La manera com informen els mitjans -el llenguatge que empren, les fonts que citen i els esdeveniments que cobreixen- té un gran impacte en el debat social sobre les polítiques que es duen a terme. Dit d’una altra manera, els mitjans tenen el poder d’afavorir una determinada opinió pública i de silenciar altres. I, amb aquest punt de partida, la cultura de pau no surt ben parada. De cada deu articles sobre l’escalada armamentista a Europa, vuit tenen un posicionament favorable a les polítiques de militarització.
Aquesta és una de les conclusions de l’informe “Els mitjans davant el projecte de remilitarització d’Europa”, elaborat conjuntament per Mèdia.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans -impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils– i Lafede.cat. L’estudi és un acurat anàlisi del tractament mediàtic de l’escalada armamentista a Europa.
Segons informa una nota de premsa de l’INCOM, l’objectiu d’aquest treball és “detectar possibles biaixos argumentals en favor d’una de les opcions possibles en el debat així com provar si hi ha un posicionament dels mitjans informatius”, segons va explicar el periodista Joan Canela, autor del document. Es van analitzar 63 textos sobre la remilitarització europea: 41 peces informatives i 22 articles d’opinió. La mostra està formada per textos publicats a diversos mitjans amb presència a Catalunya (Ara, Catalana de Mitjans Audiovisuals-CCMA, elDiario.es, El Mundo, El Periódico, El País i La Vanguardia) i, més concretament, les seves edicions digitals entre el 28 de febrer de 2024 – dia del discurs de la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen amb el qual va alertar sobre el perill d’una guerra a gran escala dins el territori de la Unió Europea- i l’11 de juliol de 2024, quan finalitza la cimera anual de l’OTAN a Washington.
La redacció de l’OCC InCom-UAB en fa un resum:
Domini de les fonts oficials governamentals i d’agents a favor de la militarització
El 78% de la mostra tenen un posicionament favorable a les polítiques de militarització i tan sol un 9% són crítiques amb aquest plantejament. Pel que fa al llenguatge, aspecte essencial en la construcció del sentit, el 71% empren un llenguatge que normalitza aquest discurs militarista, mentre que es més neutre en el 29% dels casos. En relació a les fonts de les 41 peces informatives, el 46% citen exclusivament fonts oficials governamentals o altres actors que també tenen discursos o interessos a favor de la militarització. Només el 19% menciona altres fonts més diverses i amb opinions més crítiques amb aquestes polítiques.
Joan Canela comenta que “el problema comença quan es comprova que, dels 41 articles d’informació analitzats, a 31 -un 76% del total- les úniques fonts emprades són governamentals o d’experts partidaris del rearmament i la confrontació, incloent-hi representants d’empreses armamentístiques”. Així mateix, el periodista també apunta la no-existència d’opcions alternatives. Fins i tot, va remarcar que a 31 articles (49%) es pot llegir l’expressió “no hi ha alternativa”, en defensa de les polítiques militaristes.
Recomanacions per un periodisme de pau
L’informe inclou un decàleg de recomanacions per fer un periodisme de pau.
- El focus. Posar el focus i el micròfon en els qui pateixen les guerres i no en els qui les provoquen. Deixar clar que una guerra mai pot ser bona és el primer pas per oposar-se a una guerra.
- Subjecte i objecte. Les víctimes de les guerres no són objectes que simplement pateixen les decisions dels altres, sinó subjectes actius amb veu pròpia i que han de ser escoltats, i hem de donar-los altaveus.
- Explicar la quotidianitat. Més enllà dels titulars espectaculars d’explosions i batalles, també és important explicar com es viu al dia a dia en una guerra.
- Donar veu a qui construeix. Cal escoltar i donar altaveu i context als qui construeixen enfront dels qui destrueixen. És fonamental per a una cultura que ens allunyi del bel·licisme actual, i recordar que sobretot són les dones de les poblacions afectades, que solen ser fonamentals en els processos de justícia transicional i de reparació del teixit social trencat pels conflictes.
- No acceptar els termes del poder. No es pot acceptar el debat en els termes en què el plantegen els governs europeus o la Comissió Europea. S’ha de cobrir el que diuen, però això no vol dir regalar-los els titulars.
- Informació per a la mobilització. No n’hi ha prou amb informar dels mals de les guerres, també cal afavorir la mobilització ciutadana per forçar els governs a abandonar les polítiques guerreres.
- Cultura de la pau. Cal ubicar la cultura de pau allà on n’hi ha: a la societat, al món, en textos; en segon lloc, estudiar-la; en tercer lloc, aturar-se a mirar amb nous ulls el seu propi treball en la cobertura de conflictes i, en quart lloc, intentar pensar en quins són els efectes de la seva cobertura sobre els conflictes de què s’ocupen.
- Canviar els mitjans. Cal convertir el periodisme de pau en una part de la política comunicativa i línia editorial de les grans corporacions de mitjans de comunicació.
- Implicar-se. Els mitjans no han de mirar els debats com si estiguessin fora del ring, hi són i han d’actuar responsablement.
Podeu recuperar la presentació de l’informe “Els mitjans davant el projecte de remilitarització d’Europa” (vídeo) des d’aquest Enllaç.- El Bloc de l’Estanis/Comunicació 360º (Il·lustració: INCOM)