Als Estats Units estan naixent nous mitjans locals per ocupar el buit que han deixat milers de diaris desapareguts. Alguns aconsegueixen lectors, subscriptors, anunciants i reconeixement dins les seves comunitats. Però una investigació de la Universitat de Syracuse acaba de posar damunt la taula una pregunta incòmoda: aquests projectes estan construint empreses periodístiques capaces de mantenir-se o, simplement, sobreviuen gràcies a l’esforç extraordinari de les persones que els han creat?

La pregunta no és menor. Durant anys hem llegit informes sobre la desaparició de capçaleres, els deserts informatius i les possibilitats del periodisme emprenedor. Ara, un nou treball permet observar què passa després de posar en marxa un mitjà. I la resposta no és tan tranquil·litzadora com voldríem.

L’informe es titula A Hard Reality: Independent Local Journalism in the United States i l’han elaborat Merrill Brown i Jacob Spudich per a l’Institute for Democracy, Journalism and Citizenship de la Universitat de Syracuse. La investigació, feta durant la primavera del 2026, recull les respostes de 112 responsables de mitjans independents de 37 estats nord-americans i Washington DC, i incorpora entrevistes posteriors amb nou professionals.

El punt de partida és conegut, però no per això menys impressionant. Segons les dades del State of Local News 2025, de la Universitat Northwestern, gairebé 3.500 diaris nord-americans han desaparegut des del 2005. Hi ha 213 comtats sense cap font periodística local i 1.524 que només en conserven una. Paral·lelament, durant els darrers cinc anys s’han posat en marxa més de 300 noves iniciatives informatives locals.

La qüestió és saber si aquestes iniciatives poden arribar a substituir, encara que sigui parcialment, les estructures periodístiques desaparegudes.

Abans de comparar aquesta realitat amb Catalunya, convé recordar que parlem d’ecosistemes diferents. Als Estats Units, especialment entre els nous mitjans independents i sense ànim de lucre, les membresies, les donacions i el suport de fundacions filantròpiques tenen un protagonisme considerable. La premsa comarcal catalana té una tradició empresarial i associativa pròpia, en què han tingut un paper destacat la publicitat, les subscripcions, la venda d’exemplars i els ajuts públics. No són models intercanviables.

Ser periodista no és el mateix que dirigir una empresa

Una de les aportacions més interessants de l’estudi és que desmunta una idea força estesa: que els nous editors independents són principalment periodistes expulsats dels mitjans tradicionals que intenten guanyar-se la vida com poden.

Les dades dibuixen un panorama diferent. El 61,6% dels enquestats fa cinc anys o més que publica pel seu compte. Entre els que procedeixen de mitjans tradicionals, el 76% acumula almenys deu anys d’experiència professional. I només el 4,5% afirma que va començar el seu projecte exclusivament per necessitat, després d’un acomiadament o per manca de feina.

Encara més significatiu: només l’1,9% es mostra disposat activament a tornar a una redacció tradicional.

No sembla, doncs, que siguin professionals que esperen recuperar la feina anterior. Molts han decidit construir un projecte propi perquè han identificat una necessitat informativa que ningú no atenia. El problema arriba quan han de convertir aquesta voluntat en una organització viable.

Brown i Spudich expliquen que saber buscar notícies, contrastar informacions, escriure i editar no equival a saber gestionar una empresa. Un periodista que treballava en un diari no havia de vendre anuncis, administrar cobraments, negociar patrocinis o resoldre problemes informàtics. En els nous mitjans independents, totes aquestes responsabilitats sovint recauen en una mateixa persona.

El 51,9% dels responsables consultats considera que compaginar la feina periodística amb la gestió empresarial és un dels seus principals problemes. I el 21,8% identifica el creixement més enllà d’una estructura unipersonal com el seu obstacle financer més important.

L’estudi ens recorda, per tant, una realitat que de vegades oblidem quan celebrem el naixement d’una nova capçalera: fundar un mitjà és una iniciativa periodística; mantenir-lo exigeix també capacitat empresarial.

Quan l’èxit es converteix en un problema

Hi ha una expressió de l’informe que mereix una atenció especial: the dangerous middle, que podríem traduir com «la zona intermèdia perillosa». Descriu el moment en què una publicació ja ha aconseguit prou lectors perquè se li exigeixi una informació continuada i de qualitat, però encara no disposa dels ingressos necessaris per contractar els professionals que necessita.

És una contradicció reveladora. Com més creix el projecte, més notícies ha de cobrir, més relacions comercials ha de gestionar, més consultes rep dels lectors i més responsabilitats assumeix. Però els ingressos no sempre creixen al mateix ritme.

Entre els editors que tenen de 100 a 500 subscriptors de pagament, el 77,3% assenyala l’esgotament i la sostenibilitat com un problema important. En el conjunt de la mostra, el percentatge és del 55,7%.

No parlem únicament de cansament. Parlem d’empreses que poden arribar a dependre excessivament de la resistència física i personal dels seus fundadors.

Un dels testimonis més interessants és el de Dave Askins, editor de The B Square Bulletin, de Bloomington, a Indiana. Askins va participar en la investigació i, el 4 d’octubre, va publicar una reflexió titulada Getting The B Square unstuck from the dangerous middle.

L’editor reconeix que el seu mitjà encaixa en aquesta situació: ha esdevingut una font informativa apreciada, però necessita una estructura econòmica que permeti repartir la feina i assegurar-ne la continuïtat.

Aquest testimoni aporta una dimensió humana a les estadístiques. No es tracta d’un fracàs periodístic, sinó de la dificultat de convertir una bona iniciativa informativa en una empresa estable.

La publicitat continua comptant

Un altre resultat que m’ha cridat especialment l’atenció és el referit als ingressos. Durant els darrers anys s’ha parlat molt de subscripcions, membres, comunitats de lectors i aportacions voluntàries com a possibles solucions a la crisi dels mitjans. Tanmateix, entre els participants en l’estudi de Syracuse, aproximadament el 82% utilitza la publicitat o els patrocinis. Més de la meitat ha recorregut a subvencions, beques o programes de suport, mentre que només el 6,3% depèn exclusivament de les subscripcions.

La conclusió és important: no existeix un únic model econòmic que garanteixi la supervivència del periodisme local independent.

La fórmula més habitual combina diferents fonts d’ingressos. Publicitat, patrocinis, subscripcions, aportacions, ajuts i activitats poden conviure dins un mateix projecte. Però cada nova via de finançament també comporta feina, coneixements i despeses.

Digital Content Next ha recollit precisament aquesta dimensió empresarial de la investigació. La qüestió no és únicament aconseguir més ingressos, sinó saber quant costa obtenir-los i gestionar-los.

Aquesta observació pot interessar als editors catalans, però sense oblidar la diferència fonamental entre els dos contextos. El periodisme local independent nord-americà, especialment el que ha sorgit per combatre els deserts informatius, es desenvolupa en un ecosistema en què les membresies, les donacions i les fundacions filantròpiques tenen un protagonisme que no és equiparable al de Catalunya. La nostra premsa comarcal i de proximitat respon a una tradició empresarial i associativa diferent, amb una presència destacada de la publicitat, les subscripcions, la venda d’exemplars i els ajuts institucionals. No són models intercanviables. Això no impedeix, però, que comparteixin una preocupació essencial: aconseguir que l’activitat periodística generi els recursos necessaris per mantenir redaccions professionals, independents i estables.

Independents, però dependents de les plataformes

Hi ha una altra contradicció que l’informe posa al descobert i que considero especialment oportuna. El 74,8% dels editors consultats afirma que depèn molt o completament d’una plataforma principal per distribuir els seus continguts. En canvi, només el 9,4% identifica aquesta dependència com un dels seus grans problemes.

Els investigadors adverteixen que no van preguntar quina era exactament aquesta plataforma; per tant, no podem afirmar que tots aquests editors depenguin de xarxes socials o d’empreses tecnològiques alienes. Alguns poden utilitzar canals propis.

Però el risc existeix. Un canvi d’algoritme, una modificació en les condicions d’una plataforma o una caiguda del trànsit procedent dels cercadors poden alterar profundament l’activitat d’un mitjà.

És una qüestió que va més enllà dels Estats Units. En un moment en què la intel·ligència artificial modifica la manera de buscar informació i els grans intermediaris digitals condicionen l’accés a les notícies, la relació directa amb els lectors esdevé un actiu de primer ordre.

Tenir subscriptors, adreces de correu electrònic, lectors registrats i una comunitat que acudeix directament al mitjà no és només una qüestió d’audiència. També és una manera de reduir dependències.

I aquí apareix una de les idees que més m’interessen de l’estudi: un mitjà local no hauria de limitar-se a acumular visites. Ha d’aconseguir formar part de la vida de la comunitat a la qual informa.

Els autors insisteixen en la necessitat d’escoltar els ciutadans, mantenir relacions amb les entitats i els comerços, organitzar trobades i conèixer les necessitats informatives del territori. La proximitat, per tant, no és únicament una característica geogràfica. Pot ser també un element de valor periodístic i econòmic.

Sobreviure no significa ser sostenible

Potser la conclusió més contundent de Brown i Spudich és la distinció entre supervivència i sostenibilitat.

El 38,7% dels participants obté tots els seus ingressos personals de la publicació que dirigeix. Però el 20,7% n’obté menys d’una quarta part. I fins i tot entre els editors que fa cinc anys o més que treballen pel seu compte, menys de la meitat viu exclusivament del seu mitjà.

Això obliga a revisar la manera com mesurem l’èxit dels projectes periodístics.

Una publicació pot mantenir-se durant anys perquè el fundador treballa jornades interminables, perquè disposa d’altres ingressos familiars o perquè assumeix personalment unes despeses que l’empresa no podria pagar. Pot oferir un periodisme excel·lent, però això no demostra necessàriament que el model sigui reproduïble.

Els investigadors són prudents. Reconeixen que la mostra no representa estadísticament tots els mitjans independents nord-americans i que només inclou organitzacions que continuaven actives. No recull sistemàticament les que han tancat. Per tant, els resultats no permeten calcular les possibilitats generals de supervivència d’una nova empresa periodística.

Aquesta precaució és essencial. Seria equivocat presentar l’estudi com una sentència sobre el futur del periodisme local. És, més aviat, una radiografia de les dificultats que afronten un conjunt de professionals que han aconseguit tirar endavant els seus projectes.

La Universitat de Syracuse defensa que la següent etapa no pot consistir només a proporcionar més finançament. També cal formació empresarial, coneixements sobre audiències, capacitat comercial, tecnologia, direcció d’equips i serveis compartits que ajudin les organitzacions petites.

En aquest punt crec que l’estudi ofereix una reflexió útil per a les associacions de mitjans i les institucions que treballen en favor del periodisme de proximitat. Compartir recursos, facilitar assessorament i ajudar a professionalitzar la gestió pot ser tan important com impulsar noves capçaleres.

Al capdavall, el treball nord-americà no qüestiona la necessitat del periodisme local independent; ben al contrari: constata que hi ha professionals disposats a reconstruir allò que ha desaparegut i comunitats que continuen necessitant informació pròpia. Però també ens obliga a abandonar una certa visió romàntica de l’emprenedoria periodística.

No n’hi ha prou amb tenir bons periodistes, una causa justa i lectors que agraeixin la feina. Cal que aquesta feina pugui pagar-se, que els equips puguin créixer i que les publicacions no depenguin indefinidament del sacrifici dels seus fundadors.

Perquè un periodisme local que només sobreviu gràcies a l’esforç personal dels qui el fan pot ser admirable. Però difícilment serà la resposta duradora que necessiten les comunitats que han perdut els seus mitjans.

Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: SU)

Nota: Aquesta crònica ha estat elaborada amb suport de ChatGPT per a la consulta i el contrast de fonts.