Quan les màquines negociïn la publicitat dels mitjans

Quan les màquines negociïn la publicitat dels mitjans

La intel·ligència artificial està començant a transformar una activitat que durant dècades ha estat fonamental per al sosteniment dels mitjans de comunicació: la venda de publicitat. No parlem únicament d’anuncis elaborats automàticament o de programes que permeten identificar millor els consumidors; el canvi que s’anuncia és més profund. Les màquines podran intervenir directament en les decisions de compra i venda d’espais publicitaris, negociar condicions i distribuir pressupostos. I això planteja una pregunta que els editors no haurien de deixar per a més endavant: qui controlarà aquestes operacions i sota quines regles es faran?

Un nou informe de la International News Media Association (INMA), titulat AI and Advertising: What You Need to Know, examina aquesta transformació i les seves conseqüències per a les empreses periodístiques. El treball, elaborat per Gabriel Dorosz, responsable de la iniciativa publicitària de l’associació, recull investigacions, experiències empresarials i entrevistes a 28 directius i especialistes del sector. La seva principal aportació és que trasllada el debat sobre la intel·ligència artificial del terreny de la producció de continguts al del negoci publicitari; un àmbit menys visible per als lectors, però decisiu per al futur econòmic dels mitjans.

Un mercat que ja estava canviant

La publicitat digital fa anys que funciona mitjançant sistemes automatitzats. Molts anuncis que apareixen a les pàgines web es compren i es distribueixen en fraccions de segon, a través de plataformes que seleccionen els espais disponibles segons les característiques de l’audiència i les preferències dels anunciants. Per tant, la intervenció de les màquines en aquest mercat no és cap novetat.

El que introdueix la intel·ligència artificial és la possibilitat d’anar més enllà de les operacions automàtiques tradicionals. Els nous sistemes poden interpretar instruccions, comparar alternatives, analitzar resultats i executar tasques encadenades amb un grau d’autonomia creixent. Això podria modificar no només la velocitat de les transaccions, sinó també la manera com els anunciants decideixen on invertir els seus diners.

Ja havíem abordat a El Bloc de l’Estanis les dificultats econòmiques dels mitjans i la dependència de les grans plataformes tecnològiques a la crònica De qui viuran els mitjans de comunicació l’any 2030?. L’informe d’INMA permet avançar una mica més en aquella reflexió; ara no es tracta només de saber d’on sortiran els ingressos, sinó d’entendre qui controlarà els mecanismes que permetran obtenir-los.

Les grans empreses tecnològiques parteixen amb avantatge. Google, Meta i Amazon disposen de grans quantitats de dades, eines publicitàries consolidades i una relació directa amb milions d’anunciants. La IA pot reforçar aquesta posició, però els editors encara tenen marge per decidir com participen en el nou mercat i quines condicions volen defensar.

Quan un programa compri i un altre vengui

Una de les novetats més interessants de l’estudi és l’atenció que dedica als anomenats agents d’intel·ligència artificial. Dit de manera senzilla, són programes que poden rebre un encàrrec, buscar informació, comparar opcions i executar determinades accions sense que una persona hagi d’intervenir en cadascun dels passos.

Imaginem un anunciant que vol promocionar un producte i disposa de 10.000 euros per fer-ho. En lloc de consultar personalment diferents mitjans o encarregar tota la feina a una agència, podria demanar a un agent d’IA que identifiqués els suports més adequats, comparés les condicions comercials i proposés una distribució del pressupost.

A l’altra banda, un editor podria tenir un sistema semblant, preparat per informar sobre els seus espais publicitaris, les característiques de l’audiència, els preus i les condicions de contractació. Els dos programes podrien intercanviar informació i arribar a acords dins dels límits establerts pels seus responsables.

És un exemple hipotètic, però ajuda a entendre cap on apunten algunes de les iniciatives que examina INMA. No significa que totes les operacions publicitàries acabin funcionant així, ni que els professionals comercials desapareguin. Significa que una part de les decisions i negociacions podria passar a mans de sistemes automatitzats.

I aquí apareix una qüestió essencial: qui decideix les regles que han de respectar aquests sistemes?

Un editor pot acceptar que un programa faciliti la venda d’espais publicitaris, però això no hauria de significar que perdi el control dels preus, de les dades dels seus lectors o de les condicions en què es mostra la publicitat. La tecnologia pot simplificar una operació comercial; no hauria de substituir la capacitat de decisió de l’empresa que ofereix el producte.

Els anunciants voldran resultats, no només audiències

L’informe també assenyala que la intel·ligència artificial pot accentuar una exigència que ja era present en el mercat: demostrar l’eficàcia de la publicitat.

Durant anys, els editors han comercialitzat bona part dels seus espais digitals a partir del nombre de visites, de pàgines consultades o d’anuncis mostrats. Aquestes dades continuen essent útils, però cada vegada resulten menys suficients per explicar el valor d’una campanya.

Un anunciant no busca necessàriament arribar al màxim nombre de persones; vol arribar a les persones adequades i obtenir un resultat. Pot ser donar a conèixer un establiment, presentar un producte, aconseguir una consulta comercial o reforçar el reconeixement d’una marca.

La IA pot ajudar a relacionar millor aquests objectius amb les característiques de cada mitjà. Però també pot accentuar la pressió sobre els editors perquè ofereixin més informació, més dades i més garanties sobre els resultats.

La resposta no hauria de consistir a prometre allò que no es pot assegurar. Un mitjà pot conèixer la seva audiència, explicar-ne les característiques i proporcionar informació sobre el rendiment d’una campanya; no sempre pot demostrar que una venda concreta s’ha produït gràcies a un anunci.

Aquesta distinció és important, especialment per als editors que mantenen una relació directa amb els seus anunciants. El coneixement del territori, del públic i de les necessitats comercials pot continuar essent un avantatge, però cal saber-lo explicar i, sempre que sigui possible, documentar-lo.

INMA defensa que els mitjans han de deixar de competir exclusivament pel volum d’impressions publicitàries i posar més èmfasi en la qualitat de l’audiència i en el context en què apareixen els anuncis. No és una recepta automàtica per augmentar els ingressos; és una invitació a revisar què venen realment els editors i com justifiquen el seu preu.

Què poden fer els editors?

Una virtut de l’informe és que no es limita a descriure els canvis tecnològics; també planteja la necessitat de prendre decisions empresarials. I aquí convé distingir entre allò que poden fer les grans corporacions periodístiques i allò que és raonablement assumible per una empresa de dimensions més modestes.

No tots els editors necessiten desenvolupar agents d’intel·ligència artificial propis, ni disposen dels recursos per fer-ho. Però sí que poden començar per revisar com presenten la seva oferta publicitària, quines dades proporcionen als anunciants i fins a quin punt coneixen els resultats de les campanyes que comercialitzen.

També poden examinar quines tasques repetitives consumeixen temps als equips comercials. Preparar propostes, ordenar informació sobre els clients, elaborar informes de campanya o fer seguiments administratius són activitats en què la tecnologia pot ajudar, sempre que existeixi una supervisió adequada.

Una altra qüestió és la informació que els editors estaran disposats a compartir amb els nous sistemes. Perquè un agent d’IA pugui valorar una oferta publicitària, necessitarà dades comprensibles sobre els espais disponibles, les audiències i les condicions comercials. Facilitar aquesta informació pot obrir oportunitats, però també obliga a establir límits.

No totes les dades d’una empresa han de quedar a disposició dels intermediaris tecnològics; encara menys les que afecten la privacitat dels lectors o les relacions comercials amb els anunciants.

La recomanació més sensata sembla, doncs, preparar-se sense precipitar-se. Entendre les noves eines, experimentar amb aplicacions concretes i conservar la capacitat de decidir què es delega i què no.

El negoci continua necessitant persones

Hi ha un aspecte que convé no perdre de vista. La publicitat no és només una operació tècnica de compravenda d’espais; també és una relació entre empreses i persones.

Un anunciant pot necessitar orientació, pot desconèixer quin missatge li convé o pot valorar especialment la confiança que manté amb un mitjà. Aquestes relacions no desapareixen necessàriament perquè una part del procés comercial s’automatitzi.

De fet, una utilització raonable de la intel·ligència artificial podria permetre que els professionals dediquessin menys temps a les tasques administratives i més a entendre les necessitats dels clients. Però també podria passar el contrari; que la recerca d’eficiència acabés reduint el contacte personal i convertint la publicitat en una operació cada vegada més impersonal.

La tecnologia, per si sola, no determina quin dels dos camins s’imposarà. Dependrà de les decisions empresarials.

L’informe d’INMA adverteix que els pròxims dotze o divuit mesos poden ser importants per definir les noves relacions comercials i els sistemes que acabaran intervenint en el mercat. És una previsió que cal prendre amb prudència; l’evolució tecnològica acostuma a ser menys lineal del que anuncien els seus promotors.

Però l’advertiment té sentit. Si els editors no participen en la definició de les condicions amb què es comprarà i es vendrà publicitat, corren el risc que altres empreses les estableixin en nom seu.

El futur no depèn únicament de disposar de programes més avançats. Depèn de saber quin valor ofereix cada mitjà, de defensar les seves condicions comercials i de mantenir una relació pròpia amb els anunciants.

La intel·ligència artificial pot acabar negociant una part de la publicitat dels mitjans; el que no hauria de negociar en lloc dels editors és el valor del seu periodisme. Així de clar.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º