Els nord-americans tenen una capacitat extraordinària per posar nom a les coses, convertir-les en una proposta organitzativa i presentar-les com una innovació. Aquesta vegada, la Local Media Association (LMA) ens sorprèn amb una figura que anomena community connector, és a dir, connector comunitari. La proposta és que les redaccions dels mitjans locals incorporin un professional que, a més de fer periodisme, dediqui una part substancial de la seva jornada a mantenir una relació directa i continuada amb la comunitat a la qual s’adreça el mitjà.

La idea m’ha interessat especialment perquè, mentre llegia l’article, no podia evitar pensar en la història de la premsa comarcal catalana. Quants directors, editors i redactors de les nostres capçaleres han exercit aquesta funció durant dècades sense saber que algun dia algú la batejaria amb un nom anglès?

L’article que ha despertat la meva curiositat és The community connector: Why local newsrooms need this role now, publicat aquest octubre per David Stuckey a la LMA. No és una investigació acadèmica ni presenta els resultats d’un experiment. És una proposta professional, amb una organització de la feina força detallada, que vol donar resposta a un problema que preocupa especialment els mitjans nord-americans: la pèrdua de confiança i de vinculació entre les redaccions i els ciutadans.

Stuckey parteix d’una convicció: els mitjans no recuperaran la confiança dels lectors únicament publicant més informació. Necessiten persones conegudes, presents al territori i disposades a escoltar, fins i tot quan no busquen cap notícia. Segons el seu plantejament, una capçalera o una signatura periodística ja no són suficients per garantir la confiança; aquesta s’ha de construir mitjançant relacions personals.

Una professió que ja havíem exercit

Aquí és on voldria introduir una consideració que em sembla fonamental. A Catalunya, una bona part de la premsa comarcal i local ha crescut precisament sobre aquesta manera d’entendre el periodisme.

Durant molts anys, el director d’un setmanari o d’un diari comarcal no era únicament la persona que decidia els continguts de la publicació. Sovint era també algú que coneixia els presidents de les entitats, els responsables de les associacions veïnals, els comerciants, els mestres, els representants culturals i bona part dels protagonistes de la vida municipal. Assistia a actes, participava en converses, rebia confidències i escoltava preocupacions que difícilment haurien arribat a una redacció allunyada del territori.

El mateix passava amb molts redactors. La seva feina no començava necessàriament quan algú els encarregava una notícia, ni acabava quan aquesta apareixia publicada. La relació amb les fonts, els lectors i els veïns formava part de la vida quotidiana.

No voldria idealitzar aquella època. La proximitat també podia comportar dependències, pressions i una excessiva familiaritat amb determinats poders locals. Però seria injust ignorar que aquesta vinculació humana ha estat una de les grans fortaleses del nostre periodisme comarcal.

Per això em sembla interessant la proposta nord-americana. No tant perquè descobreixi una funció desconeguda, sinó perquè la identifica, la defineix i la converteix en una responsabilitat professional que l’empresa ha de reconèixer.

Hi ha una diferència important entre confiar que un periodista mantingui bones relacions amb el seu entorn i reservar-li temps de treball perquè pugui fer-ho. La primera situació depèn sovint de la vocació i de l’esforç personal; la segona implica una decisió empresarial.

Un dia a la setmana per sortir al carrer

Stuckey proposa una distribució setmanal de les tasques que resulta reveladora. El dilluns es dedica a produir continguts multimèdia; el dimarts, a preparar i redactar la informació principal; el dimecres, a publicar-la i distribuir-la personalment mitjançant butlletins, xarxes socials i contactes directes; el dijous queda reservat a visitar persones, comerços i entitats; i el divendres serveix per planificar, fer seguiment dels contactes i preparar noves iniciatives.

El dijous és, probablement, el dia més significatiu. El connector comunitari surt al carrer sense que necessàriament tingui cap notícia per escriure. Visita persones i organitzacions per mantenir una conversa, conèixer les seves inquietuds i establir relacions duradores.

La publicació d’una notícia tampoc no representa el final de la feina. El professional participa en la seva distribució, respon als lectors, en segueix la repercussió i procura mantenir viu el contacte amb les persones interessades.

Aquesta concepció s’allunya de la dinàmica que s’ha imposat en moltes redaccions, on la pressió per publicar contínuament deixa poc marge per a les relacions personals.

Stuckey arriba a defensar una decisió que pot sorprendre alguns editors: el connector comunitari ha de produir menys notícies que un redactor convencional. No es tracta d’una concessió, sinó d’una característica del model. Una part del seu rendiment s’ha de valorar per la capacitat de crear vincles i fidelitzar públics, no únicament pel nombre d’informacions publicades.

La proposta no apareix del no-res. L’American Press Institute ja examinava el juny del 2024 les competències necessàries perquè els periodistes poguessin actuar com a facilitadors de converses i de relacions comunitàries. Stuckey fa un pas més: transforma aquestes reflexions en una proposta concreta d’organització del treball.

Catalunya no és els Estats Units

Qualsevol intent de traslladar aquesta figura a les nostres empreses periodístiques, petites o grans, hauria de començar reconeixent les diferències entre els dos sistemes.

Als Estats Units, el periodisme local travessa una crisi especialment profunda. L’informe The State of Local News 2026, de la Medill Local News Initiative de la Universitat Northwestern, documenta el tancament o la fusió de 170 diaris durant el darrer any. L’estudi identifica 238 comtats sense cap mitjà professional d’informació local establert al territori i calcula que prop de 47 milions de nord-americans viuen en zones amb un accés limitat o inexistent a notícies locals.

En aquest context, recuperar la relació personal amb les comunitats pot ser una qüestió de supervivència. Però també hi ha diferències econòmiques: als Estats Units, especialment entre els nous mitjans locals independents, les membresies, les donacions i el finançament filantròpic tenen un paper rellevant. La premsa comarcal i local catalana respon a una tradició diferent, amb empreses i projectes que combinen subscripcions, venda d’exemplars, publicitat i ajuts públics, amb pesos molt diversos.

No podem donar per fet que una fórmula concebuda per a una redacció nord-americana sigui aplicable, sense modificacions, a un setmanari català amb una plantilla reduïda. Tanmateix, però, hi ha un element que juga a favor nostre: la vinculació territorial ja forma part de la identitat de moltes publicacions catalanes. No es tractaria tant de crear una relació desconeguda com de reforçar-la, actualitzar-la i adaptar-la a les noves formes de consum informatiu.

I això em porta a una pregunta que considero especialment pertinent: hem conservat aquella proximitat personal que durant tant de temps va caracteritzar la premsa comarcal, o l’hem anat perdent a mesura que les redaccions es digitalitzaven?

No tinc dades suficients per donar-hi una resposta general. Segurament trobaríem situacions molt diferents segons la dimensió de l’empresa, el municipi i la trajectòria de cada capçalera. Però em sembla una qüestió que mereix ser estudiada.

Una oportunitat, però també un cost

La proposta de Stuckey té el mèrit de no exigir necessàriament una nova contractació. Recomana començar amb un professional de la plantilla, adaptar-ne les responsabilitats i provar el sistema durant sis mesos.

Ara bé, la reconversió no és gratuïta. Si un redactor dedica una jornada setmanal a mantenir contactes comunitaris i assumeix més responsabilitats en la distribució i el seguiment dels continguts, haurà de reduir altres tasques. L’empresa haurà d’acceptar aquesta disminució de la producció immediata.

Això pot resultar complicat per a moltes capçaleres catalanes. Però també obliga a formular una pregunta incòmoda: estem mesurant correctament la feina dels nostres periodistes? El nombre de notícies publicades, les visites a la pàgina web o els seguidors a les xarxes socials són indicadors útils. Però no expliquen tota la relació entre un mitjà i la seva comunitat.

La confiança, la capacitat d’escolta, la diversitat de fonts i el reconeixement personal també tenen valor, encara que sigui més difícil convertir-los en una estadística.

Aquí podria obrir-se un espai de treball interessant per a les associacions del sector, com l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) i l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) i fins i tot l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català). No parlo d’implantar una nova categoria professional a totes les redaccions; potser seria més assenyat impulsar una experiència pilot amb algunes capçaleres de característiques diferents, reservar temps per a aquesta funció i avaluar-ne els resultats al cap de sis mesos.

Seria útil saber si augmenten els contactes amb col·lectius poc representats, si apareixen noves fonts informatives, si millora la participació dels lectors i si aquesta relació acaba afavorint les subscripcions o la fidelització. Sense dades, qualsevol afirmació sobre la rendibilitat del model seria precipitada.

També caldria preservar una frontera essencial: el connector comunitari ha de continuar sent periodista. La seva missió no és convertir-se en un relacions públiques del municipi ni en un intermediari comercial. Conèixer els protagonistes de la vida local no significa renunciar a investigar-los o qüestionar-los quan sigui necessari. La proximitat és una virtut periodística mentre no es converteixi en subordinació.

Potser havíem oblidat una part de l’ofici

Hi ha una observació final que voldria fer. Durant dècades, els editors i professionals de la premsa de proximitat catalana van entendre que conèixer el territori era molt més que disposar d’una bona agenda de telèfons. Significava formar part de la vida quotidiana d’una comunitat, entendre’n els conflictes, reconèixer-ne els protagonistes i saber interpretar allò que passava més enllà dels comunicats oficials.

La digitalització ha aportat eines extraordinàries al periodisme. Ha facilitat la distribució de continguts, la comunicació immediata amb els lectors i l’accés a noves fonts. Però també ha introduït exigències de producció i de presència constant a les pantalles que poden reduir el temps disponible per sortir al carrer.

No afirmo que això hagi passat de la mateixa manera a totes les redaccions. Seria injust amb molts professionals que continuen mantenint una relació estreta amb els seus municipis. Però la proposta de la Local Media Association ens convida a revisar si estem concedint a aquesta feina el temps i la importància que mereix.

Potser el més interessant del connector comunitari no és la figura en si mateixa, sinó la decisió empresarial que hi ha al darrere: reconèixer que escoltar, conversar i mantenir relacions amb els ciutadans també és treball periodístic.

Els nord-americans han posat nom i horari a una activitat que molts dels nostres editors, directors i redactors havien exercit gairebé de manera natural. Ara ens proposen convertir-la en una funció explícita, organitzada i avaluable.

No sé si necessitem importar el nom de community connector. Potser n’hi hauria prou de recuperar una part de l’ofici que coneixem prou bé i donar-li les condicions necessàries per continuar existint. Perquè, al capdavall, la proximitat d’un mitjà no es mesura només pels quilòmetres que separen la redacció dels seus lectors; també es mesura per la distància humana que hi ha entre uns i altres. I aquesta distància, a diferència de la geogràfica, es pot escurçar.

Estanis Alcover i Martí / El Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º (Il·lustració: Local Media Association)