El periodisme que es fa en llengües minoritàries i minoritzades reclama un lloc propi en les polítiques de comunicació de la Unió Europea. No vol ser considerat una excepció cultural ni una activitat que mereix protecció únicament perquè contribueix a preservar una llengua. Vol ser reconegut com a periodisme, amb els mateixos drets i oportunitats que els mitjans que publiquen en les llengües dominants. Aquesta és la reivindicació que Martxelo Otamendi, president de MIDAS, ha portat al Parlament Europeu.

El passat 8 d’octubre, Otamendi va intervenir a Estrasburg davant l’Intergrup de Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües del Parlament Europeu, presidit per l’eurodiputat Loránt Vincze. No es tractava d’una sessió plenària de l’Eurocambra, sinó d’un fòrum parlamentari especialitzat en els drets de les minories. Però la intervenció tenia un propòsit polític ben definit: aconseguir que les institucions comunitàries incorporin explícitament els mitjans en llengües minoritàries i regionals a les seves polítiques de pluralisme, comunicació i finançament.

Otamendi, que havia dirigit Euskaldunon Egunkaria i posteriorment Berria, presideix des del juny del 2025 l’Associació Europea de Diaris en Llengües Minoritàries i Regionals (MIDAS). L’organització agrupa actualment 29 mitjans de 12 estats europeus que publiquen en 13 llengües. És una xarxa que aplega realitats lingüístiques, empresarials i polítiques molt diferents, però que comparteixen una mateixa necessitat: garantir que les seves comunitats disposin d’informació professional en la llengua pròpia.

Entre els mitjans associats a MIDAS també hi ha capçaleres que publiquen en català, com Regió7, VilaWeb i el Diari de Balears. La seva presència en aquesta xarxa europea demostra que la defensa del periodisme en llengües minoritàries i minoritzades no afecta únicament comunitats amb pocs parlants. També concerneix llengües com el català, amb una producció periodística consolidada, però que encara afronten desigualtats de reconeixement institucional i de presència en determinats àmbits europeus.

La intervenció va tenir una frase que resumeix bona part del seu contingut: «No hi ha democràcia sense mitjans professionals, ni mitjans professionals sense democràcia». Otamendi va vincular així la defensa de les llengües amb una qüestió més àmplia: el dret dels ciutadans a rebre informació rigorosa, plural i independent.

I va plantejar una pregunta que va més enllà del periodisme: quina Europa volem? Una Europa unida però diversa, que garanteixi la pluralitat i la diferència, o una Europa unificada i homogeneïtzada que intenti eliminar allò que és diferent?

El reconeixement europeu, més enllà de les declaracions

La informació publicada per MIDAS a través d’Eurac Research identifica dues prioritats en el discurs d’Otamendi. La primera és el reconeixement explícit d’aquests mitjans en les polítiques europees de comunicació i en els programes de finançament. La segona és evitar que la transformació digital i, especialment, la intel·ligència artificial accentuïn la desigualtat entre llengües.

La primera demanda té una dimensió econòmica evident. Els mitjans de MIDAS treballen en mercats de dimensions molt diferents i reben suports públics desiguals segons l’estat o el territori on operen. Otamendi considera que la Unió Europea podria contribuir a establir criteris comuns que permetessin corregir aquestes diferències.

El problema no és nou. Quan va assumir la presidència de MIDAS, el juny del 2025, Otamendi ja va explicar a Berria que una de les grans dificultats de l’associació havia estat aconseguir que les institucions europees tinguessin en compte aquests diaris. Segons va recordar, només una vegada havien aconseguit que Brussel·les contractés publicitat institucional als mitjans associats.

És una dada que mereix atenció. Les institucions europees destinen recursos a informar els ciutadans sobre les seves activitats, decisions i polítiques. La qüestió és si aquesta comunicació arriba adequadament a les comunitats que s’informen habitualment en llengües diferents de les majoritàries dels seus estats.

La demanda de MIDAS no consisteix necessàriament a reclamar un tractament privilegiat. Planteja que les característiques lingüístiques i territorials d’aquests mitjans siguin reconegudes quan es dissenyen els programes europeus. Sense aquest reconeixement, la igualtat formal pot acabar perpetuant desigualtats reals.

La crònica publicada el mateix 8 d’octubre per Arantxa Iraola a Berria situa la reivindicació en la trajectòria professional d’Otamendi, que ha dedicat bona part de la seva vida a fer periodisme en basc. No és una qüestió que conegui únicament des de la responsabilitat institucional; forma part de la seva experiència com a director de diaris.

També Nós Diario, membre de MIDAS, va informar de la intervenció. El diari gallec va destacar especialment les diferències en els ajuts públics i la denúncia d’un tracte discriminatori per part de la Xunta de Galícia envers la seva capçalera. És una denúncia del mitjà que convé distingir de les conclusions generals de MIDAS, però que il·lustra fins a quin punt les polítiques de suport a la premsa poden esdevenir una qüestió controvertida.

En aquest debat cal preservar un principi essencial: les ajudes públiques poden contribuir a garantir el pluralisme i la diversitat lingüística, però han de respondre a criteris transparents, objectius i compatibles amb la independència editorial. Protegir un mitjà no pot significar condicionar-ne la llibertat.

Llengües minoritzades i intel·ligència artificial

Hi ha una precisió terminològica que considero important. Quan parlem dels mitjans representats per MIDAS, no ens referim únicament a llengües minoritàries, sinó també a llengües minoritzades. Els dos conceptes no són equivalents.

Una llengua pot tenir una comunitat de parlants numèricament reduïda; però també pot tenir milions de parlants i haver patit processos polítics, institucionals o socials que n’han limitat l’ús i el reconeixement. El català és un exemple ben conegut d’aquesta segona realitat.

No és una distinció improvisada. El mateix Parlament Europeu va publicar el 2023 l’estudi de Paul Videsott, Minority and minoritised languages as part of the European linguistic and cultural diversity, que incorpora expressament aquesta diferenciació.

Per això, la reivindicació de MIDAS no es pot reduir a una qüestió de supervivència de llengües amb pocs parlants. També afecta comunitats amb una producció periodística considerable, però que no disposen de les mateixes condicions de reconeixement institucional que les llengües dominants.

La segona gran preocupació exposada per Otamendi és la intel·ligència artificial. Els sistemes d’IA tendeixen a afavorir les llengües amb més presència digital, més recursos tecnològics i més dades disponibles per entrenar els models. Aquesta situació pot ampliar les desigualtats existents si no es prenen mesures per incorporar adequadament les llengües menys representades.

La qüestió afecta directament el futur dels mitjans. Si els nous sistemes de cerca, recomanació i generació de continguts prioritzen les llengües dominants, els ciutadans que s’informen en català, basc, gallec o altres llengües minoritzades poden trobar-se amb una oferta informativa menys visible.

Però Otamendi no va presentar els mitjans únicament com a possibles perjudicats per aquesta transformació. També va assenyalar que poden aportar continguts fiables, elaborats professionalment, en llengües que sovint estan insuficientment representades en els grans sistemes tecnològics.

Aquesta observació obre una perspectiva interessant. Els arxius periodístics, els continguts verificats i el coneixement lingüístic acumulat per aquestes redaccions constitueixen recursos valuosos. La qüestió és com es poden aprofitar sense perjudicar els drets dels editors, dels periodistes i de les comunitats lingüístiques.

No n’hi ha prou que la intel·ligència artificial sigui capaç de produir textos en una llengua. També cal que disposi de fonts de qualitat, que respecti els drets sobre els continguts i que no contribueixi a fer invisibles els mitjans que els han produït.

La intervenció d’Estrasburg arriba, per tant, en un moment en què les polítiques lingüístiques i les polítiques digitals ja no es poden considerar qüestions separades.

Una xarxa que coneix les dificultats de fer periodisme

He seguit MIDAS des de fa anys, primer com a representant d’El Punt i també des de la meva etapa al capdavant de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal. No en soc membre actualment, perquè no formo part de cap mitjà associat, però mantinc una vinculació personal amb una organització que ha treballat per donar visibilitat europea a realitats periodístiques sovint poc conegudes fora dels seus territoris.

Aquesta experiència m’ha permès constatar que, darrere de les diferències lingüístiques, hi ha problemes compartits: la dimensió dels mercats, els costos de producció, la distribució, la transformació digital i la necessitat de mantenir redaccions professionals.

MIDAS també ha afavorit l’intercanvi d’experiències entre capçaleres que treballen en contextos molt diferents. Aquesta funció de cooperació és important, perquè les solucions que funcionen en un territori poden oferir idees útils en un altre, encara que no siguin directament traslladables.

En la reunió d’Estrasburg, Otamendi va recordar que aquests diaris mantenen una relació particular amb els seus lectors perquè són mitjans vinculats a comunitats concretes. El president de l’Intergrup, Loránt Vincze, també va destacar que, en alguns territoris, aquests diaris constitueixen una de les poques oportunitats perquè les minories lingüístiques tinguin presència pública en la seva llengua.

Ara bé, aquesta proximitat no hauria de confondre’s amb una funció exclusivament identitària. Els mitjans en llengües minoritzades han d’informar, investigar, fiscalitzar el poder i explicar la realitat amb els mateixos criteris professionals que qualsevol altra capçalera. La llengua en què publiquen no hauria de determinar una consideració periodística inferior.

Otamendi ha fet un pas significatiu portant aquestes reivindicacions a un espai institucional del Parlament Europeu. Però convé no confondre la intervenció amb una decisió política ja adoptada. De moment, el que tenim és una demanda formal, una disposició de MIDAS a col·laborar amb les institucions europees i un debat que necessita continuïtat.

La pregunta és què passarà després. Si el reconeixement reclamat es traduirà en criteris més inclusius de finançament, en una millor distribució de la comunicació institucional o en mesures que garanteixin la presència de les llengües minoritzades en les noves tecnologies.

Europa acostuma a presentar la diversitat lingüística com un dels seus grans valors. MIDAS li recorda que aquesta diversitat també necessita diaris, periodistes, recursos i condicions per exercir la professió.

Al capdavall, no es tracta només de preservar llengües. Es tracta de garantir que els ciutadans que les parlen puguin informar-se, debatre i participar plenament en la vida democràtica sense haver de renunciar-hi. I això, més que una concessió cultural, hauria de ser una exigència del pluralisme europeu.

Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: MIDAS)

:::::::   ::::::::