Si tothom rep informació diferent, com podem construir un coneixement comú?

Si tothom rep informació diferent, com podem construir un coneixement comú?

Durant dècades, els mitjans de comunicació han contribuït a establir una agenda informativa compartida. Els ciutadans podien discrepar sobre una decisió política, una qüestió econòmica o un conflicte social, però sovint partien d’uns mateixos fets, coneguts a través dels diaris, la ràdio o la televisió. Avui, aquesta coincidència ja no es pot donar per descomptada. La multiplicació dels canals, la intervenció dels algoritmes i la personalització creixent dels continguts fan que dues persones que viuen al mateix carrer puguin rebre informacions molt diferents sobre allò que passa al món. I això planteja una pregunta que va molt més enllà de les transformacions tecnològiques del periodisme: si cadascú s’informa d’una manera diferent, com podem mantenir una base comuna de coneixements que permeti entendre’ns com a societat?

La pregunta encapçala una reflexió publicada el 2 de novembre per Céline Authemayou, especialista francesa en comunicació i ensenyament superior. Entre les diverses qüestions que aborda, recupera unes declaracions de la investigadora Pauline Amiel sobre els riscos de la hiperpersonalització informativa. La seva advertència és prou clara: en una democràcia, els mitjans han de produir informació amb criteris periodístics i contribuir a crear un coneixement compartit. Aquesta base permet confrontar punts de vista, debatre i prendre decisions col·lectives; sense ella, cadascú corre el risc de quedar tancat en el seu propi univers informatiu.

La qüestió no és que tots hàgim de pensar igual. Precisament, la pluralitat d’opinions és indispensable en una societat democràtica. El problema apareix quan deixem de compartir fins i tot els fets sobre els quals discutim. Una cosa és interpretar de manera diferent una mateixa realitat; una altra, viure instal·lats en representacions del món que gairebé no tenen punts de contacte.

Quan l’algoritme decideix què ens interessa

La personalització de la informació no és necessàriament negativa. Els mitjans sempre han procurat conèixer els interessos dels seus lectors i oferir-los continguts rellevants. La diferència és que ara una part creixent de la selecció informativa es produeix mitjançant sistemes automatitzats que analitzen comportaments, preferències i hàbits de consum. Allò que llegim, allò que ignorem i el temps que dediquem a cada contingut poden influir en les informacions que rebrem posteriorment.

Aquest mecanisme pot facilitar l’accés a continguts útils, però també pot limitar la diversitat de perspectives a les quals ens exposem. No significa que tots els usuaris quedin inevitablement atrapats en una bombolla informativa; els efectes depenen de les plataformes, dels hàbits personals i de la varietat de fonts consultades. Tanmateix, el risc existeix, especialment quan els sistemes de recomanació prioritzen allò que aconsegueix retenir l’atenció per damunt del seu interès públic.

Aquí apareix una distinció que considero essencial. El periodisme no hauria de limitar-se a proporcionar a cadascú les notícies que probablement voldrà llegir. També té la responsabilitat d’explicar qüestions que el ciutadà potser no hauria buscat espontàniament, però que necessita conèixer per comprendre la societat on viu. Aquesta funció de selecció i jerarquització, exercida amb criteris professionals, és una de les diferències fonamentals entre un mitjà periodístic i una plataforma de distribució de continguts.

La intel·ligència artificial introdueix un nou element en aquest escenari. La possibilitat de rebre resums, explicacions i seleccions informatives adaptades a cada usuari pot resultar molt pràctica; al mateix temps, augmenta la importància de saber quines fonts s’han utilitzat, quins criteris han determinat la resposta i quines informacions han quedat fora. El repte no és renunciar a aquestes eines, sinó evitar que la comoditat de la personalització substitueixi la necessitat d’una informació contrastada i suficientment diversa.

La confiança en els mitjans regionals francesos

La reflexió de Pauline Amiel apareix en un moment en què la premsa regional francesa ofereix algunes dades que mereixen atenció. El primer Observatori dels Mitjans Regionals, elaborat per l’agència NATS i l’Institut Enterritoires i presentat el 13 d’octubre, assenyala que el 61% dels francesos confia en la premsa diària regional, davant del 29% que manifesta confiança en els mitjans en general.

La diferència és considerable i posa en relleu el capital de credibilitat que conserva aquest sector. L’observatori, construït amb dades sectorials, entrevistes a responsables de grans grups regionals i aportacions d’investigadors, també descriu les dificultats econòmiques d’un model que ha vist disminuir intensament la difusió en paper. Per tant, confiança i fortalesa empresarial no són necessàriament dues realitats equivalents.

Hi ha un aspecte que em sembla especialment interessant. La informació territorial acostuma a tractar qüestions que els ciutadans poden identificar amb la seva experiència quotidiana. Una decisió municipal, una infraestructura, un problema sanitari o una transformació econòmica tenen protagonistes, conseqüències i escenaris recognoscibles. Aquesta proximitat pot facilitar la verificació social de les informacions i contribuir a la confiança, encara que no la garanteix automàticament.

L’experiència francesa convida a reflexionar sobre el paper dels mitjans que mantenen una relació continuada amb un territori. No es tracta d’atribuir-los una superioritat periodística pel simple fet de ser regionals o locals; també poden equivocar-se, dependre excessivament de les fonts institucionals o perdre capacitat crítica. Però sí que disposen d’una oportunitat particular per explicar una realitat compartida a persones amb interessos i opinions diferents.

A Catalunya coneixem prou bé aquesta funció de la premsa comarcal i local, tant en paper com en digital. No cal idealitzar-la ni convertir-la en una solució universal. Simplement, convé recordar que una informació d’interès general per a una comunitat pot arribar a ciutadans que difícilment coincidirien en altres espais informatius. Aquesta és una aportació que adquireix un valor renovat en un entorn de consum cada vegada més individualitzat.

Del cansament a la secessió informativa

Però la fragmentació no és l’únic problema. Una part de la ciutadania comença a distanciar-se de les notícies perquè considera que seguir-les exigeix massa esforç o li provoca malestar. La tercera onada de l’Observatori de la Fatiga Informativa, publicada el 23 d’octubre per la Fondation Jean-Jaurès, L’ObSoCo, Arte i Cafeyn, aporta dades especialment reveladores.

Segons aquesta investigació, el 55% dels francesos manifesta fatiga informativa, davant del 53% registrat el 2022. Encara més significatiu és que el 74% declara que limita o interromp el seguiment de l’actualitat per protegir-se de la sobrecàrrega informativa. L’estudi es basa en una enquesta a 4.000 persones d’entre 18 i 75 anys de la França metropolitana i incorpora comparacions amb Alemanya, Itàlia i el Regne Unit.

Els investigadors proposen parlar de «secessió informativa». No volen dir que una majoria de ciutadans hagi abandonat completament les notícies, sinó que una part creixent de la població es distancia de l’espai informatiu compartit. Es consulten menys canals, es comparteixen menys informacions i disminueix la disposició a contrastar fonts. La retirada pot resultar comprensible des del punt de vista individual, però té conseqüències col·lectives.

Les dades permeten observar aquesta evolució. Entre 2022 i 2026, el nombre mitjà de canals informatius consultats, encara que sigui ocasionalment, ha passat de 8,3 a 7,2. També disminueix la proporció de persones que parlen d’actualitat amb el seu entorn. El fenomen no es limita, doncs, a una qüestió de consum; afecta igualment la circulació social de les notícies.

Aquesta constatació introdueix una paradoxa. Mai no havíem tingut tanta informació disponible ni tantes possibilitats d’accedir-hi; tanmateix, aquesta abundància no es tradueix necessàriament en una comprensió més gran de la realitat. Fins i tot pot provocar l’efecte contrari quan la successió ininterrompuda de notícies, opinions, imatges i interpretacions dificulta distingir allò que és rellevant.

Informar millor, no necessàriament informar més

La combinació d’aquests fenòmens obliga a reconsiderar algunes pràctiques periodístiques. Durant anys, bona part de la competència digital s’ha desenvolupat al voltant de la immediatesa, el volum de publicacions, les visites i la capacitat de captar l’atenció. Són indicadors que tenen una explicació econòmica, però que no sempre coincideixen amb les necessitats informatives dels ciutadans.

Potser una de les respostes a la fatiga informativa consisteix, precisament, a oferir menys soroll i més explicació. Seleccionar millor, contextualitzar els fets, distingir les informacions comprovades de les hipòtesis i donar continuïtat als assumptes importants són pràctiques periodístiques conegudes. No representen cap descobriment tecnològic; formen part de l’ofici i continuen essent necessàries.

La qüestió és com exercir-les en un ecosistema en què els mitjans ja no controlen bona part dels canals pels quals circulen les seves informacions. Una notícia publicada amb criteris professionals pot arribar al ciutadà fragmentada, resumida, comentada o barrejada amb continguts d’origen molt diferent. I el receptor no sempre disposa dels elements necessaris per identificar-ne la procedència o valorar-ne la credibilitat.

Per això, la responsabilitat no correspon únicament als periodistes. Les plataformes tecnològiques, els sistemes d’intel·ligència artificial, les institucions educatives i els mateixos ciutadans intervenen en la configuració de l’espai informatiu. Ara bé, aquesta responsabilitat compartida no hauria de diluir la funció específica dels mitjans: comprovar els fets, establir-ne la rellevància i explicar-los amb independència.

El coneixement compartit continua essent necessari

La pregunta formulada per Céline Authemayou té una virtut: situa el debat més enllà de la supervivència empresarial dels mitjans o de l’adaptació a les noves tecnologies. Ens obliga a pensar en les conseqüències socials d’un sistema informatiu que tendeix a individualitzar-se.

Una societat democràtica no necessita que tots els ciutadans llegeixin els mateixos diaris, segueixin els mateixos programes o comparteixin les mateixes opinions. Necessita, en canvi, que existeixin referències comunes suficients per poder discutir sobre els problemes col·lectius. Sense aquest punt de partida, el debat públic es fa més difícil; les discrepàncies ja no afecten únicament les interpretacions, sinó també els fets que cadascú considera certs.

La personalització i la intel·ligència artificial poden facilitar l’accés al coneixement; seria absurd ignorar-ne les possibilitats. Però el periodisme ha de continuar oferint alguna cosa més que informacions adaptades a les preferències individuals: fets contrastats, context i criteris per comprendre una realitat que, malgrat les nostres diferències, continua essent compartida.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º – l·lustració: UPF.