Durant anys, una part important de la conversa pública sobre el sector audiovisual ha girat entorn de les plataformes digitals. Netflix, YouTube, Prime Video i les seves competidores han monopolitzat titulars, congressos, estudis i debats professionals. Fins al punt que, de vegades, sembla que la televisió tradicional hagi deixat de tenir cap paper rellevant. Les dades, però, acostumen a ser menys dramàtiques que els relats.

L’agència especialitzada DOS30′ ha publicat aquests dies una infografia tan senzilla com suggeridora. Sota el títol «El iceberg del consumo audiovisual en España», compara el pes real de les plataformes amb el de la televisió lineal en els televisors connectats de les llars espanyoles.

Les xifres corresponents al setembre de 2026 són eloqüents: Netflix i YouTube sumen conjuntament el 13,2% del consum audiovisual; la televisió lineal, tant en obert com de pagament, arriba al 76,6%; la resta d’usos representen el 10,2%. La conclusió és immediata. Segons aquest estudi, la televisió lineal acumula 5,8 vegades més consum que Netflix i YouTube junts.

El soroll i la realitat

La metàfora de l’iceberg està ben trobada. Les plataformes són la part visible. Fan soroll. Generen conversa. Provoquen titulars. Alimenten els debats sobre el futur dels mitjans.

Però, sota la superfície, continua existint una massa enorme de consum televisiu convencional que sovint queda fora del focus mediàtic.

No és una paradoxa nova. Els periodistes, els acadèmics i els professionals de la comunicació tenim tendència a fixar-nos abans en allò que canvia que no pas en allò que persisteix. Les novetats resulten més atractives que les continuïtats.

Per això, quan es parla del futur de l’audiovisual, les plataformes acostumen a ocupar el centre de l’escenari mentre la televisió tradicional apareix sovint com una realitat destinada a desaparèixer.

Tanmateix, els hàbits de consum continuen mostrant una fotografia més complexa.

El que diuen les dades i el que no diuen

Ara bé, tampoc convé extreure conclusions precipitades en sentit contrari.

L’estudi de DOS30′ analitza el consum realitzat a través del televisor connectat de la llar. És una precisió important. No estem parlant de tot el consum audiovisual dels ciutadans.

Queden fora del focus moltes hores de visionament que es produeixen en telèfons mòbils, tauletes i ordinadors, dispositius especialment rellevants entre els públics més joves.

Per tant, seria incorrecte interpretar aquestes dades com una derrota de les plataformes o com una demostració que res no ha canviat.

El que mostren és una altra cosa: que la pantalla gran de la llar continua sent, avui, un territori on la televisió lineal manté una hegemonia molt més sòlida del que sovint suggereixen els discursos dominants.

La lliçó

Potser la principal aportació de la infografia no és estadística, sinó intel·lectual.

Convé no confondre notorietat amb consum, ni presència en la conversa pública amb presència efectiva en la vida quotidiana de les persones.

Les plataformes han transformat profundament l’ecosistema audiovisual. Ningú no ho discuteix. Però les dades recorden que la transformació no sempre implica substitució.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º (l·lustració: Estudio DOS30)