Catalunya guanya pes en el mapa europeu dels estudis de comunicació
Els rànquings universitaris tenen una virtut i un perill. La virtut és que permeten observar, amb uns mateixos criteris, institucions de països i sistemes universitaris molt diferents. El perill és convertir-los en una mena de classificació futbolística i deduir que qui ocupa el lloc 25 necessàriament ensenya millor que qui apareix en el 40. No és així. Però, llegits amb una certa prudència, poden oferir fotografies prou interessants.
Una d’aquestes fotografies és la que proporciona el QS World University Rankings by Subject 2026 en l’àmbit de Communication & Media Studies. La classificació, publicada el 25 de març, inclou més de 270 universitats de tot el món. Mirada des d’Europa, deixa algunes dades que mereixen atenció. També des de Catalunya.
Amsterdam, l’excepció europea
La primera sorpresa és que la millor universitat del món en Comunicació i Estudis de Mitjans no és nord-americana ni britànica. És la Universitat d’Amsterdam, que conserva el número 1 mundial per novè any consecutiu.
La dada és encara més significativa perquè Amsterdam és l’única universitat de l’Europa continental situada entre les deu primeres. L’altra representant europea en aquest grup privilegiat és la London School of Economics and Political Science (LSE). La resta del capdamunt de la classificació està ocupat fonamentalment per grans universitats dels Estats Units, Àsia i Austràlia.
Aquesta hegemonia no significa, però, que Europa tingui un paper secundari. Quan ampliem la mirada més enllà dels deu primers llocs, el mapa canvia. La Universitat de Cambridge apareix en el lloc 12 i la Universitat de Viena en el 13. Aquesta última ha guanyat dues posicions respecte del 2025 i manté el seu Departament de Comunicació entre els quinze primers del món.
Després van apareixent universitats britàniques, neerlandeses, alemanyes, belgues, escandinaves, espanyoles i d’altres països europeus. No hi ha, per tant, un únic gran pol europeu de recerca en comunicació, sinó una xarxa força extensa d’universitats amb presència internacional.
Un mapa europeu molt repartit
Aquesta dispersió és probablement una de les característiques interessants del rànquing. El Regne Unit manté una presència especialment important, però no monopolitza les primeres posicions europees. Estats com els Països Baixos, Àustria, Alemanya, Bèlgica o els països nòrdics disposen també d’universitats reconegudes en aquest camp.
Espanya hi apareix amb una posició gens irrellevant. La Universitat Complutense de Madrid ocupa el lloc 45 mundial i és, per tant, la primera universitat de l’Estat en Communication & Media Studies. La mateixa institució assenyala que aquesta posició la situa com la catorzena universitat europea de la disciplina.
A partir del lloc 50, però, cal introduir una precaució. QS deixa d’oferir en molts casos una posició exacta i agrupa les universitats en franges —51–100, 101–150, 151–200…—. Això impedeix construir honestament una classificació europea exacta. Es pot saber quines institucions comparteixen un determinat nivell, però no ordenar-les artificialment dintre d’aquella franja.
És justament aquí on apareix Catalunya.
La UPF entra en el grup de les cent primeres
La Universitat Pompeu Fabra està situada aquest 2026 en la franja 51–100 mundial de Comunicació i Estudis de Mitjans. És la segona universitat de l’Estat en aquesta disciplina, darrere de la Complutense. A mi, però, em sembla més interessant observar la dada des de la perspectiva europea.
La UPF forma part del grup d’universitats europees que, sense arribar al reduït nucli que QS classifica individualment entre les cinquanta primeres del món, ocupen el següent esglaó internacional.
I hi ha un altre element que fa especialment interessant el resultat: l’any 2025 la Pompeu Fabra era a la franja 101–150. En un any ha passat, doncs, al grup 51–100. La mateixa Universitat Pompeu Fabra destaca aquesta progressió i confirma que ara ocupa el segon lloc estatal en la disciplina.
No sabem si és la 52 o la 98, perquè QS no ho especifica. Tampoc seria correcte convertir aquesta franja en una hipotètica posició europea exacta. Però el salt de categoria existeix i és prou clar.
És una dada notable per a una universitat que va començar l’activitat acadèmica el 1990 i que competeix en un panorama europeu on hi ha institucions amb molta més història, dimensió i recursos.
I Catalunya no acaba a la Pompeu Fabra
El mapa català no es limita, però, a la UPF. La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) figura en la franja 101–150 mundial de Communication & Media Studies, mentre que la Universitat de Barcelona (UB) apareix en la franja 151–200.
La presència de la UB era la dada que calia acabar de comprovar. La relació de les universitats espanyoles publicada per la Universitat Complutense de Madrid, a partir dels resultats de QS, situa la Universitat Carlos III de Madrid, la Universitat de Sevilla i la Universitat de Barcelona en aquest tram de la classificació. La mateixa relació col·loca la Universitat de Navarra i la UPF en el grup 51–100, i la UAB i la Universitat de Salamanca en el 101–150.
La lectura que en faig em sembla més interessant que establir qui queda primera, segona o tercera a Catalunya. En el mapa europeu dels estudis de comunicació hi ha una presència catalana que no passa desapercebuda: tres universitats situades entre les dues-centes primeres del món, encara que en franges diferents.
El que no es pot fer és adjudicar-los una posició europea exacta. QS publica una classificació mundial per disciplina, però no una taula europea específica de Communication & Media Studies. A més, l’amplitud de les franges impedeix saber quantes universitats europees ocupen una posició concreta per davant o per darrere de cadascuna de les catalanes.
Aquesta és, al meu parer, la dada més interessant. Catalunya no té una única universitat que sobresurt mentre les altres desapareixen del mapa. Té diverses institucions presents en l’espai internacional de la recerca i els estudis de comunicació, encara que a nivells diferents.
Què diu realment aquest rànquing
Aquí cal posar-hi un fre. Communication & Media Studies no equival a una classificació de les millors facultats de Periodisme. Ni QS pretén establir quina universitat ensenya millor a fer una entrevista, contrastar una informació, descobrir una notícia o tancar una edició.
La metodologia del QS World University Rankings by Subject té en compte cinc indicadors: la reputació acadèmica, la reputació entre els ocupadors, les citacions de les publicacions, l’índex H i la xarxa internacional de recerca. Es tracta, per tant, sobretot de projecció acadèmica i investigadora, encara que també s’hi incorpori la percepció dels ocupadors.
Això és especialment pertinent en l’àmbit de la comunicació. Sota aquesta denominació conviuen el periodisme, la comunicació audiovisual, la publicitat, els estudis sobre els mitjans, la comunicació política, les xarxes socials, la desinformació o, cada vegada més, la intel·ligència artificial aplicada a la comunicació.
El rànquing no mesura l’ofici de periodista. El que permet observar és la capacitat de les universitats per estudiar-lo, investigar-lo i formar professionals en un ecosistema comunicatiu molt més ampli.
Una bona posició que també obliga a preguntar
Mirada així, la fotografia europea deixa Catalunya en una situació interessant. Una universitat catalana, la UPF, ha entrat aquest any en la franja de les cent primeres del món; la UAB figura en el grup següent i la UB completa una presència catalana que permet parlar d’un nucli universitari reconegut en l’àmbit de la comunicació.
No crec que calgui exagerar-ho. Amsterdam continua jugant una altra lliga i altres sistemes universitaris europeus tenen una presència quantitativa i qualitativa molt considerable. Tampoc no crec que tres universitats ben situades demostrin que Catalunya disposa d’un dels millors sistemes d’ensenyament del periodisme d’Europa. El QS no mesura això. Però tampoc em sembla just menystenir la fotografia.
En un moment en què els mitjans europeus intenten trobar respostes a la intel·ligència artificial, la desinformació, la dependència de les plataformes, la fragmentació de les audiències o la fragilitat dels models de negoci, tenir centres universitaris capaços de produir recerca reconeguda internacionalment en comunicació és un actiu.
Des de la premsa local i de proximitat, la pregunta que em faig és una altra: quant d’aquest coneixement arriba realment a les redaccions? Perquè una cosa és tenir universitats ben situades a Europa i una altra aconseguir que la recerca que s’hi produeix dialogui amb els mitjans que cada dia han de resoldre problemes molt menys acadèmics: com retenir els lectors, com pagar una redacció, com incorporar la intel·ligència artificial sense perdre credibilitat, com arribar als joves o com continuar fent periodisme en municipis i comarques on els recursos són limitats.
El QS 2026 no respon aquestes preguntes. Però proporciona una dada prèvia que no és menor: en el mapa europeu de la recerca i els estudis sobre comunicació, Catalunya hi és. I aquest 2026, amb el salt de la Universitat Pompeu Fabra al grup 51–100 mundial, hi guanya pes.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: Université Côte d’Azur)