El Canadà acaba de donar una nova mostra de fins a quin punt el periodisme local ha passat a formar part de les preocupacions dels governs que volen preservar un sistema informatiu plural. El pressupost federal del 2026, presentat el 5 de novembre, incorpora un conjunt de mesures destinades a sostenir els mitjans de comunicació, però n’hi ha una que mereix una atenció especial: la consolidació d’un programa públic per finançar periodistes que treballen en comunitats amb una cobertura informativa insuficient. No es tracta únicament d’ajudar les empreses editores; es tracta de procurar que determinats territoris no es quedin sense informació periodística pròpia.

La notícia, recollida inicialment per Arab Canada News, m’ha portat a consultar la documentació pressupostària del govern canadenc. I crec que el més interessant no és tant el volum de diners compromesos, que també és considerable, com la manera d’orientar una part dels recursos públics cap a necessitats informatives concretes. És un plantejament que permet observar les polítiques de suport a la premsa des d’una perspectiva diferent de la que habitualment domina el debat a casa nostra.

Diners per al periodisme, però amb objectius diferenciats

El pressupost federal canadenc del 2026 proposa destinar 134 milions de dòlars canadencs durant quatre anys, a partir de l’exercici 2027-2028, a la denominada Local Journalism Initiative (Iniciativa de Periodisme Local). A partir d’aquest període, el programa disposaria d’una dotació recurrent de 41 milions anuals. La voluntat expressada pel govern és reforçar les organitzacions periodístiques independents i diverses, especialment les que treballen en comunitats rurals, remotes o insuficientment ateses pels mitjans.

La iniciativa forma part d’un paquet més ampli. Ottawa també proposa prorrogar fins al desembre del 2028 el crèdit fiscal reforçat del 35% aplicable a determinades despeses salarials de les redaccions; a més, vol estendre’l a les empreses privades que produeixen informació radiofònica i audiovisual i compleixen els requisits establerts. El cost estimat d’aquestes mesures fiscals és de 501 milions de dòlars en cinc anys. Paral·lelament, el pressupost preveu 300 milions addicionals en dos anys per a CBC/Radio-Canada, la radiotelevisió pública federal.

Són instruments diferents, amb destinataris i finalitats que no s’han de confondre. Un incentiu fiscal a l’ocupació periodística no és el mateix que una subvenció per a la producció d’informació local; tampoc no és comparable directament amb una aportació pressupostària a un organisme públic de radiodifusió. Però el conjunt revela una orientació política: el govern considera que la informació periodística necessita mecanismes de sosteniment específics, més enllà de la capacitat dels mitjans per obtenir ingressos comercials.

Periodistes allà on falta informació

La Local Journalism Initiative no neix amb aquest pressupost. És un programa anterior que ara es proposa reforçar i estabilitzar. La seva particularitat és que els recursos es destinen a facilitar la producció de periodisme cívic original en comunitats que no disposen d’una cobertura informativa suficient. El finançament es canalitza a través d’organitzacions sectorials que administren els ajuts i seleccionen projectes; els mitjans beneficiaris poden incorporar professionals per cobrir qüestions que afecten directament la vida de la població.

Això significa que l’objecte de la política pública no és exclusivament la supervivència d’una capçalera. El programa posa l’accent en la feina periodística que es fa, en els territoris que la necessiten i en la informació que acaba arribant als ciutadans. A més, els continguts produïts amb aquest suport es poden compartir amb altres mitjans, fet que permet ampliar-ne la difusió. La fórmula no elimina les dificultats econòmiques de les empreses, però intenta respondre a una conseqüència especialment greu de la crisi del sector: la desaparició de la cobertura regular dels assumptes locals.

La documentació pressupostària canadenca incorpora, a més, una referència explícita als deserts informatius i a les comunitats amb pobresa informativa. El govern preveu que la iniciativa doni suport a més de 500 llocs de treball periodístics, inclosos professionals autònoms, i contempla una atenció específica a comunitats indígenes, minories etnoculturals i minories lingüístiques oficials. Aquesta última dimensió té un interès particular en un estat federal on conviuen realitats territorials, culturals i lingüístiques molt diferents.

No deixa de ser significatiu que un programa de finançament periodístic identifiqui els territoris i les comunitats que necessiten una millor cobertura informativa. És una manera d’entendre el servei que presta el periodisme que va més enllà de comptar empreses, capçaleres o audiències.

Una comparació possible amb Catalunya

A Catalunya disposem de polítiques públiques de suport als mitjans de comunicació que tenen una trajectòria consolidada. Les subvencions estructurals a la premsa en català i aranès, juntament amb les línies destinades a projectes, responen a objectius diversos: afavorir la continuïtat de les empreses, promoure l’ús de la llengua, estimular la professionalització i facilitar determinades iniciatives editorials. Seria injust ignorar aquesta realitat o presentar el model canadenc com si hagués descobert la necessitat d’ajudar públicament el periodisme.

La diferència que m’interessa destacar és una altra. Mentre que una part essencial del sistema català de suport està vinculada a la llengua i a les característiques dels mitjans beneficiaris, la iniciativa canadenca situa en primer terme les necessitats informatives de determinades comunitats. Això no significa que els dos sistemes siguin incompatibles; al contrari, permet pensar en objectius complementaris. Una política pot contribuir a preservar un ecosistema de mitjans en català i, al mateix temps, incorporar instruments específics per reforçar la cobertura periodística allà on resulta insuficient.

La comparació exigeix prudència. Les dimensions territorials, la distribució de la població i l’estructura dels mercats informatius són diferents. Tampoc no disposem encara d’una cartografia prou completa i actualitzada que permeti establir amb rigor quins municipis catalans pateixen una manca efectiva de cobertura periodística. Precisament per això, l’experiència canadenca resulta suggeridora: posa sobre la taula la conveniència de conèixer millor les necessitats informatives abans de decidir com es distribueixen determinats recursos públics.

Els ajuts també tenen detractors

Naturalment, les decisions d’Ottawa no estan exemptes de controvèrsia. El professor de dret de la Universitat d’Ottawa Michael Geist ha publicat una anàlisi crítica en què qüestiona el desplaçament progressiu de la responsabilitat de finançar els mitjans cap als pressupostos públics, després dels intents canadencs d’obligar les grans plataformes digitals a contribuir al sosteniment de la informació periodística. La seva objecció no és menor: fins a quin punt és convenient que una part creixent del sistema informatiu depengui de decisions fiscals i pressupostàries?

També hi ha matisos dins del mateix sector. Una anàlisi publicada per MediaPolicy.ca adverteix que l’increment dels recursos per al periodisme local coincideix amb retallades previstes en altres instruments de suport a publicacions periòdiques. Per tant, l’augment d’una partida no permet concloure automàticament que totes les empreses periodístiques disposaran de més recursos. Les associacions de ràdios comunitàries, per la seva banda, han celebrat la continuïtat del programa de periodisme local, però han lamentat que el pressupost no incorpori altres ajuts que reclamaven.

Aquestes observacions són necessàries per evitar una lectura excessivament favorable de les decisions canadenques. Els ajuts públics poden contribuir a sostenir l’activitat periodística; també obliguen a establir garanties d’independència, criteris transparents de distribució i mecanismes d’avaluació dels resultats. No n’hi ha prou amb aprovar una dotació pressupostària per assegurar que una comunitat disposarà d’una informació millor.

Què es vol aconseguir amb els diners públics?

Hem conegut darrerament iniciatives de diferents països per sostenir el periodisme, especialment el de proximitat. Algunes recorren a la publicitat institucional; d’altres, a subvencions, incentius fiscals o programes de transformació empresarial. El Canadà incorpora a aquest repertori una fórmula que posa l’ocupació periodística i la cobertura informativa dels territoris al centre d’una part de la intervenció pública.

No és un model que es pugui traslladar mecànicament a Catalunya. Tampoc no tenim elements suficients per afirmar que els seus resultats siguin superiors als d’altres sistemes. Però sí que permet introduir una distinció que considero útil: ajudar els mitjans de comunicació i garantir que els ciutadans disposin d’informació periodística sobre el seu entorn són objectius relacionats, però no exactament equivalents.

En definitiva, el pressupost canadenc del 2026 aporta una experiència que val la pena seguir. No tant perquè anunciï quantitats importants, sinó perquè una part del finançament es vincula a una necessitat identificable: que hi hagi periodistes treballant en comunitats que, sense aquest suport, podrien quedar insuficientment informades. És un criteri que mereix ser examinat amb atenció, també des de Catalunya; sense oblidar que la utilitat d’una política pública s’ha d’acabar mesurant pels seus resultats i no només pels diners que s’hi destinen.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º (l·lustració: Arab Canada News)