Hi ha preguntes que fa només uns anys podien semblar pròpies d’una novel·la d’espies. Pot un periodista saber si algú està llegint els seus missatges, escoltant les seves converses o seguint els seus moviments? I, sobretot, pot garantir a una font que allò que li explica continuarà sent confidencial?

No és la primera vegada que m’ocupo d’aquesta qüestió a El Bloc de l’Estanis. En la crònica Els mitjans locals, entre la igualtat i la vigilància: dues batalles decisives per al futur del periodisme europeu, ja parlava dels riscos de la vigilància dels Estats i de la protecció de les fonts. Aquell text partia de dues reflexions del Centre for Media Pluralism and Media Freedom, vinculat a l’European University Institute; no del primer informe de la FIP. Ara un nou treball permet aprofundir en el problema des d’una perspectiva mundial.

La Federació Internacional de Periodistes (FIP) acaba de publicar, aquest 5 d’octubre de 2026, l’informe Hacked Silence: Journalists and Surveillance – Addressing legal and regulatory challenges, elaborat per la jurista i especialista en drets digitals Paula Ligia Martins. Són 159 pàgines dedicades a estudiar fins a quin punt les lleis protegeixen els periodistes davant unes tecnologies de vigilància que evolucionen molt més ràpidament que les normes destinades a controlar-les.

És la segona part d’una investigació que la FIP va començar a fer pública l’abril passat. Si el primer estudi, Global Surveillance of Journalists: A Technical Mapping of Tools, Tactics, and Threats, analitzava les tecnologies i els mètodes emprats per vigilar i intimidar periodistes, el nou treball es pregunta què passa quan entren en joc les lleis, els jutges, els serveis d’intel·ligència i els organismes que haurien de controlar-los. La conclusió no convida a la tranquil·litat: segons la FIP, els periodistes estan sent espiats arreu del món a una escala sense precedents i cada intrusió silenciosa en un dispositiu colpeja la democràcia.

Quan vigilar un periodista significa vigilar les seves fonts

L’informe estudia amb detall deu països —Índia, Pakistan, Kenya, Itàlia, Sèrbia, Brasil, Mèxic, El Salvador, Líban i Jordània—, seleccionats perquè permeten observar situacions diferents, des de democràcies que practiquen interceptacions legalment autoritzades fins a règims autoritaris que utilitzen programes espia importats per controlar la dissidència i la premsa. La mirada de la FIP incorpora també les normes i decisions de les Nacions Unides, la Unió Europea, la Unió Africana i l’Organització dels Estats Americans.

El problema no és únicament que algú pugui entrar al telèfon d’un periodista. Un programa espia pot permetre accedir a missatges, arxius i contrasenyes i, en alguns casos, activar a distància la càmera o el micròfon del dispositiu. Darrere del periodista hi ha les persones amb qui parla, els documents que consulta, els contactes que manté i les fonts que li confien informació que sovint no donarien sense garanties de confidencialitat.

Per això la FIP insisteix que la vigilància afecta el conjunt de la societat. Si una font tem ser identificada, pot deixar de parlar; si un periodista pensa que cada trucada, missatge o moviment pot ser controlat, pot abandonar una investigació, renunciar a determinats contactes o acabar autocensurant-se. L’informe recorda, a més, que en determinats contextos la vigilància ha precedit o facilitat amenaces, detencions arbitràries, desaparicions i fins i tot assassinats de periodistes.

I aquí apareix una de les constatacions més preocupants de Hacked Silence. La vigilància digital ha deixat de ser una capacitat excepcional reservada gairebé exclusivament als serveis d’intel·ligència. La FIP parla d’una normalització afavorida per un mercat creixent de programes espia comercials. Les lleis proclamen principis com la legalitat, la necessitat, la proporcionalitat, el control independent o el dret a obtenir reparació; la pràctica continua marcada massa sovint per l’opacitat, les excepcions justificades en nom de la seguretat nacional i controls parlamentaris o judicials insuficients.

Catalunya també apareix a l’informe

Espanya no és un dels deu països que la FIP analitza com a casos d’estudi, i convé deixar-ho clar. Però això no significa que quedi al marge del document. L’informe conté una referència que ens resulta particularment pròxima.

Quan analitza Candiru, empresa israeliana responsable del programa espia conegut com DevilsTongue, la FIP recull les investigacions de Microsoft i Citizen Lab, que van documentar almenys un centenar de víctimes en països entre els quals hi havia Espanya. I immediatament després apareix el cas català.

Hacked Silence recorda expressament el Catalangate i assenyala, basant-se en la investigació publicada el 2022 per Citizen Lab, que 65 persones vinculades al moviment independentista català van ser objectiu de programes espia: 63 amb Pegasus i quatre amb Candiru, amb dues persones afectades per tots dos sistemes. Entre els objectius hi havia càrrecs electes, membres del Parlament Europeu, advocats, activistes i representants de la societat civil.

Cal fer aquí una precisió: la FIP cita Catalangate dins la panoràmica internacional de les tecnologies de vigilància, però no dedica a Espanya un estudi específic sobre el seu marc jurídic ni conclou que els periodistes espanyols siguin objecte d’una vigilància sistemàtica. Una cosa no implica necessàriament l’altra.

Sí que ens obliga a plantejar-nos una pregunta que ens afecta directament: quines garanties té avui un periodista a Espanya o Catalunya davant d’una tecnologia capaç d’entrar silenciosament en el seu telèfon i descobrir què està investigant i qui li està proporcionant la informació?

El secret professional i la protecció de les fonts són una garantia perquè determinades informacions d’interès públic puguin arribar a la societat. Si una persona que coneix un cas de corrupció, un abús de poder o una irregularitat greu no pot confiar en la confidencialitat de la seva relació amb un periodista, probablement moltes històries no arribaran mai a publicar-se.

Europa ja ha començat a aixecar defenses

Aquí és on l’informe de la FIP connecta amb una qüestió que he tractat molt recentment a El Bloc de l’Estanis. Aquest mateix cap de setmana, en la crònica La premsa local també forma part de l’Escut de la Democràcia, parlava de la reclamació dels editors perquè el pluralisme mediàtic i el periodisme independent ocupin un lloc central en la defensa democràtica europea.

L’Escut Europeu de la Democràcia, presentat per la Comissió Europea el novembre de 2025, no és una llei específica contra l’espionatge de periodistes. És una estratègia més àmplia destinada a protegir l’espai informatiu, reforçar les institucions democràtiques i els mitjans lliures i augmentar la resistència de la societat davant la desinformació i les ingerències estrangeres. La llibertat i el pluralisme dels mitjans formen part d’aquesta defensa.

Una altra norma europea resulta encara més directa: el Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, l’European Media Freedom Act, la major part de les disposicions del qual són aplicables des del 8 d’agost de 2025. La Comissió Europea destaca entre les seves garanties la protecció de les fonts i de les comunicacions periodístiques davant l’ús de programes de vigilància intrusius.

L’Escut és una estratègia política; l’EMFA, un reglament vinculant. Convé distingir-los, encara que tots dos relacionin la independència dels mitjans amb la qualitat democràtica. La protecció europea de les fonts representa un avenç, però no podem confondre l’existència d’una norma amb la garantia que mai no hi haurà abusos.

Precisament aquesta és una de les advertències més insistents de la FIP: en molts dels països estudiats existeixen garanties legals sobre el paper, però fallen els mecanismes de control, la transparència o la possibilitat d’exigir responsabilitats quan són vulnerades. El programari espia evoluciona i es comercialitza a una velocitat que les legislacions tenen dificultats per seguir.

Això obliga també els mitjans, grans i petits, a incorporar la seguretat digital a la cultura periodística. Un periodista local pot treballar amb fonts relacionades amb contractació pública, urbanisme, policia, conflictes empresarials o denúncies internes; la necessitat de protegir-les és la mateixa que en una gran investigació internacional. Les associacions professionals (en el cas de Catalunya l’ACPC, per posar un exemple) poden ajudar a fer accessible aquesta protecció a redaccions que difícilment poden assumir soles assessorament especialitzat.

Hacked Silence ens retorna a una idea elemental. Una democràcia no protegeix el periodisme només permetent que la prems publiqui o que els periodistes preguntin. També l’ha de protegir garantint que puguin investigar sense que algú entri impunement en les seves comunicacions.

Fa pocs dies, parlant de l’Escut Europeu de la Democràcia, em preguntava quin lloc hi ha d’ocupar el periodisme independent. L’informe de la FIP hi afegeix una resposta difícil de discutir: de poc servirà construir un escut per protegir la democràcia si, darrere d’aquest escut, no som capaços de protegir també els periodistes i les persones que decideixen confiar en ells.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: FIP)