Un desert informatiu no és necessàriament un lloc on no passa res. És un territori on passen coses però ningú no les explica amb continuïtat i coneixement del terreny. La pèrdua d’informació local no fa soroll: primer es redueix una redacció, després desapareix un corresponsal i, finalment, una comunitat queda a les fosques.

L’informe Uncovering news deserts in Europe: Risks and opportunities for local and community media in the EU, publicat pel Centre for Media Pluralism and Media Freedom de l’European University Institute, és el resultat final del projecte Local Media for Democracy. Amb 224 pàgines de contingut i equips d’investigació als 27 estats de la Unió Europea, l’estudi intenta construir una mirada comuna sobre realitats molt diferents. No presenta una fotografia immutable, i els mateixos autors adverteixen que caldrà actualitzar-la, però ofereix un marc útil per entendre què passa quan la informació local s’afebleix.

Un problema europeu amb moltes formes

L’estudi defineix el desert informatiu com una àrea geogràfica o administrativa, o una comunitat social, on resulta difícil o impossible accedir a informació suficient, fiable i diversa procedent de mitjans locals, regionals i comunitaris independents. Per tant, no compta només si hi ha una capçalera o una emissora. També observa si hi ha periodistes sobre el terreny, si els mitjans són sostenibles, si poden treballar sense pressions polítiques o comercials, si els professionals ho fan en condicions dignes i si la informació arriba a minories i col·lectius poc representats.

La comparació europea no dibuixa un únic mapa. Als espais rurals s’acumulen els problemes de distribució, l’envelliment de la població, la bretxa digital i la retirada de corresponsals. En molts països, les redaccions es concentren a les capitals regionals i cobreixen els municipis més allunyats només de manera ocasional o des de la taula. A l’Europa central i sud-oriental, l’informe detecta amb més intensitat concentració empresarial, control polític i assignació esbiaixada de publicitat institucional o subvencions. Al conjunt de la Unió també pesen la caiguda dels ingressos publicitaris, la dificultat de convertir lectors en subscriptors i la precarietat, sobretot entre autònoms i col·laboradors.

Espanya: molts municipis, poca cobertura

El capítol dedicat a Espanya, redactat per Elena Yeste Piquer, de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, situa una dada al centre del debat: dels 8.131 municipis espanyols, el 77,5% no disposaven de mitjans locals ni de cobertura informativa regular, i un altre 6,4% només tenia la cobertura d’un mitjà. La xifra procedeix de l’estudi de Martín Negreira-Rey, Jorge Vázquez-Herrero i Xosé López-García publicat el 2023. Ara bé, aquests municipis sense cobertura aplegaven el 24,5% de la població. El desert espanyol és, doncs, sobretot territorial: afecta una extensió enorme i milions de persones, encara que les grans concentracions urbanes n’amaguin la dimensió.

L’informe atorga a Espanya un risc baix, del 33%, en la infraestructura dels mitjans locals, però el resultat necessita matisos. Cinc comunitats autònomes superaven el 90% de municipis considerats deserts informatius. Les ciutats solen tenir una oferta diversa; als territoris despoblats, els projectes petits, especialment digitals, sostenen una part del dret a la informació mentre els mitjans tradicionals redueixen presència i corresponsalies. Són projectes valuosos, però fràgils.

El mercat obté un risc mitjà del 48%. L’estudi comptabilitza 2.816 mitjans digitals informatius i considera que el seu creixement ha compensat parcialment els tancaments tradicionals. Però tenir un web actiu no equival necessàriament a disposar d’una redacció capaç de fiscalitzar el poder municipal, seguir els barris i explicar amb continuïtat allò que afecta la vida quotidiana.

La independència també forma part del desert

Espanya registra un risc mitjà del 54% en seguretat i condicions dels periodistes locals i del 50% en independència editorial. L’informe assenyala salaris baixos, jornades llargues i l’augment del treball autònom. Segons l’Informe anual de la professió periodística de 2022, només el 24% dels contractats i el 22% dels autònoms deien no haver rebut pressions quan elaboraven informació. No són dades exclusives de la premsa local, però n’il·lustren la vulnerabilitat.

La influència política també pot arribar a través de la publicitat institucional, les subvencions o les llicències. Els criteris de les ajudes directes solen ser públics i objectivats, però l’informe observa opacitat i sospites de discrecionalitat en la publicitat pública. En mercats petits, una assignació poc transparent pot afeblir les veus crítiques sense donar cap ordre a una redacció.

Catalunya hi apareix, però la fotografia és incompleta

Catalunya té prou presència en el capítol espanyol per no haver de deduir-la només de rebot. S’hi esmenten la regulació audiovisual catalana, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Col·legi de Periodistes i la programació territorial en català. També hi apareixen, com a iniciatives de la societat civil, l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) i l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). La xarxa històrica de capçaleres locals i comarcals fa pensar que Catalunya parteix d’una situació millor que molts territoris de l’Estat, però l’informe no ofereix una mesura específica que permeti afirmar-ho amb rotunditat.

En el cas català, l’informe esmenta l’AMIC i l’APPEC, però no l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC). L’absència crida l’atenció perquè l’ACPC, fundada el 1980, és l’associació degana del sector i agrupa bona part de les capçaleres de premsa comarcal i local en paper de Catalunya. L’estudi no explica aquesta absència i, per tant, no correspon aventurar-ne les causes. Sí que cal deixar-ne constància, perquè pot condicionar, almenys parcialment, la fotografia que l’informe ofereix de l’ecosistema català de premsa de proximitat.

Amb aquesta reserva, la pregunta que ens interessa és fins a quin punt Catalunya encaixa en el mapa de deserts informatius que dibuixa l’estudi europeu. La resposta no es pot reduir a comptar capçaleres. Una comarca pot mantenir diversos mitjans i, alhora, veure com les redaccions perden periodistes, disminueix la informació pròpia, augmenta la dependència de notes de premsa o s’abandonen pobles i barris poc rendibles. El desert pot començar abans que desaparegui el mitjà: comença quan deixa de mirar, preguntar i contrastar allà on viu la seva comunitat.

Mesurar abans que el silenci s’instal·li

Una conclusió útil és la falta de dades locals comparables sobre ingressos, audiències, confiança, cobertura real, ocupació i mitjans comunitaris. Sense aquesta base, les polítiques de suport poden premiar l’existència formal d’un mitjà sense saber quina informació produeix, amb quins recursos i per a quin territori.

Catalunya disposa d’una tradició de premsa de proximitat, però la tradició no és una assegurança. Evitar deserts informatius exigeix detectar on la cobertura s’aprima i sostenir el periodisme propi, plural i útil. Es tracta que cada comunitat tingui algú que expliqui què decideixen els ajuntaments, què canvia als carrers i què preocupa els veïns. Quan aquesta veu desapareix, el territori continua existint; el que perd és la capacitat de veure’s i de ser vist.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: European Federation of Journalists)