El periodisme ha après a denunciar, investigar, fiscalitzar el poder i posar al descobert allò que no funciona. És una de les seves raons de ser i ningú no hauria de posar-la en qüestió. Però en un moment en què una part de la ciutadania manifesta cansament davant l’actualitat, potser convé examinar si la manera d’explicar els problemes contribueix a comprendre’ls o, per contra, acaba reforçant una sensació d’impotència. No es tracta de substituir les males notícies per bones notícies; es tracta d’oferir una visió més completa de la realitat. Aquesta és una de les reflexions que em suggereix la Jornada INNSOC 2026, celebrada el 6 de novembre a la Universitat de Lleida.

Organitzada per la Càtedra d’Innovació Social de la UdL, la trobada portava un títol prou explícit: Del rumor a la realitat: compromís social davant la desinformació. Les intervencions d’Alfredo Casares, director de l’Instituto de Periodismo Constructivo, i del periodista Carles Porta van permetre abordar dues qüestions estretament relacionades: la manera com els mitjans expliquem el món i la confiança que la ciutadania diposita en allò que expliquem. La jornada també va donar veu a entitats socials afectades per les conseqüències dels discursos d’odi; una dimensió que amplia el debat més enllà de les redaccions.

Informar sense alimentar el desànim

Alfredo Casares va defensar un periodisme constructiu que no es limiti a identificar problemes i responsables, sinó que també investigui les possibles respostes. Segons la crònica publicada per La Mañana, Casares va advertir que el predomini de les notícies negatives pot generar una percepció excessivament pessimista de la realitat i contribuir al desgast emocional de les audiències.

No és una proposta desconeguda per als lectors d’aquest bloc. El juny passat ja vaig abordar-la a «El periodisme constructiu: una oportunitat per recuperar la confiança sense renunciar al rigor«, a partir d’una recerca de Rodrigo Marinas Prieto, de la Universitat Pompeu Fabra, i de les reflexions de Susana Pérez-Soler, professora de Blanquerna. Aquell treball permetia distingir el periodisme constructiu de la simple informació positiva i advertia de les dificultats que troba per incorporar-se a les rutines professionals. La jornada de Lleida hi afegeix ara una qüestió especialment interessant: les conseqüències que pot tenir sobre la relació emocional entre els ciutadans i les notícies.

La diferència no és menor. Una investigació que destapa corrupció, negligències o abusos de poder compleix una funció pública indiscutible. Però el seguiment posterior també és informació. Saber si les administracions han corregit les deficiències denunciades, si una iniciativa ha aconseguit els resultats promesos o per què una determinada resposta ha fracassat permet al lector entendre millor els fets. I exigeix el mateix rigor que qualsevol altra investigació.

El problema apareix quan la successió de conflictes i amenaces acaba convertint-se en l’única representació possible de la realitat. Els mitjans no inventem necessàriament aquest panorama, però sí que decidim quins aspectes destaquem i quins deixem en segon terme. La proposta de Casares convida a revisar aquestes decisions editorials; no per suavitzar les notícies, sinó per evitar que la informació esdevingui un relat permanent de problemes sense continuïtat ni context.

Els joves i el cansament de les notícies

Una de les qüestions que va adquirir protagonisme durant la jornada va ser l’allunyament d’una part dels joves respecte de la informació. Casares va fer referència a un estudi de la Universitat Pompeu Fabra sobre l’evitació de notícies, una problemàtica que ja havia tractat des d’una altra perspectiva a El Bloc de l’Estanis, en la crònica «Quan informar ja no és suficient«, publicada el setembre passat. En aquell article, dedicat a una recerca del Consell de la Informació de Catalunya, ja apareixien els canvis en els hàbits informatius juvenils i les dificultats dels mitjans per mantenir la confiança de les noves generacions.

Segons algunes cròniques de l’acte al que avui ens referim, Casares va esmentar una xifra pròxima al 60% de joves catalans que evitarien les notícies pel desgast emocional que els provoquen. Convé, però, precisar-ne el significat. L’estudi de la Càtedra Futurs de la Comunicació de la UPF, elaborat a partir d’una enquesta a 1.022 persones d’entre 18 i 24 anys residents a Catalunya, diferencia entre els qui eviten les notícies habitualment i els qui ho fan ocasionalment. Aproximadament una quarta part dels enquestats manifestava una evitació freqüent, mentre que una proporció superior a un terç ho feia de manera ocasional. Sumar els dos grups no significa que tots hagin deixat d’informar-se.

La recerca identifica diversos factors que ajuden a entendre aquest comportament: les emocions negatives associades a l’actualitat, la sobrecàrrega informativa i la percepció que les notícies ja arriben soles a través de les xarxes socials. De fet, el 44% dels joves enquestats utilitzava aquestes plataformes per informar-se almenys cinc dies per setmana. Per tant, no podem confondre el rebuig a determinades informacions amb una desconnexió absoluta de l’actualitat.

Aquesta distinció obliga a mirar més enllà dels tòpics sobre la indiferència juvenil. Si una part de l’audiència associa les notícies amb angoixa, repetició o manca de perspectives, potser el problema no és únicament què expliquem, sinó també com ho expliquem. El periodisme constructiu pot aportar-hi una resposta parcial, però no seria raonable presentar-lo com una fórmula capaç de resoldre per si sola les dificultats de relació entre els mitjans i els joves. També hi intervenen els formats, els hàbits de consum, les plataformes i la credibilitat que atribuïm a cada font.

Carles Porta, els opinadors i la confiança

La intervenció de Carles Porta va introduir una altra dimensió del debat. En la conferència Informació i confiança, el periodista lleidatà va reflexionar sobre la transformació de l’ofici, la proliferació de continguts digitals i la dificultat creixent per distingir la informació contrastada de les opinions que circulen constantment pels mitjans i les xarxes.

Una de les seves afirmacions, recollida per la periodista Íngrid E. Navarra a La Mañana, va ser especialment contundent: «Les tertúlies de ‘totòlegs’ són el càncer del periodisme». L’expressió pot semblar exagerada, però apunta a una pràctica que mereix una reflexió professional. La presència continuada de comentaristes disposats a opinar sobre qualsevol qüestió pot acabar desdibuixant les diferències entre coneixement, interpretació i simple ocurrència. I quan aquestes fronteres desapareixen, el periodisme perd una part del valor que justifica la seva existència.

Porta també va apel·lar a la responsabilitat dels ciutadans. Va defensar la necessitat de consultar diferents mitjans de confiança i d’evitar que les preferències ideològiques determinin exclusivament allò que llegim o escoltem. És una observació pertinent en un entorn digital que facilita trobar continguts coincidents amb les nostres conviccions. La desinformació no prospera només perquè algú fabrica falsedats; també troba terreny favorable quan acceptem sense contrastar tot allò que confirma el que ja pensem.

Una altra qüestió que va plantejar va ser la dependència de la publicitat institucional i la possibilitat que condicioni els continguts dels mitjans. És un debat conegut, que hem abordat en altres ocasions i sobre el qual no cal insistir ara amb els mateixos arguments. Tanmateix, la seva presència en una jornada dedicada a la confiança resulta significativa. La independència editorial no depèn únicament de la voluntat dels periodistes; també necessita unes condicions econòmiques que permetin exercir-la sense pressions.

Quan la desinformació perjudica persones

La jornada INNSOC no es va limitar a les intervencions dels dos periodistes. La taula rodona Alçant la veu contra els discursos d’odi va incorporar representants d’Unim Cultures, associació intercultural d’estudiants universitaris de Lleida, i de la Fundació Jericó, que treballa amb persones sense llar. La seva participació situava el debat en un terreny que sovint queda en segon terme quan parlem de notícies falses: les conseqüències socials de la informació que circula.

Una notícia manipulada, una generalització injustificada o un relat que reforça prejudicis poden afectar la percepció pública de determinats col·lectius. La desinformació, per tant, no és només una qüestió de veracitat; també pot tenir conseqüències sobre la convivència i sobre la manera com una societat tracta les persones que es troben en situacions de vulnerabilitat.

Aquí el periodisme té una responsabilitat que va més enllà de desmentir rumors. Cal contextualitzar les dades, contrastar els testimonis i evitar que un cas particular es converteixi en una conclusió general sense fonament. Això no significa protegir ningú de la informació que pugui resultar incòmoda, sinó impedir que la simplificació o els prejudicis substitueixin els fets. És una exigència professional que adquireix especial importància quan els continguts circulen fragmentats i sovint deslligats del seu context original.

La presència d’aquestes entitats socials em sembla un dels encerts de la trobada de Lleida. Permet recordar que la qualitat de la informació no és una preocupació exclusiva dels periodistes, dels editors o de les universitats; interessa directament a la ciutadania i, especialment, a les persones que poden patir les conseqüències d’una representació injusta de la realitat.

Una reflexió que continua oberta

La jornada de la Universitat de Lleida ha posat en relació qüestions que sovint analitzem per separat: la fatiga informativa, el biaix negatiu, la confiança en els mitjans, la proliferació d’opinadors i els efectes socials de la desinformació. No són problemes idèntics ni tenen una única solució, però comparteixen una preocupació de fons: com podem aconseguir que la informació continuï essent útil per comprendre una realitat cada vegada més complexa?

En el cas del periodisme constructiu, la reflexió no és nova, com ja he recordat, i tampoc no convindria presentar-la com una descoberta recent. Moltes redaccions han practicat durant anys el seguiment dels problemes que expliquen, han comprovat si les promeses es compleixen i han donat veu a experiències que intenten millorar situacions concretes. Potser el que ara es planteja és incorporar aquesta mirada de manera més conscient a les decisions editorials, sense convertir-la en una etiqueta ni en una especialitat desconnectada de la resta de l’ofici.

També seria un error pensar que el cansament informatiu desapareixerà simplement perquè publiquem més notícies sobre iniciatives positives. Les audiències necessiten informació fiable, però també context, explicacions comprensibles i criteris per distingir allò que és rellevant del soroll que acompanya l’actualitat. I necessiten saber que darrere de cada informació hi ha professionals disposats a respondre del que publiquen.

De les intervencions de Casares i Porta, i del plantejament social de la jornada INNSOC, em quedo amb una idea: el periodisme no ha de renunciar a explicar allò que va malament, però tampoc no hauria de donar per acabada la seva feina quan ha identificat el problema. Investigar què s’ha fet després, amb quins resultats i amb quines limitacions també forma part de la informació que devem als ciutadans. No és una qüestió d’optimisme; és, senzillament, una qüestió de periodisme.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º (l·lustració: INNSOC)