Durant dos dies, el 24 i 25 de setembre, Nantes s’ha convertit en una mena de laboratori de la informació de proximitat. La vuitena edició del Festival de l’info locale (FIL), organitzat per Ouest Médialab, ha reunit més de seixanta ponents per parlar de qüestions que coneixem prou bé els qui, d’una manera o altra, fa anys que seguim la premsa local: sostenibilitat econòmica, nous públics, intel·ligència artificial, plataformes, creadors de continguts, cooperació entre editors i, inevitablement, suport públic.

No he estat a Nantes, però he seguit el programa i les informacions publicades abans, durant i després del festival, i me n’he fet ressò en aquest bloc. I la primera impressió és que, malgrat les diferències entre França i Catalunya, bona part de les preguntes que s’han fet allà podríem formular-les aquí sense canviar-hi gairebé res.

De fet, el FIL ha construït aquesta edició al voltant d’una pregunta ben directa: com poden existir els mitjans locals en un món cada vegada més competitiu? Les experiències presentades apunten tres camins que no són incompatibles: innovar, cooperar i tornar als fonaments del periodisme de proximitat.

Ser petits també pot ser un avantatge

La premsa local -o de proximitat- no pot guanyar la partida intentant convertir-se en una versió petita dels grans mitjans. Ha d’explotar precisament allò que els altres difícilment poden oferir: coneixement del territori, proximitat amb els lectors i periodistes que saben què passa al carrer.

El festival n’ha ofert exemples ben diferents. Uns mitjans experimenten amb la intel·ligència artificial; altres recuperen el paper o reforcen la seva presència física en la comunitat; i n’hi ha que opten per compartir recursos. És el cas de The Scottish Beacon, una xarxa que permet que mitjans locals independents d’Escòcia treballin conjuntament en investigacions perquè informacions nascudes al territori puguin adquirir una dimensió més gran.

Cooperar permet compartir tecnologia, coneixement i periodisme sense que cada capçalera perdi necessàriament la seva identitat. I aquesta és una de les lliçons de Nantes que em sembla més fàcil traslladar a Catalunya.

Cooperar més, també a Catalunya

Aquí tenim una llarga tradició associativa. L’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC), la més antiga de les associacions catalanes del sector i de la qual vaig tenir l’honor de ser president, agrupa una part molt significativa de la premsa comarcal i local de pagament, amb un pes especialment important de les capçaleres impreses. Al seu costat hi ha altres organitzacions, com l’AMIC, amb una presència molt destacada en l’àmbit digital i la premsa gratuïta.

No es tracta de comparar-les ni, encara menys, d’enfrontar models. La pregunta que em suggereix Nantes és una altra: fins on poden arribar aquestes estructures associatives a l’hora de compartir eines, coneixement, formació, tecnologia i capacitat negociadora?

La qüestió adquireix encara més importància davant la intel·ligència artificial. Per a un editor local català, negociar individualment amb les grans empreses tecnològiques és gairebé una quimera. Fer-ho col·lectivament és una altra cosa. I aquí les associacions tenen camp per córrer.

El FIL ha dedicat diverses sessions a la IA, però m’interessa especialment que no l’hagi presentada com una vareta màgica. El mitjà ucraïnès Cukr, de Sumi, per exemple, ha integrat eines d’IA en bona part de la seva organització editorial; Gwara Media, de Khàrkiv, les utilitza en la verificació d’informació. Són experiències nascudes, a més, en unes circumstàncies incomparablement més difícils que les nostres.

La lliçó potser és més senzilla: ser petit no impedeix innovar.

Els creadors de continguts truquen a la porta

Una de les aportacions més interessants del festival ha estat l’estudi Médias locaux et créateurs de contenu, elaborat per Ouest Médialab i presentat el 24 de setembre a Nantes. L’organització ha preguntat a responsables de mitjans locals i creadors de continguts sobre com es miren els uns als altres i, sobretot, si ja treballen plegats. L’estudi complet és de consulta gratuïta al web d’Ouest Médialab, sota el títol Médias locaux et créateurs de contenu, i em sembla una lectura especialment recomanable per als editors locals catalans. Es pot consultar íntegrament aquí: Médias locaux et créateurs de contenu — Ouest Médialab.

Hi ha una dada reveladora: segons els resultats presentats al FIL i recollits aquell mateix dia per PHRases, el 60% dels mitjans locals que van respondre l’enquesta afirmen haver iniciat o realitzat col·laboracions amb creadors de continguts. La principal motivació és arribar a públics nous i augmentar audiències, però també introduir més diversitat editorial.

Hi ha un detall que considero especialment significatiu: quan un mitjà busca un creador amb qui treballar valora, sobretot, que estigui implantat al territori i que la seva imatge sigui compatible amb la del mitjà. Després de donar moltes voltes a les noves tecnologies, tornem al punt de partida: la proximitat.

No crec que la lliçó sigui que els periodistes locals hagin de convertir-se en influencers o imitar els tiktokers. Les experiències explicades a Nantes apunten més aviat cap a la complementarietat: els creadors poden aportar llenguatges i maneres diferents d’arribar a determinats públics, mentre que els mitjans aporten criteri periodístic, verificació, estructura professional i coneixement del territori. Col·laborar no significa confondre els papers.

Qui paga la informació local?

Probablement el debat més compromès del festival va arribar amb una pregunta explícita: han de donar suport els poders públics als mitjans locals? No és pas un debat aliè a Catalunya.

El FIL el va relacionar directament amb la fragilitat econòmica dels mitjans de proximitat i el risc d’aparició de deserts informatius: territoris que es van quedant sense periodistes ni mitjans capaços d’explicar quotidianament què passa a la comunitat i de fiscalitzar els poders locals.

Catalunya parteix d’una realitat diferent de la francesa perquè ja disposa d’un sistema consolidat d’ajuts als mitjans. El debat, per tant, no és només si hi ha d’haver suport públic, sinó amb quins criteris es distribueix, què es pretén preservar i com es garanteix que aquest suport no interfereixi en la independència editorial.

A la discussió de Nantes també hi apareix una qüestió que considero especialment interessant: el paper de la publicitat institucional i, més àmpliament, com aconseguir que una part més gran de la inversió publicitària arribi als mitjans periodístics en lloc de quedar absorbida per les grans plataformes.

És una discussió que aquí també hauríem de mantenir permanentment oberta.

Quan desapareix el diari

Potser el cas que millor resumeix una part de l’esperit de Nantes és el guanyador del Premi FIL 2026 al nou mitjà local: Yverdon.express, una iniciativa suïssa nascuda en una ciutat que havia quedat convertida en desert informatiu després de la desaparició del seu diari local.

No hi ha al darrere cap invent tecnològic extraordinari. El lector rep dues newsletters: una el dimarts, centrada en l’actualitat, i una altra el dijous, amb agenda; el projecte es completa amb trobades presencials. Segons les dades presentades al FIL, treballa sobre una zona de 33.000 habitants i arriba ja a unes 7.000 persones. Ara experimenta amb fórmules de membership per desenvolupar ingressos propis.

Em sembla un exemple revelador. Enmig de tanta conversa sobre algoritmes, IA i plataformes, resulta que una de les iniciatives reconegudes a Nantes consisteix essencialment a explicar què passa en una ciutat i fer-ho prou bé perquè els seus habitants ho considerin útil.

De Nantes a Catalunya

No crec que el FIL hagi descobert cap fórmula màgica per salvar la premsa local. Probablement perquè no existeix. Però Nantes deixa unes quantes pistes que val la pena retenir: cooperar més entre mitjans; compartir tecnologia i coneixement; guanyar capacitat negociadora quan a l’altra banda hi ha gegants tecnològics; experimentar amb la IA sense perdre el criteri periodístic; entendre els creadors de continguts abans de considerar-los simplement competidors; buscar noves fórmules d’ingressos, i discutir sense prejudicis quin paper correspon als poders públics.

I, per damunt de tot, tornar a posar el territori al centre. Fa molts anys que defenso que la premsa comarcal i local té sentit perquè explica allò que difícilment explicarà ningú més. Nantes no desmenteix aquesta idea. Al contrari, em sembla que la reforça.

La tecnologia canviarà, els canals també, i probablement encara canviaran molt més els hàbits dels lectors. Però després de seguir aquests dos dies de debat a França em queda una impressió: potser el futur de la premsa local no consisteix tant a preguntar-nos com podem assemblar-nos als grans, sinó a descobrir com podem ser encara més necessaris allà on ells difícilment poden arribar.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: FIL)