La intel·ligència artificial avança tan de pressa que un treball publicat fa un any pot semblar antic abans d’hora. Però no sempre és així. Hi ha investigacions que conserven l’interès perquè, més que anunciar l’última novetat tecnològica, ajuden a entendre què està canviant i quines preguntes continuen sense resposta. És el cas d’Inteligencia artificial y medios. Mapping de proyectos, un informe de recerca publicat el 2025 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en el marc de la Càtedra RTVE-UAB per a la Innovació dels Informatius en la Societat Digital.

L’he llegit ara, amb una certa perspectiva temporal, i penso que mereix atenció. Les seves 131 pàgines reuneixen 22 experiències d’aplicació de la intel·ligència artificial en mitjans i projectes vinculats al periodisme d’Europa, els Estats Units, l’Amèrica Llatina i l’Àsia. És una panoràmica prou variada per descobrir possibilitats que ja han passat del laboratori a la pràctica; també per comprovar que sota les sigles IA s’apleguen activitats molt diferents.

El treball té autoria col·lectiva. Santiago Tejedor n’assumeix la direcció i l’edició científica, i comparteix l’elaboració dels continguts amb Natalí Guerrero, María José Recoder, Stephanie Vick i Beatriz Villarejo. L’equip assessor està integrat per Pedro Cánovas, Esteve Crespo, Esteban Mayoral, Cristina Pulido i Montserrat Rigall; el disseny i la maquetació corresponen a Lavinia Jaraba. Aquesta precisió no és menor: no ens trobem davant d’una recopilació de capítols signats individualment, sinó d’un informe elaborat per un equip de recerca sota una direcció comuna.

De la verificació a les hemeroteques que responen

Una de les virtuts del treball és mostrar que la intel·ligència artificial no es limita a escriure notícies automàticament. En alguns dels casos més interessants, la tecnologia ajuda a trobar informació, ordenar grans quantitats de documents o facilitar feines que abans consumien moltes hores.

El Financial Times, per exemple, hi apareix amb Ask FT, un assistent que permet formular preguntes a partir dels continguts publicats pel mateix diari. The Washington Post ofereix una experiència semblant amb Climate Answers, orientada a respondre consultes sobre informació climàtica a partir del seu arxiu. Són dues maneres d’aprofitar un patrimoni que els mitjans han acumulat durant anys: la informació pròpia, contrastada i organitzada.

El cas de The New York Times és especialment revelador. L’informe explica com els seus periodistes van utilitzar eines d’IA per transcriure 400 hores de vídeo i identificar temes, protagonistes i patrons en una investigació sobre les xarxes que alimentaven les acusacions de frau electoral als Estats Units. La tecnologia va ajudar a localitzar materials rellevants; els periodistes van revisar després els fragments i en van determinar la importància.

Aquesta distinció em sembla fonamental. La IA pot reduir el temps dedicat a determinades operacions, però no substitueix automàticament la comprovació, la interpretació ni la responsabilitat editorial. En aquest exemple, la investigació continuava essent periodística perquè el criteri sobre què era notícia i què es podia publicar corresponia als professionals.

També hi trobem IVERES, una iniciativa de verificació impulsada per RTVE i la UAB, amb la col·laboració d’altres universitats. El projecte desenvolupa eines per detectar continguts manipulats, suplantacions de veu i altres formes de desinformació. Convé precisar que IVERES no és un mitjà de comunicació, sinó un projecte tecnològic al servei de la verificació informativa.

Quan la màquina posa veu i cara a les notícies

La segona gran part de l’informe està dedicada als avatars i als presentadors generats amb intel·ligència artificial. Aquí el debat és diferent. Ja no es tracta únicament d’ajudar el periodista a treballar, sinó de decidir qui —o què— presenta la informació davant del públic.

Les experiències seleccionades van des de Radio 3 fins a Aaj Tak, de l’Índia, passant pel mexicà Grupo Fórmula, la colombiana Noticias Caracol o l’emissora polonesa OFF Radio Kraków. Alguns projectes experimenten amb personatges virtuals; d’altres automatitzen la producció de veu o busquen nous formats per arribar a audiències diferents.

La iniciativa polonesa és una de les que plantegen més interrogants. L’informe recull la controvèrsia provocada per la incorporació de presentadors artificials a una emissora pública, amb crítiques sobre les conseqüències laborals i ètiques de substituir veus humanes per avatars. És un exemple útil perquè recorda que una innovació tecnològica també pot generar conflictes.

No totes les aplicacions tenen el mateix valor periodístic. Una eina que facilita l’accés a documents o ajuda a detectar una manipulació resol una necessitat professional identificable. Un avatar que presenta notícies pot oferir noves possibilitats de producció; però la seva utilitat informativa s’hauria de valorar amb altres preguntes: millora el servei? Aporta confiança? És transparent davant l’audiència? Què passa amb la feina dels professionals?

La fascinació per allò que la tecnologia és capaç de fer no hauria de substituir la discussió sobre allò que realment convé fer.

Vint-i-dos casos no són tot el periodisme

Arribats aquí, crec necessari introduir una precaució metodològica. Els investigadors expliquen que han dut a terme una revisió bibliogràfica, una cerca documental i una anàlisi qualitativa de casos. Per seleccionar-los, han prioritzat mitjans d’abast global, iniciatives amb avatars i aplicacions innovadores que van més enllà de la simple generació de textos, imatges o vídeos.

És una opció legítima i útil per identificar tendències; però no equival a una mostra representativa del conjunt dels mitjans de comunicació. Les 22 experiències demostren que hi ha empreses i projectes que incorporen la IA a activitats molt diverses. No demostren, per si soles, que aquesta transformació sigui generalitzada ni que totes les iniciatives hagin resultat satisfactòries.

Per arribar a aquesta segona conclusió caldria disposar de dades comparables sobre costos, estalvi de temps, qualitat dels continguts, errors, acceptació de les audiències o resultats econòmics. L’informe descriu projectes i n’examina les possibilitats; no constitueix, però, una avaluació sistemàtica del rendiment de cadascun.

De fet, les mateixes conclusions reconeixen la necessitat de continuar observant l’evolució d’aquestes innovacions i la recepció que tenen entre els usuaris. És una cautela que comparteixo. Una cosa és documentar com la IA contribueix a redefinir determinades tasques periodístiques; una altra, afirmar que ja ha redefinit completament el panorama mediàtic.

Llegit el 2026, aquest matís encara és més necessari. Alguns projectes poden haver evolucionat, canviat d’orientació o deixat enrere les eines descrites el 2025. Crec que la publicació s’ha de valorar com una fotografia documentada d’un moment concret, no com un inventari permanentment actualitzat.

I els mitjans catalans?

Hi ha una altra qüestió que m’ha cridat l’atenció. Entre les 22 experiències seleccionades no figura cap mitjà de comunicació amb seu a Catalunya, malgrat que la investigació neix a la UAB, en col·laboració amb RTVE. IVERES té una vinculació directa amb la universitat catalana, però, com he assenyalat, no és un mitjà. Els altres casos espanyols són Henneo, amb seu a Saragossa, i Radio 3, de RTVE, amb seu a Madrid.

La mirada internacional és una virtut del treball. Permet conèixer iniciatives que difícilment trobaríem reunides en una sola publicació; però això no impedeix preguntar-se si hauria estat enriquidor incorporar alguna experiència catalana.

No és que no n’hi hagués de documentades abans de la publicació. El maig del 2024, 3Cat havia presentat eines experimentals per resumir continguts audiovisuals mitjançant IA; l’octubre del mateix any, La Vanguardia anunciava Flash, un servei de resums informatius per a dispositius mòbils. Són dues iniciatives que haurien pogut aportar una perspectiva propera a la panoràmica internacional i que en el seu moment vaig recollir a El Bloc de l’Estanis.

Ara bé, desconeixem si van ser considerades durant el procés de selecció. Tampoc no podem assegurar que complissin tots els criteris aplicats pels investigadors. No es tracta de reclamar una quota territorial, sinó de plantejar si una mirada complementària a l’entorn periodístic de la UAB hauria facilitat la transferència dels resultats al sector professional català.

Aquesta observació té, a més, una derivada interessant. Les conclusions de l’informe es pregunten expressament com pot ajudar la IA al periodisme de proximitat, quines competències necessiten els seus professionals i fins a quin punt els directius coneixen les possibilitats d’aquestes eines. És una línia de treball que els mateixos investigadors deixen oberta; una línia que mereixeria continuïtat i que podria resultar especialment útil per a les empreses periodístiques catalanes.

La qüestió no és només tecnològica

El tram final del document insisteix en la formació dels periodistes, la revisió dels plans d’estudis universitaris i la necessitat de mantenir el pensament crític i el debat ètic. També defensa el diàleg entre la universitat i les empreses de comunicació. Em sembla una de les aportacions més valuoses de l’informe, perquè situa la IA en el terreny on finalment s’ha de decidir la seva utilitat: el de les persones, les organitzacions i la funció social del periodisme.

Després de llegir aquestes 131 pàgines, no em quedo amb la impressió que les màquines estiguin a punt de fer tota la feina dels periodistes. Em quedo amb una constatació més concreta: ja hi ha eines capaces d’ajudar a verificar, documentar, classificar, transcriure i recuperar informació; també hi ha experiments que qüestionen com es produeixen i es presenten les notícies.

El repte és saber distingir les aplicacions que milloren el periodisme de les que simplement exhibeixen una novetat tecnològica.

Per això considero útil recuperar ara aquesta investigació del 2025. No perquè les seves 22 experiències ofereixin una resposta definitiva, sinó perquè proporcionen exemples, obren preguntes i conviden a continuar investigant. I perquè recorden una cosa que no hauríem de perdre de vista: la intel·ligència artificial pot transformar moltes feines de les redaccions; determinar si aquesta transformació millora la informació continua essent una responsabilitat humana.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / El Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º (Il·lustració: OI²)

Nota: Aquesta crònica s’ha elaborat amb el suport de ChatGPT en la recerca, el contrast d’informació i la redacció.