Hi ha principis del periodisme que semblen inalterables: explicar la veritat, contrastar les informacions, respectar les fonts, preservar la independència i corregir els errors. Però, què passa quan les circumstàncies en què s’exerceix la professió canvien tan profundament que les normes de sempre ja no ofereixen totes les respostes? Aquesta és la pregunta que plantegen Julie Gerstein i Margaret Sullivan en un interessant treball publicat recentment a la Columbia Journalism Review, amb les reflexions de tretze periodistes, responsables de redacció i especialistes en ètica informativa.

He llegit les seves aportacions amb una pregunta al cap: fins a quin punt aquest debat nord-americà ens pot ajudar a examinar el periodisme que fem a Catalunya? La resposta, al meu entendre, és que força; no perquè hàgim de copiar els seus plantejaments, sinó perquè molts dels dilemes que exposen també formen part de la nostra realitat professional.

No es tracta d’abandonar els principis

El primer que m’ha interessat del treball és que no proposa substituir l’ètica tradicional per una altra de completament nova. Més aviat convida a revisar com s’apliquen els principis de sempre en un entorn dominat per la desinformació, les plataformes digitals, la intel·ligència artificial, la polarització i les dificultats econòmiques dels mitjans.

La qüestió té més profunditat del que sembla. Durant dècades, moltes redaccions han treballat amb criteris que es consideraven suficientment consolidats; avui, algunes d’aquelles pràctiques poden produir resultats diferents dels que perseguien.

Rod Hicks, director executiu de The St. Louis American, posa un exemple especialment il·lustratiu. Quan un responsable polític respon a una acusació amb una afirmació demostrablement falsa, el periodista no pot limitar-se a reproduir-la en nom de l’equilibri informatiu. Ha de contextualitzar-la i aportar les proves que permetin al lector distingir els fets de les falsedats.

La lliçó em sembla aplicable a qualsevol redacció catalana. Donar veu a totes les parts no significa concedir la mateixa credibilitat a totes les afirmacions. El contrast continua essent imprescindible; la falsa equidistància, en canvi, pot acabar desinformant.

L’objectivitat no és una simple qüestió de neutralitat

Una de les reflexions més suggeridores és la de Joel Simon, vinculat a la defensa internacional de la llibertat de premsa. Simon qüestiona que l’objectivitat, entesa segons una determinada tradició nord-americana, constitueixi un principi ètic universal. Considera que és una manera d’exercir el periodisme, però no necessàriament l’única compatible amb la independència professional.

Això no equival a defensar el partidisme ni a relativitzar els fets. Significa reconèixer que un periodista pot tenir una perspectiva pròpia i, al mateix temps, treballar amb honestedat, rigor i voluntat de contrast.

A Catalunya, on conviuen mitjans amb línies editorials ben definides, aquesta distinció resulta particularment pertinent. La pluralitat de sensibilitats no hauria de ser incompatible amb l’exigència de veracitat; tampoc no hauria de servir d’excusa per confondre informació i opinió.

Subramaniam Vincent, especialista en ètica periodística de la Universitat de Santa Clara, hi afegeix una altra advertència: no tota controvèrsia mereix ser presentada com un debat entre posicions igualment fonamentades. Abans d’amplificar una polèmica, el periodista hauria de preguntar-se si respon a una discrepància real o si ha estat artificialment provocada.

Penso que aquesta observació és especialment útil en una època en què les xarxes socials poden convertir una afirmació marginal en una aparent controvèrsia pública.

La intel·ligència artificial exigeix explicar què fem

Tom Rosenstiel, autor de The New Ethics of Journalism, defensa una transparència molt més precisa en l’ús de la intel·ligència artificial. No n’hi ha prou d’afirmar que una redacció utilitza eines d’IA; cal explicar per a què les fa servir, amb quines limitacions i quines decisions continuen sota responsabilitat humana.

És una recomanació que comparteixo. La intel·ligència artificial pot ajudar a localitzar documentació, ordenar informació, analitzar dades o preparar materials de treball; però aquestes possibilitats no eliminen l’obligació de verificar els resultats ni traslladen la responsabilitat editorial a una màquina.

John Daniszewski, responsable d’estàndards de l’agència Associated Press, aborda un altre problema: la manipulació d’imatges. La facilitat amb què es poden generar o alterar fotografies obliga a extremar-ne la comprovació de l’origen i l’autenticitat.

La qüestió ja no afecta només les grans agències. Un setmanari comarcal, una emissora municipal o un digital de proximitat també poden rebre fotografies o documents manipulats. I, sovint, disposen de menys recursos per detectar-ho.

Per això, la formació i l’establiment de criteris compartits poden resultar tan importants com la incorporació de noves eines tecnològiques.

La confiança també es construeix escoltant

Potser una de les aportacions que considero més interessants és la de Kelly McBride, de l’Institut Poynter. McBride observa una distància entre allò que els periodistes acostumen a discutir quan parlen d’ètica i allò que preocupa la ciutadania.

Els professionals debatem sobre fonts anònimes, objectivitat, manipulació d’imatges o conflictes d’interessos. Els ciutadans, en canvi, també es pregunten per què determinades realitats no apareixen als mitjans, per què alguns col·lectius gairebé no tenen veu o quin efecte poden tenir certes informacions sobre les seves comunitats.

McBride proposa incorporar més activament el públic a aquestes reflexions. No perquè els lectors hagin de decidir què es publica, sinó perquè una ètica periodística que no escolta les persones a les quals pretén servir corre el risc de quedar tancada dins la mateixa professió.

Aquí hi veig una connexió directa amb la premsa catalana de proximitat. Moltes capçaleres comarcals i locals han mantingut històricament una relació estreta amb els seus lectors, les entitats i la vida associativa del territori. Aquesta vinculació constitueix un actiu que convindria preservar i actualitzar.

Però la proximitat física no garanteix, per si sola, que s’escoltin totes les veus. Potser hauríem de preguntar-nos si els nostres mitjans coneixen prou bé les preocupacions dels joves, dels nous veïns o dels sectors socials menys presents en l’agenda informativa.

La independència també depèn dels diners

Matthew Watkins, director de The Texas Tribune, introdueix un aspecte que considero imprescindible: la relació entre el finançament dels mitjans i la seva independència editorial.

El seu argument és senzill. El periodisme necessita recursos per existir; però qualsevol font de finançament pot generar dependències si no s’estableixen garanties suficients. Watkins defensa diversificar els ingressos, evitar una dependència excessiva d’un sol finançador i informar amb transparència dels suports econòmics rebuts.

Naturalment, el model nord-americà no es pot traslladar mecànicament a Catalunya. Als Estats Units, especialment en determinats projectes periodístics independents, les donacions, les aportacions dels lectors i el finançament filantròpic tenen una presència que no és equivalent a la nostra.

La premsa catalana de proximitat respon a una tradició empresarial i editorial diferent; la publicitat comercial, les subscripcions, les vendes i, en molts casos, els ingressos procedents de les administracions formen part del seu funcionament.

Precisament per això, la reflexió de Watkins ens interpel·la. La independència no consisteix a prescindir necessàriament de la publicitat institucional o dels ajuts públics; consisteix a garantir que aquests ingressos no condicionin les decisions informatives.

En una redacció petita, on els responsables polítics, els anunciants i els periodistes es coneixen personalment, aquesta exigència pot resultar especialment delicada. La confiança i el tracte habitual són avantatges del periodisme de proximitat; però no haurien de convertir-se en dependència ni en autocensura.

Catalunya ja ha començat a respondre

El debat de la Columbia Journalism Review té una coincidència temporal significativa amb una iniciativa del nostre país.

El novembre del 2025, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va aprovar una renovació del Codi Deontològic, nascut el 1992 i actualitzat anteriorment el 2016. La reforma incorpora nous criteris i recomanacions sobre qüestions com la intel·ligència artificial, la manipulació d’imatges, la crisi climàtica, la diversitat i el tractament informatiu del suïcidi.

El Consell de la Informació de Catalunya continua exercint la funció d’autoregulació i de seguiment dels principis deontològics.

Per tant, seria injust presentar el periodisme català com una professió que encara no s’ha plantejat aquests problemes. Ho ha fet, i recentment. La qüestió que em sembla interessant és una altra: fins a quin punt els nous criteris es traslladen a les rutines quotidianes de les redaccions?

Disposar d’un codi actualitzat és un pas important; convertir-lo en una eina habitual de reflexió professional és un repte diferent.

I aquest repte no afecta només els periodistes. També interpel·la els editors, els directors dels mitjans, les facultats de comunicació i les organitzacions representatives del sector.

Una oportunitat per a la premsa de proximitat

M’agradaria insistir en un aspecte que el treball nord-americà permet observar des d’una perspectiva especialment catalana.

La premsa de proximitat no és simplement una versió reduïda dels grans mitjans. Té una relació particular amb el territori, amb les fonts i amb els seus públics; una relació que genera oportunitats informatives, però també dilemes ètics específics.

Com s’informa d’un conflicte municipal quan les persones implicades són conegudes del periodista? Com es protegeix una font confidencial en una població on és relativament fàcil identificar-la? Com es garanteix el pluralisme sense convertir les discrepàncies polítiques en una successió interminable de declaracions? Com es preserva la independència davant d’un anunciant important per a la supervivència de la capçalera?

Aquestes preguntes no són noves. Formen part de la pràctica quotidiana de molts professionals catalans des de fa dècades. El que potser falta és convertir aquesta experiència acumulada en una reflexió compartida i continuada.

Aquí les associacions d’editors, el Col·legi de Periodistes, el Consell de la Informació i les universitats podrien trobar un terreny de col·laboració especialment útil. No necessàriament per redactar nous codis, sinó per estudiar casos reals, compartir experiències i elaborar orientacions pràctiques adaptades a les dimensions i possibilitats de cada mitjà.

Menys receptes i més conversa professional

Una altra aportació de la recerca és la necessitat de revisar com els periodistes es relacionen amb les fonts. Steve Adler adverteix que, davant d’una filtració, no n’hi ha prou de comprovar si la informació és autèntica i rellevant; també cal considerar qui la facilita, per què ho fa i si pretén utilitzar el mitjà per aconseguir un objectiu particular.

Elena Cherney, de The Wall Street Journal, defensa preservar la confidencialitat quan sigui necessària, però evitant que l’anonimat es converteixi en una pràctica rutinària que afebleixi la credibilitat.

Són advertiments plenament traslladables a Catalunya, on les filtracions polítiques, empresarials o institucionals també poden condicionar les agendes informatives.

La lliçó de fons, però, em sembla que va més enllà de cadascun d’aquests problemes. Els tretze testimonis no comparteixen necessàriament totes les respostes; alguns defensen revisar convencions consolidades, mentre que altres reclamen reforçar els principis tradicionals.

I aquesta discrepància és, precisament, una de les virtuts del treball. L’ètica periodística no és un conjunt de receptes que resolgui automàticament qualsevol situació. Requereix criteri, deliberació i capacitat per reconèixer els errors.

Després de llegir Gerstein i Sullivan, em quedo amb una convicció: el periodisme català no necessita descobrir de nou els seus principis fonamentals, però sí mantenir viu el debat sobre com aplicar-los.

Potser la millor lliçó que podem extreure de la Columbia Journalism Review és que l’ètica no s’acaba quan s’aprova un codi deontològic. Comença, cada dia, quan un periodista ha de decidir què explica, què comprova, què deixa fora i davant de qui respon.

I això, tant a Nova York com a Barcelona, Vic, Girona, Les Borges Blanques, Lleida o Reus, continua essent el cor del nostre ofici.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º(Il·lustració: Honest Reporting)