El periodisme local nord-americà està fent una cosa que em sembla especialment interessant: en lloc de limitar-se a discutir si la intel·ligència artificial és una oportunitat o una amenaça, ha començat a posar-la a prova, amb recursos, professionals especialitzats i projectes concrets. I, sobretot, està compartint allò que aprèn. El Lenfest Institute for Journalism, una institució de Filadèlfia dedicada a enfortir el periodisme local, acaba de publicar una guia que mereix l’atenció dels editors catalans. No és un receptari de miracles tecnològics; és el resultat de dos anys d’experiències, amb encerts, errors i recomanacions que poden ajudar a prendre decisions.

El document, AI in local news: A practical list of dos and don’ts, publicat el 19 d’octubre de 2026 i signat per Sonali Verma, recull les lliçons dels participants en el programa Lenfest AI Collaborative and Fellowship. La seva principal aportació és que situa la intel·ligència artificial al lloc que li correspon: al servei del periodisme, de les necessitats de les redaccions i de la sostenibilitat de les empreses informatives. No a l’inrevés.

La iniciativa té, a més, una dimensió que no podem passar per alt. Va néixer el 2024 amb el suport d’OpenAI i Microsoft, que van facilitar finançament i recursos tecnològics a onze organitzacions periodístiques nord-americanes. El setembre d’enguany, el Lenfest Institute ha anunciat una nova fase, amb un compromís addicional d’OpenAI de cinc milions de dòlars i fins a cinc milions més en crèdits tecnològics i suport d’enginyeria. És una inversió considerable que posa damunt la taula una pregunta: per què les associacions d’editors europees, i particularment les catalanes, no haurien d’explorar fórmules de col·laboració semblants?

Primer el periodisme, després la tecnologia

La guia del Lenfest Institute conté una advertència que comparteixo plenament: no s’ha d’introduir intel·ligència artificial en una redacció simplement per poder dir que s’utilitza. Un dels participants ho qualifica d’innovació performativa, és a dir, aparentar que s’innova sense resoldre cap problema real.

Els responsables dels projectes recomanen començar identificant les necessitats de cada mitjà. Quines feines repetitives consumeixen massa temps? Quines tasques podrien simplificar-se? Com es poden aprofitar millor els arxius periodístics? Hi ha processos comercials o administratius que es podrien millorar? Només després de respondre aquestes preguntes té sentit buscar les eines adequades.

El document insisteix que la IA s’ha d’entendre com una capacitat de l’organització, no com una simple col·lecció d’aplicacions informàtiques. Per això recomana implicar-hi els directius, formar els professionals, establir criteris compartits i afavorir l’experimentació. També aconsella començar amb projectes petits, avaluar-ne els resultats i compartir les experiències entre redaccions.

Hi ha una recomanació especialment significativa: «Keep a human in the lead, not just in the loop«. La persona ha de continuar dirigint el procés, no limitar-se a intervenir-hi de tant en tant. És una distinció important. El periodista no pot quedar reduït a validar allò que decideix una màquina; ha de conservar la iniciativa, el criteri i la responsabilitat editorial.

La guia també desaconsella confiar cegament en els proveïdors tecnològics, adquirir eines sense una estratègia prèvia o esperar resultats econòmics immediats. I recorda que no totes les aplicacions comporten els mateixos riscos: una eina interna de transcripció no exigeix els mateixos controls que un sistema que genera continguts destinats directament als lectors.

Aquest conjunt de recomanacions em sembla especialment útil per a les empreses periodístiques petites. No perquè tinguin menys capacitat professional, sinó perquè acostumen a disposar de menys recursos per experimentar, equivocar-se i tornar a començar.

Una experiència que va més enllà dels consells

El programa del Lenfest Institute no s’ha limitat a organitzar seminaris. La seva característica més interessant és que ha incorporat professionals especialitzats en intel·ligència artificial a les organitzacions participants durant dos anys, amb l’encàrrec de treballar al costat de periodistes, directius i responsables de negoci.

La fórmula té sentit: en lloc d’encarregar una solució tecnològica des de fora i esperar que la redacció s’hi adapti, es tracta de desenvolupar-la coneixent els problemes reals del mitjà.

Els projectes també comparteixen coneixements, programari i experiències, amb la voluntat que les solucions útils es puguin reproduir en altres organitzacions. Aquesta dimensió col·laborativa és probablement una de les lliçons més valuoses del programa.

Ara bé, convé no confondre els contextos. Com és sabut, una part important del nou periodisme local nord-americà depèn de membresies, donacions i aportacions filantròpiques; el model català té una trajectòria empresarial i associativa diferent, amb el pes de la publicitat, les vendes, les subscripcions i els ajuts públics. Tampoc no podem equiparar les dimensions de moltes capçaleres metropolitanes nord-americanes amb les de les publicacions comarcals catalanes.

Però aquesta diferència no invalida el model de cooperació. Més aviat convida a adaptar-lo.

A Catalunya ja hi ha un precedent

Quan busquem experiències semblants a Europa, descobrim que no cal anar gaire lluny. L’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) va participar, el gener de 2025, en la segona edició europea del programa Newsroom AI Catalyst, impulsat per WAN-IFRA amb el patrocini d’OpenAI.

La iniciativa va reunir disset organitzacions periodístiques europees en un programa de tres mesos que combinava formació, assessorament i desenvolupament de projectes. Entre els participants també hi havia l’Ara, El Nacional i Vocento.

Clara Soteras, aleshores responsable d’Innovació i Estratègia Digital de l’AMIC, va destacar la importància de treballar transversalment i de desenvolupar productes que aportessin valor als usuaris i tinguessin sentit empresarial.

I aquí hi ha un detall que considero important: la participació catalana no es va quedar en una declaració d’intencions. El març de 2025, l’AMIC va presentar un prototip per elaborar cròniques de futbol amateur a partir de les actes dels partits i altres dades disponibles, desenvolupat amb Sorensen AI i la col·laboració de mitjans associats.

És un exemple concret de com una organització d’editors pot facilitar l’experimentació tecnològica en benefici dels seus membres. No disposem, però, de dades suficients per valorar-ne els resultats posteriors, la implantació efectiva o la rendibilitat. Seria interessant conèixer-los.

L’experiència demostra, en qualsevol cas, que la col·laboració entre una associació catalana i un programa internacional patrocinat per OpenAI no és una possibilitat teòrica. Ja s’ha produït.

I l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal?

Arribats aquí, voldria introduir una reflexió que em sembla oportuna. L’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC), amb una llarga trajectòria en la defensa i la promoció de les publicacions territorials, podria estudiar la possibilitat d’impulsar un programa compartit d’intel·ligència artificial per a les seves capçaleres.

No parlo de copiar el model nord-americà ni d’embarcar els editors en una cursa tecnològica. Penso en una iniciativa ajustada a les dimensions, les necessitats i les possibilitats de la premsa comarcal catalana.

Per exemple, un projecte pilot amb un grup reduït de capçaleres de característiques diferents, assessorament tècnic compartit, formació dels professionals i experimentació amb aplicacions útils: transcripció d’entrevistes, consulta d’hemeroteques, tractament de documents, suport a determinats processos comercials o millora de l’organització interna.

Els resultats es podrien posar a disposició de la resta dels associats. D’aquesta manera, la inversió en coneixement i experimentació no quedaria limitada als mitjans amb més capacitat econòmica.

Hi ha, a més, una circumstància que podria facilitar els primers contactes: l’ACPC manté un vincle institucional amb WAN-IFRA en qualitat d’entitat adherida. Aquesta condició ofereix un punt de partida per explorar possibles col·laboracions, sense necessitat de començar els contactes institucionals de zero. Precisament WAN-IFRA ha impulsat, amb el patrocini d’OpenAI, el programa europeu Newsroom AI Catalyst, en el qual ja ha participat l’AMIC. Per què no aprofitar aquest vincle per estudiar una iniciativa adaptada a les necessitats de la premsa comarcal catalana? Una primera conversa permetria conèixer les condicions, les oportunitats reals i les possibilitats d’implicar-hi altres institucions, inclosa alguna universitat catalana.

No tinc constància d’un acord de l’ACPC equivalent al del Lenfest Institute, ni d’una convocatòria que garanteixi que les associacions catalanes puguin accedir al mateix finançament. Per això no es tracta d’anunciar una oportunitat econòmica existent, sinó de suggerir una iniciativa que podria estudiar-se i negociar-se.

I hi ha una condició que considero irrenunciable: qualsevol col·laboració hauria de preservar la independència editorial, els drets sobre els continguts, la protecció de les dades i la plena capacitat dels editors per decidir com utilitzen la tecnologia. El català, naturalment, hauria de formar part dels requisits del projecte.

Una oportunitat per treballar plegats

El setembre passat, el Lenfest Institute va anunciar l’ampliació del seu programa. L’objectiu és estendre les experiències acumulades i facilitar que més organitzacions periodístiques puguin aprofitar-les. No significa que s’hagi obert una convocatòria internacional per a associacions com l’ACPC, però sí que confirma l’interès per continuar desenvolupant aquest model.

La premsa comarcal catalana té una característica que podria jugar a favor seu: una tradició associativa consolidada. Durant dècades, les capçaleres han après a defensar interessos comuns sense perdre la seva personalitat editorial. Aquesta experiència de cooperació pot ser útil davant d’una transformació tecnològica que difícilment es podrà abordar de manera individual en totes les empreses.

No es tracta que cada editor disposi d’un enginyer especialitzat en IA, com en el programa nord-americà. Es tracta de preguntar-se si, treballant plegats, poden disposar de coneixement, eines i recursos que per separat serien difícils d’aconseguir.

També caldria aprofitar les experiències que ja existeixen. L’AMIC ha obert un camí que mereix ser conegut i estudiat; la col·laboració entre associacions, quan sigui possible, podria evitar duplicitats i ampliar els beneficis per al conjunt del sector.

El document del Lenfest Institute acaba sent més que una llista de coses que convé fer i evitar amb la intel·ligència artificial. És una experiència que posa de manifest la importància de l’organització, els recursos, el criteri i la voluntat de compartir en la innovació periodística.

L’ACPC té trajectòria, coneixement del sector i capacitat de representació per plantejar un projecte col·lectiu, amb objectius concrets i beneficis compartits. Potser ha arribat el moment d’explorar aquesta possibilitat.

No sabem si en sortiria un acord. Però sí que sabem que altres editors ja han començat a experimentar, que una associació catalana hi ha participat i que el coneixement acumulat pot ser compartit.

La qüestió, al capdavall, no és quanta intel·ligència artificial poden incorporar els nostres mitjans. És quin periodisme podran fer millor si aprenen a utilitzar-la, i si les seves associacions els poden ajudar a aconseguir-ho.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / El Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º (Il·lustració elaborada amb IA per a El Bloc de l’Estanis. Composició editorial sobre una possible col·laboració en innovació periodística)