La intel·ligència artificial pot transcriure una entrevista, revisar un text, suggerir un titular i fins i tot redactar una notícia. Però pot explicar què passa en un poble, entendre les relacions entre els seus habitants o saber per què una decisió municipal és important per a una comunitat? Aquesta és una de les qüestions que planteja una investigació recent sobre l’ús de la IA en el periodisme local espanyol. I les respostes dels professionals consultats conviden a reflexionar sobre el futur de la premsa de proximitat.

L’estudi, titulat Local Journalism and News Deserts in the AI Turn: Practices and Perceptions of Reporters in Spain, ha estat elaborat per Roger Cuartielles, de la Universitat Pompeu Fabra; Uxía Carral, de la Universitat Carlos III de Madrid, i Rubén Rivas-de-Roca, de la Universitat de Santiago de Compostel·la. Publicat el juliol de 2026 a la revista acadèmica Journalism Practice, el treball examina com els periodistes locals utilitzen la intel·ligència artificial, què n’esperen i quins riscos hi veuen.

La investigació té un interès especial perquè no parteix de les grans empreses periodístiques ni dels departaments d’innovació dels mitjans més poderosos, sinó de professionals que treballen en redaccions de proximitat, sovint amb recursos limitats i amb l’obligació d’atendre simultàniament diverses responsabilitats.

Els autors van organitzar tres grups de discussió, el novembre de 2025, amb 17 periodistes de Catalunya, Madrid i Galícia, amb experiències professionals d’entre dos i 38 anys. Entre els mitjans representats hi havia Betevé, Cugat Mèdia, El 9 Nou, Regió7, Ràdio Televisió Cardedeu i Tarragona Ràdio; també capçaleres i emissores madrilenyes i gallegues. És una mostra reduïda, pròpia d’una recerca qualitativa, que no permet generalitzar els resultats al conjunt del sector; però sí que ofereix una aproximació valuosa a les preocupacions dels professionals.

Una tecnologia que entra a les redaccions sense gaire planificació

Una primera constatació resulta significativa: aproximadament la meitat dels participants manifesten que no utilitzen la IA en la seva activitat professional. I entre els que sí que la fan servir, predominen les aplicacions auxiliars, com ara transcriure entrevistes, revisar textos, buscar informació de context, preparar preguntes o suggerir titulars.

També apareixen usos relacionats amb la subtitulació, la neteja d’àudio, la preparació de continguts per a les xarxes socials i l’anàlisi de les audiències. ChatGPT és una de les eines més esmentades, al costat de Copilot, Gemini o Perplexity; en tasques específiques també s’utilitzen programes de transcripció i recursos com Softcatalà.

El més revelador, però, és que aquesta incorporació tecnològica es produeix sovint sense una estratègia definida per part de les empreses. Els periodistes experimenten pel seu compte, aprenen per assaig i error i descobreixen progressivament les possibilitats de les eines. La majoria dels participants reconeixen que no han rebut formació específica. Fins i tot hi ha professionals que expliquen que utilitzaven aplicacions basades en IA sense saber-ho. És una observació interessant perquè posa de manifest que la tecnologia ja forma part d’algunes rutines quotidianes, encara que no sempre se’n tingui plena consciència.

Aquí apareix una primera qüestió que considero especialment rellevant per a la premsa comarcal catalana. Les redaccions petites difícilment poden disposar dels mateixos recursos tecnològics i formatius que els grans grups de comunicació; tanmateix, això no significa que hagin de quedar al marge de la innovació. Potser el que necessiten no són grans projectes d’automatització, sinó eines accessibles, formació adequada i criteris editorials clars sobre allò que es pot delegar a una màquina i allò que ha de continuar sota responsabilitat periodística.

Guanyar temps no sempre significa treballar millor

Els professionals consultats reconeixen que la IA pot resultar útil per alleugerir les tasques més repetitives. Transcriure una entrevista llarga en pocs minuts, per exemple, permet dedicar més temps a preparar una informació, contrastar dades o treballar-ne la redacció.

Un dels participants ho resumeix amb una distinció interessant: la IA no el converteix necessàriament en un periodista millor, però sí que li permet treballar més de pressa. Un altre considera que aquesta rapidesa pot contribuir indirectament a millorar la qualitat, perquè allibera temps per a les tasques que requereixen més dedicació.

Ara bé, la investigació també recull una preocupació que no hauríem de menystenir. La tecnologia pot acabar incrementant les exigències de producció en lloc de reduir-les. Si una redacció aconsegueix fer més feina en menys temps, la temptació empresarial pot ser exigir encara més continguts; i, al meu entendre, això no equival necessàriament a oferir millor periodisme.

Un dels professionals adverteix que incorporar la IA també implica aprendre a utilitzar-la, supervisar-ne els resultats, corregir errors i justificar-ne l’ús. En una redacció petita, on tothom acostuma a fer una mica de tot, aquestes noves obligacions poden convertir-se en una càrrega addicional.

L’estudi també identifica el risc de perdre habilitats professionals per un ús excessiu de les eines automatitzades. Si el periodista deixa de pensar com estructurar una informació, com interpretar unes dades o com construir un relat, pot acabar cedint a la tecnologia una part essencial del seu ofici.

No es tracta, doncs, de rebutjar la IA, sinó de preguntar-nos per a què la volem. Per publicar més notícies? Per reduir costos? O per disposar de més temps per fer periodisme de qualitat? La resposta no és tecnològica; és, sobretot, editorial.

La màquina no surt al carrer

Arribem al que em sembla el nucli més interessant de la investigació. Els periodistes consultats coincideixen àmpliament a considerar que la intel·ligència artificial no disposa del coneixement necessari per substituir la cobertura informativa d’un territori.

Les eines actuals treballen amb grans quantitats d’informació, però aquesta informació no es distribueix de manera homogènia. Les grans ciutats, les institucions conegudes i els esdeveniments més documentats tenen molta més presència que els pobles petits, les associacions locals o els conflictes que gairebé no deixen rastre digital.

Un participant explica que va demanar a ChatGPT una notícia commemorativa sobre un alpinista del seu municipi que havia arribat al cim de l’Everest. El resultat contenia nombrosos errors. Una altra periodista relata que l’eina li va inventar restaurants del seu municipi quan li va preguntar quins establiments estaven oberts.

Són exemples aparentment anecdòtics, però reveladors. Si la IA pot equivocar-se en dades locals relativament senzilles, què pot passar quan ha d’interpretar un conflicte urbanístic, una decisió municipal o una reivindicació veïnal?

Hi ha una intervenció especialment expressiva. Un dels periodistes recorda que la IA no té cames; no pot sortir al carrer, observar què passa, parlar amb la gent, tornar a la redacció i explicar-ho. Aquesta és, probablement, una de les millors definicions de la diferència entre processar informació i fer periodisme de proximitat.

Perquè conèixer un territori no consisteix únicament a acumular dades sobre la seva població, les seves institucions o la seva història. També significa identificar les fonts fiables, entendre les relacions socials, recordar antecedents i saber detectar allò que no apareix en una nota de premsa. És una experiència que molts periodistes de la premsa de proximitat catalana coneixen prou bé. Durant dècades, bona part de les nostres capçaleres han construït la seva identitat precisament sobre aquest coneixement acumulat; una feina que difícilment es pot substituir amb una aplicació informàtica, per sofisticada que sigui.

Els deserts informatius no s’omplen només amb algoritmes

El treball incorpora un altre element de gran interès: els anomenats deserts informatius, territoris on la població té dificultats per accedir a informació local suficient, fiable i independent.

El problema no es limita a la desaparició de capçaleres. També pot produir-se quan un mitjà continua existint, però ha perdut els recursos necessaris per cobrir adequadament la comunitat. És el fenomen que alguns investigadors descriuen com a diaris zombis: publicacions que mantenen la capçalera, però que han vist molt reduïda la seva capacitat periodística.

La intel·ligència artificial podria semblar una solució atractiva per a aquests territoris. Si no hi ha periodistes suficients, per què no automatitzar una part de la informació local?

Els professionals consultats hi veuen un risc considerable. Una màquina pot elaborar continguts a partir de dades disponibles; però no pot garantir, per si mateixa, que aquestes dades reflecteixin les necessitats informatives de la comunitat. Encara menys quan es tracta de municipis petits, amb poca presència digital i amb realitats socials que exigeixen coneixement directe.

Els autors conclouen que substituir la cobertura periodística local per continguts automatitzats podria accentuar la desinformació, uniformitzar els relats i afeblir la identitat dels territoris.

Cal fer, tanmateix, una distinció. Això no significa que la IA no pugui ajudar els mitjans que treballen en zones poc cobertes. Pot facilitar la gestió de dades, la transcripció de declaracions, la consulta de documents o la preparació de determinades informacions. El que qüestiona l’estudi és que aquestes eines puguin substituir la presència continuada de professionals sobre el terreny.

És una diferència essencial: una cosa és ajudar un periodista a cobrir millor un municipi; una altra, pretendre que la tecnologia resolgui l’absència de periodistes.

La confiança, un patrimoni que cal preservar

La investigació també posa l’accent en la relació de confiança entre els mitjans locals i els seus públics. Els participants consideren que la proximitat no és únicament una qüestió geogràfica, sinó també de reconeixement mutu i responsabilitat personal.

El periodista local informa sobre persones i institucions amb les quals conviu; sovint coneix directament els protagonistes de les notícies i pot trobar-se els lectors al carrer; aquesta relació comporta exigències particulars de rigor, sensibilitat i responsabilitat. Els professionals temen que una utilització inadequada de la IA pugui deteriorar aquest vincle, especialment si els continguts esdevenen impersonals, uniformes o allunyats de la realitat del territori.

També alerten dels errors en noms propis, de la invenció de fonts i dades i de les alteracions que poden introduir les eines quan reformulen declaracions; per això insisteixen en la necessitat de supervisió humana. Hi ha, però, una paradoxa esperançadora. Alguns participants consideren que la proliferació de continguts artificials i informacions falses pot reforçar el valor dels mitjans de proximitat. En un entorn informatiu en què cada vegada resulta més difícil distingir allò que és cert d’allò que no ho és, disposar d’un periodista que coneix el territori i que respon públicament de la seva feina pot convertir-se en un actiu encara més important.

Aquesta reflexió em sembla especialment pertinent per a Catalunya, on la premsa local i comarcal, l’anomenada «premsa de casa», té una tradició històrica i una implantació territorial que constitueixen un patrimoni informatiu de primer ordre.

Una oportunitat per a la premsa comarcal catalana

La lectura de l’estudi convida a pensar en el paper que poden tenir les associacions d’editors i les organitzacions professionals en aquesta transformació. En el cas català, les associacions del sector han d’impulsar espais de formació i intercanvi d’experiències sobre la incorporació responsable de la IA. No es tracta necessàriament de desenvolupar eines pròpies, sinó de facilitar que els mitjans disposin de coneixements, criteris compartits i recursos adaptats a les seves necessitats.

La qüestió de la llengua tampoc no és menor. L’estudi recull l’ús de recursos com Softcatalà i les reserves d’alguns professionals davant la dependència de grans empreses tecnològiques allunyades de les realitats locals. Per als mitjans que treballen en català, la qualitat lingüística i el coneixement del context cultural són aspectes que mereixen una atenció específica.

També convé recordar que la innovació no hauria de convertir-se en una nova font de desigualtat entre empreses periodístiques. Si només els grans grups disposen de formació, eines i protocols, la distància tecnològica respecte dels mitjans petits pot acabar ampliant-se.

La recerca de Cuartielles, Carral i Rivas-de-Roca no ofereix una recepta tancada. Tampoc no pretén establir diferències sistemàtiques entre Catalunya, Madrid i Galícia, malgrat la diversitat dels tres ecosistemes estudiats. El seu valor és posar sobre la taula les experiències i els dubtes d’uns professionals que acostumen a tenir poca presència en els grans debats sobre innovació periodística.

I aquí hi ha, al meu entendre, la lliçó principal. La intel·ligència artificial pot ajudar les redaccions locals a treballar amb més eficiència; però el futur de la premsa de proximitat no es decidirà únicament per la quantitat de tecnologia que incorpori. Es decidirà també per la seva capacitat de continuar fent allò que justifica la seva existència: explicar la vida de les comunitats, fiscalitzar els poders locals, donar veu als ciutadans i mantenir una relació de confiança amb els lectors.

La IA pot ajudar a escriure una notícia sobre un poble. Però conèixer aquell poble, entendre els seus silencis i saber per què una notícia importa als seus habitants continua sent, essencialment, feina de periodista.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º (Il·lustració: Francisco Seoane Pérez a Linkedin)