En un diari local o comarcal, el periodista que explica un conflicte urbanístic pot trobar-se l’endemà amb els veïns afectats, amb el regidor que ha pres la decisió i amb el lector que creu que falta una dada. Potser no és la situació més còmoda per a qui escriu; per a qui llegeix, però, saber que aquella persona continua allà té un valor. La notícia duu una signatura i algú en pot respondre.

A El Bloc de l’Estanis fa temps que dono voltes a la relació entre proximitat, confiança i intel·ligència artificial. N’he parlat, per exemple, a La IA no ensenya a ser periodista i a Quan informar ja no és suficient. Aquesta vegada voldria avançar una passa: confiem més en una notícia quan sabem qui l’ha feta i podem adreçar-nos-hi?

Conèixer qui informa

Al Regne Unit hi ha una dada que convida a fer-se la pregunta. La News Media Association recull que el 63% dels enquestats està d’acord que, com més familiaritzat està amb un periodista, més confia en allò que diu. La dada no demostra que n’hi hagi prou de posar una foto al costat de la signatura; sí que ens diu que conèixer el periodista compta per a molts lectors.

Potser en una redacció local això sembla tan evident que ni se’n parla. Els lectors saben qui segueix l’ajuntament, qui coneix les escoles o qui fa anys que explica els canvis d’un barri. Aquesta familiaritat pot ajudar a confiar; també exposa el periodista a preguntes i retrets. La proximitat permet comprovar si escolta, si contrasta i si rectifica quan cal.

Per això em resistiria a confondre posar la cara amb adquirir una marca personal. Un periodista molt visible pot equivocar-se igualment; un bon periodista pot fer una feina indispensable sense sortir mai en vídeo. El que m’interessa és la possibilitat d’identificar qui ha buscat la informació i qui n’assumeix la responsabilitat.

El periodista torna a trobar els lectors

Als països nòrdics he trobat un exemple ben concret. En el programa del Local Day de 2025, WAN-IFRA explicava que el diari suec Södra Dalarnes Tidning organitza cafès on els habitants poden trobar-se amb els reporters. No sé si aquestes trobades han fet pujar la confiança: la informació publicada no ho quantifica. Sí que mostren una decisió editorial clara: obrir un espai perquè els lectors parlin directament amb les persones que fan el diari.

A França, el Digital News Report 2026 de l’Institut Reuters assenyala que els diaris locals conserven una confiança força àmplia, tot i la baixa confiança general en les notícies. I Ouest Médialab ofereix una pista sobre com canvia la presència del periodista: la seva formació Incarner l’info en vidéo proposa que siguin periodistes els qui expliquin informació en vídeo amb rigor i una veu reconeixible. No en deduiria que sortir davant la càmera generi confiança per si sol; sí que hi veig l’intent de fer visible qui explica els fets en uns espais on competeix amb tota mena de creadors de continguts.

També a Catalunya es poden trobar formes de relació directa. La Vanguardia explicava el novembre de 2025 que, des del 2021, havia convocat una cinquantena d’actes en què un periodista del diari debatia amb els lectors. Una crònica del maig d’aquest any recollia preguntes i queixes formulades personalment pels subscriptors en una d’aquestes trobades. És un diari d’una dimensió molt diferent de la d’una capçalera comarcal, però la pràctica és traslladable: escoltar el lector cara a cara i explicar-li com s’ha fet una informació.

El que ens diu la Pompeu Fabra

Hi ha un estudi de la Universitat Pompeu Fabra que m’havia passat per alt i que ajuda a situar el debat. A partir d’una enquesta feta l’abril de 2025 a 2.004 persones residents a Espanya, la UPF va observar que el 56% donava molta o força credibilitat a una informació verificada per un periodista, davant del 30% si la verificació s’atribuïa a una intel·ligència artificial. El treball es va donar a conèixer el setembre de 2025 i figura entre els Communication Reports publicats aquell desembre.

Fins on he pogut comprovar, no havia dedicat cap article del bloc a aquest estudi concret, encara que sí que havia tractat sovint la confiança i el valor de la verificació humana. La dada de la UPF és rellevant, però convé llegir-la amb precisió: compara la credibilitat atribuïda a un periodista i a una IA; no mesura si conèixer personalment aquell periodista augmenta la confiança. Aquí encara ens falta una resposta: què passa quan el lector sap qui és aquell periodista?

Espanya ofereix un altre indici, també indirecte. Segons el Digital News Report 2025 de l’Institut Reuters, quan la confiança general en les notícies era del 31%, els diaris locals i regionals eren els més fiables entre els mitjans analitzats, amb un 51%. Això parla de la confiança en les capçaleres, no en cada redactor. Precisament per això voldria saber quina part d’aquesta confiança neix del treball de periodistes que el públic pot reconèixer i amb qui pot parlar.

Una cara exigeix una responsabilitat

La idea inicial em va arribar a través d’un vídeo alemany de drehscheibe. Markus Knall, redactor en cap d’Ippen.Media, hi defensava la necessitat de persones que facin d’«àncores de confiança». És una expressió suggeridora; els exemples britànic, suec, francès i català m’han ajudat a mirar-la més enllà d’aquella entrevista.

La IA hi afegeix urgència, perquè ja pot resumir documents i redactar textos amb una facilitat sorprenent. Però la pregunta no s’acaba en la tecnologia. Si una capçalera vol que el lector confiï en la persona que signa, ha de donar-li temps per sortir, preguntar, comprovar i tornar a parlar amb les fonts. També ha d’acceptar que els lectors puguin fer-li preguntes incòmodes. Mostrar el nom i la fotografia mentre es buida la redacció de recursos seria un gest ben pobre.

A moltes capçaleres locals i comarcals catalanes aquesta relació ja existeix, potser sense haver-la convertit mai en una estratègia. El periodista és conegut perquè fa anys que hi treballa i perquè comparteix amb els lectors una part de la vida del territori. Ara bé, ser conegut no dona automàticament la raó; obliga, si de cas, a ser més curós. Demà haurà de continuar explicant els fets davant de les mateixes persones.

Per això crec que la pregunta del títol mereix quedar oberta. Qui posa la cara a la notícia? Qui l’ha contrastada, qui pot explicar per què s’ha publicada i qui respon quan conté un error. Si els mitjans de proximitat saben cuidar aquesta relació, tindran alguna cosa molt valuosa. Si la donen per descomptada, també la poden perdre.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: Periòdic Delta)