El secret professional no és un privilegi dels periodistes. És una garantia del dret dels ciutadans a rebre informació

Un informe internacional alerta dels buits legals que faciliten la vigilància digital. Els casos europeus i el debat sobre Pegasus obliguen a preguntar-se qui protegeix les fonts periodístiques.

Un periodista pot tenir el telèfon a la butxaca i pensar que les seves converses són privades. Però programes espia com Pegasus, Predator o Graphite poden convertir un dispositiu personal en una font d’informació per a tercers. Segons el sistema i la vulnerabilitat aprofitada, poden permetre l’accés a missatges, arxius, ubicacions i altres dades sense que l’usuari ho adverteixi.

Quan el telèfon intervingut és el d’un periodista, la qüestió no es limita a la intimitat individual. També poden quedar exposades fonts confidencials, investigacions en curs i persones que s’han atrevit a revelar irregularitats. El perjudici potencial s’estén al dret dels ciutadans a ser informats.

La Federació Internacional de Periodistes (FIP) ha publicat el setembre del 2026 Hacked Silence: Journalists and Surveillance – Addressing Legal and Regulatory Challenges, un informe de 159 pàgines elaborat per Paula Ligia Martins. És el segon treball d’una sèrie que examina, primer, les eines de vigilància i, ara, les normes i els controls que haurien de limitar-ne l’ús. La recerca jurídica revisa més de noranta fonts externes i estudia detalladament deu països: Índia, Pakistan, Kenya, Itàlia, Sèrbia, Brasil, Mèxic, El Salvador, Líban i Jordània.

La selecció no és un rànquing mundial. Els autors comparen sistemes polítics i judicials diversos per identificar problemes recurrents: poca transparència dels serveis d’intel·ligència, supervisió insuficient, dificultats per reclamar reparacions i una tecnologia que evoluciona més ràpidament que la regulació. El diagnòstic general és sever: les garanties reconegudes a les lleis no sempre es tradueixen en controls efectius.

Itàlia: tenir normes no és estar protegit

Entre els deu països analitzats, Itàlia destaca per haver regulat expressament l’ús dels captatori informatici, eines d’intrusió en dispositius emprades en investigacions penals. Les reformes del 2017 i el 2019, i la seva concreció posterior, estableixen condicions d’autorització judicial, conservació i tractament del material obtingut. La FIP la presenta com un país pioner dins de la mostra, no com un model perfecte ni com l’únic estat del món amb normes en aquest àmbit.

Aquest matís és decisiu. Les regles aplicables a les investigacions policials no cobreixen necessàriament de la mateixa manera les activitats dels serveis d’intel·ligència. A més, l’existència d’un procediment legal no prova, per si sola, que s’hagin evitat els abusos. Les denúncies italianes del 2025 relacionades amb Graphite mostren que el problema persisteix també en països amb una regulació relativament desenvolupada.

No cal confondre tres nivells diferents: el dret general a la privacitat, les garanties de les intervencions de comunicacions i les normes específiques per instal·lar programari intrusiu. Un estat pot disposar de les dues primeres i deixar buits importants en la tercera. I encara falta una quarta pregunta: què passa quan una persona denuncia que ha estat vigilada il·legalment?

Espanya i les garanties europees

Espanya no forma part dels deu estudis de país de la FIP, però el seu informe esmenta el CatalanGate. La investigació de Citizen Lab del 2022 va identificar 65 persones vinculades al moviment independentista català que havien estat objectiu de Pegasus o Candiru; entre elles també hi havia periodistes. Un cas especialment significatiu és el de la periodista Meritxell (Txell) Bonet, la infecció del telèfon de la qual amb Pegasus va ser documentada mitjançant anàlisi forense i corroborada per Amnistia Internacional. Aquest fet situa directament la protecció de les fonts periodístiques dins el debat sobre CatalanGate. Cal distingir, però, la constatació tècnica de la infecció de l’atribució judicial de l’autoria de l’operació.

La qüestió espanyola mereix atenció pròpia perquè combina l’ús de tecnologies d’intrusió, la protecció del secret de les comunicacions i la dificultat de sotmetre a escrutini públic determinades actuacions justificades en nom de la seguretat nacional. Els casos documentats tècnicament, les denúncies i les responsabilitats establertes judicialment són categories diferents; tractar-les com si fossin equivalents afebliria qualsevol anàlisi.

Una investigació de Sofia Verza i Dimitri Bettoni, publicada el 30 de setembre del 2026 a Frontiers in Communication, ajuda a situar el debat. Els autors comparen Espanya, Itàlia i Grècia, a partir de casos de Pegasus, Graphite i Predator, i de dades sobre pluralisme i llibertat dels mitjans. La seva preocupació no es limita a les víctimes directes: la possibilitat de vigilància encoberta pot dissuadir els periodistes d’investigar qüestions sensibles i les fonts de posar-s’hi en contacte.

La Unió Europea ha aprovat el Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, conegut com a EMFA. L’article 4 protegeix les fonts i les comunicacions confidencials i, com a regla general, prohibeix desplegar programari de vigilància intrusiva contra els professionals i les persones vinculades als mitjans. No és, tanmateix, una prohibició sense excepcions.

Per als programes espia, l’article 4.5 permet excepcions sotmeses a les condicions de l’article 4.4 i vinculades a investigacions de categories determinades de delictes greus. S’exigeixen justificació individual, proporcionalitat i autorització d’una autoritat judicial o independent, amb les particularitats previstes per a situacions urgents. El text és més precís que una invocació genèrica de la seguretat nacional, però la seva eficàcia dependrà de l’aplicació i dels controls reals.

El silenci de les fonts també és una notícia

Potser la conseqüència més difícil de mesurar no és la informació sostreta, sinó la informació que no arribarà mai a publicar-se. Una font que tem ser identificada pot callar; un periodista que no pot garantir la confidencialitat pot perdre testimonis imprescindibles. La FIP adverteix d’aquest efecte dissuasiu, capaç d’afavorir l’autocensura i perjudicar la funció de control del poder que exerceix la premsa.

L’informe reclama més transparència, supervisió independent, vies efectives de reparació i controls sobre el mercat privat de tecnologies de vigilància. És un mercat en què empreses especialitzades comercialitzen capacitats d’intrusió extraordinàries, mentre els mecanismes públics per examinar-ne l’adquisició i l’ús sovint són limitats.

La vigilància digital dels periodistes no és un problema exclusiu dels règims autoritaris. Els exemples europeus obliguen les democràcies a examinar les seves pròpies excepcions, els seus procediments i la responsabilitat dels organismes que actuen en secret. La seguretat pública pot justificar investigacions legítimes; no hauria de convertir-se en una coartada per esquivar les garanties de la llibertat d’informació.

Després de llegir aquests treballs, em sembla que la pregunta més important no és si els governs tenen tecnologia per espiar periodistes. Sabem que existeix. La pregunta és qui autoritza el seu ús, qui vigila els vigilants i com pot defensar-se una persona quan se n’ha fet un ús abusiu. Una democràcia també es mesura pels límits que imposa al seu propi poder.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: IFJ)

_____

Fonts documentals: Informe FIP (2026) · Verza i Bettoni, Frontiers in Communication (2026) · Reglament UE 2024/1083, article 4

La selecció final, el criteri i la responsabilitat del que publico són meus.