La intel·ligència artificial ja és a les facultats de Periodisme, a les redaccions i a les pantalles dels estudiants. Pot redactar textos, resumir documents, proposar titulars i ajudar a preparar una entrevista; però també pot equivocar-se, inventar fonts o oferir respostes convincents que no resisteixen una comprovació. Davant d’aquesta realitat, la pregunta que comença a preocupar les universitats no és només com ensenyar a utilitzar aquestes eines, sinó com garantir que els futurs periodistes aprenguin a pensar, investigar i decidir per ells mateixos.
Aquest va ser el rerefons de la jornada Educar periodistes en temps d’intel·ligència artificial. Reptes, competències i models docents per formar els comunicadors del futur, celebrada el 6 de novembre a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. La trobada, organitzada pel Gabinet de Comunicació i Educació de la UAB, que dirigeix el professor Santiago Tejedor, va reunir docents, investigadors i professionals per abordar una qüestió que afecta directament el futur de l’ofici: què han d’aprendre els estudiants de Periodisme quan una part creixent de les tasques informatives es pot automatitzar?
La iniciativa tenia l’interès de situar la formació, i no pas les possibilitats tècniques de la IA, al centre del debat. La crònica publicada per la UAB el 10 de novembre recull els principals eixos de les sessions; permet conèixer les qüestions tractades, encara que no equival a unes conclusions conjuntes dels participants.
Quin periodista necessitarem?
El primer bloc, Repensar l’ensenyament del periodisme, plantejava una pregunta de fons: quin perfil professional es demanarà durant la pròxima dècada? Calia identificar quins coneixements continuaran essent essencials, quines competències poden perdre protagonisme i quines capacitats noves hauran d’incorporar-se als plans d’estudis.
Segons la informació de la UAB, el debat es va centrar especialment en el pensament crític, l’alfabetització mediàtica, la creativitat i la verificació dels continguts. Són competències conegudes, presents des de fa temps en l’ensenyament del periodisme; però la irrupció de la IA obliga a revisar com s’aprenen i com s’exerceixen en un entorn on la producció de textos, imatges i altres materials informatius és cada vegada més accessible.
Una eina pot ordenar dades, elaborar un resum o suggerir l’estructura d’una notícia; una altra cosa és saber què mereix ser notícia, detectar què falta per comprovar, interpretar les contradiccions entre fonts o valorar les conseqüències d’una publicació. Aquestes decisions continuen exigint coneixement, experiència i responsabilitat professional.
Aquí apareix una de les dificultats que hauran d’afrontar les facultats. Si els estudiants poden obtenir en pocs segons un text aparentment correcte, com es comprova que han après a investigar, contrastar i explicar els fets? El problema no és només que una màquina pugui equivocar-se; és que l’alumne pot acabar confonent la qualitat formal d’un resultat amb el domini dels coneixements necessaris per elaborar-lo.
La IA entra a classe; també canvia la manera d’avaluar
El segon bloc de la jornada va abordar la incorporació de la intel·ligència artificial a les aules, les metodologies d’aprenentatge i els models d’avaluació. La sessió va ser moderada per Santiago Tejedor, Charo Sádaba, de la Universitat de Navarra, i Bárbara Castillo Abdul, investigadora i professora de la Universitat de Disseny, Innovació i Tecnologia (UDIT).
Castillo Abdul va introduir una reflexió especialment pertinent: els professors han de ser tan transparents en l’ús de la IA com exigeixen que ho siguin els estudiants. Això afecta la preparació de materials, l’elaboració de criteris d’avaluació i la correcció dels treballs; si es demana als alumnes que expliquin quines eines han utilitzat, el professorat també hauria de poder justificar quines decisions ha delegat i com n’ha comprovat els resultats.
La investigadora, segons recull la informació publicada per la UDIT, va insistir que l’aprenentatge no es pot valorar únicament pel resultat final. Un estudiant ha de saber explicar l’estratègia que sosté un treball, justificar les decisions adoptades, reconèixer errors i adaptar-se quan canvien les circumstàncies.
És una observació que va més enllà de la IA. Durant anys, una part de l’ensenyament universitari ha donat molta importància al treball acabat; ara, quan les màquines poden intervenir decisivament en la seva elaboració, el procés seguit per l’alumne adquireix un valor especial. Saber com s’ha arribat a una conclusió pot ser tan important com la conclusió mateixa.
Charo Sádaba ha explicat posteriorment que la trobada va servir per compartir dubtes, algunes solucions i moltes idees. La seva valoració reflecteix un moment en què les universitats experimenten amb nous mètodes docents, però encara no disposen de respostes definitives per a tots els interrogants que planteja la tecnologia.
Qui controla la informació?
El tercer bloc, dedicat a l’ètica, la universitat i la tecnologia, va introduir qüestions que sovint queden en segon terme quan es parla dels avantatges de la intel·ligència artificial: la integritat acadèmica, la transparència, els drets d’autor, els biaixos algorítmics i la privacitat.
José Luis Olazagoitia, rector de la UDIT, va participar en la moderació d’aquesta sessió i va posar l’accent en la protecció de les dades i el control de la informació institucional. Quins documents es poden introduir en una aplicació d’IA? On es processen? Qui hi pot tenir accés? Són preguntes que les universitats han de respondre abans d’incorporar determinades eines a les seves activitats habituals.
Olazagoitia també va remarcar la responsabilitat de qui revisa i signa un contingut elaborat amb ajuda de la IA; el coneixement i l’experiència continuen essent necessaris per valorar si una resposta és correcta i pertinent.
Aquestes preocupacions tenen una traducció immediata al periodisme. Una redacció pot utilitzar la IA per examinar documents o preparar materials de treball; però ha de saber què pot compartir amb un sistema extern, com protegeix les fonts i qui assumeix la responsabilitat final d’allò que publica. La tecnologia no elimina aquestes obligacions; en alguns casos, les fa més complexes.
La jornada també va permetre presentar els projectes IA-COM i OI2, vinculats al treball del Gabinet de Comunicació i Educació de la UAB. El segon, impulsat conjuntament amb RTVE, estudia la innovació dels informatius en la societat digital. Aquest context ajuda a entendre la trobada com una part del treball universitari sobre les transformacions de la comunicació, i no com un debat desvinculat de la recerca.
D’Elx a Bellaterra, preocupacions que coincideixen
El debat de la UAB té punts de contacte amb altres iniciatives universitàries recents. El 16 d’octubre, la Universitat Miguel Hernández d’Elx va celebrar la jornada inaugural de COMUNIA, el seu Centre de Comunicació i Intel·ligència Artificial. La trobada va reunir més de 500 participants i va abordar, entre altres qüestions, els canvis en les professions, la creativitat, el control de les dades i les noves formes de treball.
Una de les idees que s’hi van plantejar era que la transformació tecnològica obliga a desplaçar l’atenció de l’execució de les tasques cap a la presa de decisions. Si la IA permet fer determinades feines en menys temps, cal preguntar-se què fem amb aquest temps.
En una redacció, la resposta no és indiferent. Es pot aprofitar per publicar més continguts, alimentar més canals i augmentar la producció; o es pot dedicar a buscar fonts, comprovar dades, investigar qüestions que requereixen temps i conèixer millor la realitat que s’explica. La tecnologia facilita algunes operacions, però no determina quines han de ser les prioritats editorials.
Elx i Bellaterra van abordar aspectes diferents d’una mateixa transformació. La primera trobada tenia una orientació més àmplia, vinculada al món professional i empresarial; la segona es va concentrar en la formació dels futurs comunicadors. En totes dues apareix, tanmateix, una qüestió compartida: com aprofitar les possibilitats de la IA sense perdre capacitat de decisió ni criteri professional.
Aprendre sense renunciar a pensar
En aquest context resulta especialment oportuna una reflexió publicada el 9 de novembre pel professor José Alberto García Avilés, de la Universitat Miguel Hernández. En el seu article ¿Cómo usar la IA en las Facultades de Periodismo?, adverteix del risc de la delegació cognitiva: deixar en mans de la tecnologia una part del treball intel·lectual que els estudiants necessiten aprendre a fer per ells mateixos.
García Avilés no proposa prohibir la IA; planteja quatre mesures concretes. La primera és reservar activitats en què els alumnes hagin de treballar sense assistència tecnològica; la segona, avaluar el procés de recerca i elaboració, i no només el producte final; la tercera, utilitzar la IA com una interlocutora que ajudi a explorar possibilitats, però no com una substituta del raonament; i la quarta, formar els professors perquè puguin adaptar les seves pràctiques docents.
La proposta connecta amb les preocupacions expressades a la UAB, especialment amb les aportacions de Bárbara Castillo Abdul sobre l’avaluació i la transparència del professorat. Un alumne pot presentar una notícia ben escrita; però també hauria de poder explicar d’on procedeixen les dades, per què ha triat unes fonts i no unes altres, com ha resolt les contradiccions i quines comprovacions ha fet abans de donar el treball per acabat.
És aquí on es posa a prova l’aprenentatge. La IA pot ser una ajuda útil, però no hauria de convertir-se en una manera d’estalviar-se precisament l’esforç intel·lectual que la universitat ha d’ensenyar a desenvolupar.
Formar periodistes continua essent l’objectiu
La informació publicada fins ara sobre la jornada de la UAB permet conèixer els debats i algunes aportacions dels participants; encara no disposem, però, d’un document conjunt de conclusions que permeti identificar propostes consensuades sobre el futur de l’ensenyament del periodisme.
Aquesta distinció és important. Les universitats estan examinant com han d’adaptar els plans d’estudis, les metodologies i els sistemes d’avaluació; seria precipitat donar per resoltes unes qüestions que continuen obertes. Però el fet que s’hagin posat damunt la taula ja té interès per a una professió que viu una transformació accelerada.
No es tracta de defensar un periodisme al marge de la tecnologia. Les redaccions sempre han incorporat eines noves i han modificat les seves formes de treball; la diferència és que ara disposem de sistemes capaços d’intervenir en activitats que fins fa poc exigien necessàriament una elaboració intel·lectual humana.
Per això, el repte de les facultats no pot consistir únicament a ensenyar a utilitzar aplicacions cada vegada més sofisticades. També han de garantir que els estudiants aprenguin a formular preguntes, a desconfiar de les respostes massa fàcils, a buscar fonts pròpies i a assumir la responsabilitat de les informacions que elaboren.
La jornada impulsada pel Gabinet de Comunicació i Educació de la UAB ha contribuït a situar aquestes qüestions en el debat universitari; les aportacions d’altres centres mostren que la preocupació va més enllà de Bellaterra. Ara caldrà veure com es tradueix tot plegat en decisions docents concretes.
Perquè, al capdavall, no es tracta només de preparar els futurs periodistes per treballar amb intel·ligència artificial; es tracta d’assegurar que, quan la utilitzin, continuïn sabent fer periodisme.
ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º – (l·lustració: UAB)
