentrestant, el nou director disposa aproximadament d’un any per reorganitzar les edicions impreses, revitalitzar les redaccions i revisar els continguts.

En un moment en què bona part del discurs sobre el futur dels mitjans sembla començar i acabar amb la digitalització, aquesta prioritat mereix atenció. No es tracta de defensar el paper per nostàlgia ni d’ignorar les possibilitats de les noves tecnologies; es tracta de reconèixer que, per a determinades capçaleres, l’edició impresa continua essent una font d’ingressos i de vinculació amb els lectors que no es pot abandonar precipitadament.

Lambert reconeix obertament una de les contradiccions que afronten els petits editors. Els webs necessiten oferir continguts gratuïts per atreure públic, però aquesta gratuïtat pot reduir l’interès per mantenir una subscripció de pagament. Explica que, quan un diari competidor de L’Indépendant va desenvolupar el seu web, alguns lectors li van comentar que havien cancel·lat la subscripció perquè els articles gratuïts ja satisfeien les seves necessitats informatives.

És una experiència concreta, no una demostració que la digitalització perjudiqui necessàriament els ingressos dels mitjans. Però il·lustra un problema ben conegut: augmentar l’audiència digital no sempre significa obtenir prou ingressos per compensar la davallada del paper. El director dels setmanaris d’EBRA defensa un model mixt, amb continguts gratuïts i de pagament, però admet que encara no s’ha trobat una fórmula universalment rendible per sostenir les petites redaccions digitals.

De la rendibilitat d’ahir a la sostenibilitat de demà

Hi ha un contrast que em sembla especialment revelador. Aquells editors francesos que havien construït negocis familiars molt rendibles van saber, en molts casos, prescindir d’una inversió industrial costosa com era disposar d’una rotativa pròpia. Van concentrar els esforços en el producte editorial i en la seva comercialització, i van trobar un model econòmic que funcionava en les condicions del seu temps.

Avui el problema és diferent. Les tecnologies digitals han reduït algunes barreres d’entrada i han multiplicat les possibilitats de distribució, però també han transformat profundament el mercat publicitari i els hàbits de pagament dels lectors. El fet que publicar continguts sigui tècnicament més senzill no significa que sigui més fàcil sostenir una redacció professional. I aquí és on la història dels setmanaris francesos ofereix una lliçó que va més enllà de la nostàlgia.

El projecte de Romain Lambert encara haurà de demostrar els seus resultats. No sabem si aconseguirà recuperar lectors, millorar la rendibilitat o trobar un model digital satisfactori; però sí que resulta interessant que un gran grup regional hagi decidit revisar el futur dels seus setmanaris a partir de l’experiència d’un professional format en la mateixa premsa local.

Aquells camions que sortien d’Aiguaviva carregats de publicacions franceses pertanyen a una etapa que difícilment tornarà. Les famílies editores, les rotatives, els sistemes de distribució i els mercats publicitaris han canviat profundament; el que continua essent necessari és un periodisme capaç d’explicar què passa en un territori, donar veu als seus habitants i ajudar-los a comprendre la realitat que tenen més a prop.

Potser, al capdavall, la qüestió no és si els setmanaris francesos aconseguiran recuperar la prosperitat d’altres temps, sinó si sabran transformar l’arrelament que encara conserven en un projecte periodístic i empresarial sostenible. I aquesta és una pregunta que també ens podem fer a Catalunya.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º –   (I·lustració: Phrases.media)